La companyia Projecte Ingenu porta des del 2013 adaptant el seu peculiar estil, que ells anomenen slowtheatre, a clàssics com Romeu i Julieta, Hamlet, La Tempestat (Vaig ser Pròsper), Faust (Infaust), Yerma, etc. A partir de l’entrenament i la investigació actoral han aconseguit trobar nous camins a obres que tots coneixem i que sovint porten molts estereotips afegits. És realment meritori haver sabut donar un tomb a alguns clixés i haver creat un estil propi que ja comença a definir-los. És cert que no sempre han encertat amb la fórmula, però és que no hi hauria mèrit si no hi hagués risc i valor escènic.
Aquestes Bodas de sangre parteixen d’un tipus de treball similar al d’altres projectes del grup. Ens trobem amb una versió lliure, i abreujada, de l’obra de Lorca, i un muntatge escènic que juga amb projeccions videogràfiques, la música en directe i -en aquesta ocasió- el ball flamenc. A part de la història ja de tots coneguda, també s’hi intercalen altres textos de l’autor granadí i un petit homenatge a la seva figura, i al seu trist final. La veritat és que els elements encaixen i que l’esperit lorquià apareix de tant en tant… però què és el que fa que aquesta funció no acabi de ser rodona? Jo crec que el teatre de Lorca, i en especial els seus personatges, surten de les entranyes i de la tradició popular. En el moment en que apliquem un treball quasi d’entomòleg i no deixem pas a la passió i a la rauxa l’obra se’ns pot escapar de les mans. Tot i així, hi ha moments estèticament immillorables, quasi tots protagonitzats pel ballarí Jesús Blanco.