Carles Armengol Gili

L’any 2015 Pep Tosar ens va parlar de Lorca a la magnífica Federico García, que va estar rodant pels teatres durant més de quatre anys. A tots ens va entusiasmar la proposta, tot i que no cal oblidar que Tosar ja havia dirigit espectacles en els que parlava de la vida i les obres d’altres grans autors, com ara Blai Bonet, Guillem d’Efak o Vicent Andrés Estellés. Ara li toca el torn a Fernando Pessoa, un dels noms més importants de la literatura portuguesa. I ho fa amb la mateixa fórmula que amb Lorca, però canviant el flamenc pel fado o la música americana, el ball pels equilibris i les imatges d’Andalusia per les d’una Lisboa senyorial i majestuosa. També […]

Als teatres de petit format ens trobem sovint amb musicals de creació pròpia que -en ocasions- acaben resultant una gran sorpresa, però costa més trobar creacions originals en grans teatres. És per això que, així d’entrada, s’agraeix l’esforç d’una companyia petita com La Barni de voler donar aquest pas de gegant, a l’igual que ho va fer fa un parell de temporades Els Pirates Teatre amb Les feres de Shakespeare. Dit això, que era quasi d’obligat compliment, podem dir que La filla del mar és un musical amb molts encerts… i també alguns esculls. Adaptar a Guimerà al teatre musical no és cap novetat a casa nostra, sinó més aviat un repte i una font inevitable de comparacions. En aquest […]

Era inevitable que, tard o d’hora, acabés sortint una obra de teatre amb temes com l’atemptat de Les Rambles, el referèndum de l’1 d’octubre, la fallida declaració d’independència, l’aplicació del 155, les sentències del procés, etc. I què millor que explicar-ho a partir d’una família anònima que, com tantes d’altres, va ser espectadora i a la vegada part activa de tot el que va succeir. L’obra recorre a cinc fets puntuals que van sacsejar-nos a tots, i no dubta en posar sobre la taula opinions diverses i punts de vista contraposats. A vegades es força una mica la màquina perquè apareguin totes les dades i tots els arguments, però en general la peça flueix amb naturalitat… especialment quan els fets […]

Hauríem de remuntar-nos al 2013 per situar-nos en el naixement d’un musical de petit format que poc després va créixer en producció, que més tard va ser fins i tot una pel·lícula, i que actualment és un fenomen que es viu com si fos un gran concert amb famosos rostres televisius. La llamada és una mica menys que un musical i molt més que una obra de teatre; sempre ha tingut vocació d’espectacle i en això hi tenen molt a veure els seus creadors –Javier Calvo i Javier Ambrosi-, dos joves polifacètics que tenen molt clar el seu estil i els seus propòsits artístics. Les seves propostes (en teatre, cinema o televisió) poden agradar més o menys, però ningú els […]

Banlieu és una paraula francesa que serveix per definir l’extraradi o la perifèria de les grans ciutats. I si Àlex Ollé ha decidit actualitzar el drama de Rodolfo i Mimí i portar-lo al segle XXI estava clar que havia de canviar la ubicació, perquè Montmartre no és precisament un barri que puguin permetre’s els artistes bohemis. El canvi d’època, tot s’ha de dir, funciona força bé. Sempre hi ha el difícil encaix amb el que es diu i amb parts de l’argument -avui en dia no concebem un enamorament instantani com el de la parella protagonista- però en general el resultat és plausible. El primer i l’últim acte, amb l’eixam de pisos al fons, funcionen com hauria de ser. L’escenografia […]