Carles Armengol Gili

Fa un temps que s’han posat de moda els musicals de petit format que homenatgen a figures reals (Paquito forever, Ocaña, reina de les Rambles o Close to Liza). Aquest Guillermotta vol fer alguna cosa similar, però lluny de ser un repàs a la vida de la cantant o una mena de recreació del personatge opta per la forma del concert. Des del primer moment ens diuen que l’intèrpret principal, autèntic fan de la Guillermina, s’ha begut una poció per estar més afavorit i ficar-se en la pell del personatge al que imita. I així és com apareix un Jordi Vidal transvestit que a moments ens recorda a Wanda Pitrowska -alter ego de Xavier Albertí- i a moments ens transporta […]

Adaptar el dietari de David Vilaseca al teatre no era una empresa fàcil, i el resultat final així ho acaba constatant. El text que ens arriba des de l’escenari té més de literari que de teatral, tot i que sembla que aquesta és la voluntat dels creadors de l’espectacle: Josep Maria Miró (adaptador) i Xavier Albertí (director). És una aposta que ja hem vist en d’altres ocasions, però no deixa de sobtar l’elecció d’un determinat llenguatge i d’alguns recursos narratius… almenys durant la primera mitja hora. Els homes i els dies és un text íntim i descarnat, una peça impetuosa que ens parla de la creació literària, de l’enveja, de l’homosexualitat, de la sida, de pornografia i d’infidelitats, entre moltes […]

Hi ha qui diu que La Cubana es repeteix i que fa anys que representa el mateix espectacle. També hi ha els que pensen que ja han esgotat la fórmula o que el seu estil ha quedat antiquat, passat de moda. Jo sóc, en canvi, dels que opinen tot el contrari. Penso que La Cubana és un estil en si mateix, un subgènere que ha creat escola i del que hem de donar gràcies que s’hagi creat aquí, tant a prop nostre. Amb la fantàstica exposició commemorativa que es va veure l’any passat a Sitges ja et podies fer la idea de que tot sorgeix d’una ferma voluntat d’entretenir, de transcendir el teatre popular i de carrer, de furgar en […]

Clàudia Cedó i Mohamad Bitari signen un text que posa l’atenció en un problema poc conegut entre nosaltres però que ja té més de vint anys: la síndrome de resignació. Aquesta estranya i misteriosa malaltia va començar a Suècia cap a finals de la dècada dels noranta. Afecta a nens i nenes refugiats, que al cap d’un temps d’estar en un nou país d’acollida cauen en una mena de letargia o apatia, deixant de parlar, de menjar i fins i tot de moure’s. En aquell moment, i només al país escandinau, es van registrar més de 400 casos. Ara fa uns pocs anys s’han trobat casos nous en altres països que també tenen una llarga quota de refugiats. L’obra explica […]

L’actriu Catalina Calvo i l’autora i directora Denise Duncan han unit forces, i compartit testimonis, en un espectacle que parla d’alguns dels seus comiats més dolorosos. I és que l’obra teoritza sobre l’adéu, sobre aquest punt precís en que comencem a separar-nos d’alguna persona o bé allunyar-nos d’una situació o d’una circumstància. L’espectacle té idees que funcionen, com ara la recollida de comiats impossibles per Internet o en el mateix teatre, però també té una estructura erràtica que no se sap cap a quina direcció vol dirigir-se. En aquest sentit, crec que les històries principals, les que fan referència a les àvies de l’actriu i de l’autora, estan barrejades en excés i es perden enmig de moltes distraccions. L’escenografia a […]