Carles Armengol Gili

En els darrers anys ens hem acostumat a veure en sales de petit format comèdies costumistes que normalment no trobàvem per aquests circuits. Unes comèdies, però, que no s’estalvien la crítica social, que estan realment compromeses i que deixen moltes vegades un regust amarg. Títols com Ovelles, Instruccions per enterrar a un pare o la que ens ocupa ara mateix són un bon exemple del que acabem de dir. Totes elles tenen en comú l’objectiu de fer riure, però també el de retratar uns personatges propers, fàcilment identificables i teatralment molt agraïts. Lo nuestro retrata una família de l’extraradi de Barcelona que està a punt de celebrar el sopar de cap d’any. De mica en mica descobrirem uns personatges que […]

Johnny Chico és un monòleg d’Stephen House que es va estrenar el 1994 a Canberra (Austràlia). Més de 25 anys més tard l’obra va caure a les mans de l’actor Víctor Palmero, que va considerar que els temes plantejats al text encara eren vigents i, desgraciadament, actuals. El monòleg ens parla de famílies desestructurades, abusos a la infància, violència familiar, homofòbia i identitat de gènere, entre d’altres temes. I ho fa tot a través d’un únic personatge que passa per múltiples peripècies, totes elles doloroses i reveladores. Palmero es posa a la pell de Johnny i afronta amb valor un tour de force amb el que pocs actors s’hi veurien amb cor. Durant els 80 minuts que dura l’espectacle el […]

Se’ns adverteix al començament de la funció que siguem molt estrictes amb el tema del mòbil i qualsevol cosa que pugui distreure als actors o a altres espectadors, i és que ja ens diuen que els silencis, en aquest cas, són tant o més importants que els diàlegs. Un cop comença l’obra ens adonem que la majoria de pauses estan carregades d’emocions i secrets que anirem descobrint al llarg de la peça. Estem davant d’un text que va desgranant la història poc a poc, buscant tocar la fibra… a vegades de forma subtil i a estones amb molta més desimboltura. Guillem Clua utilitza tota la seva experiència com autor per pilotar aquest delicat artefacte cap a on ell vol, amb […]

Giselle és un dels ballets més coneguts del repertori clàssic, tant per la música d’Adolphe Adam i la coreografia original de Perrot i Coralli com per la història romàntica que explica. A Giselle es parla d’amor romàntic, d’engany, de mort i de venjança, encarnada per les Wallis. En canvi, la versió que ara ens porten els coreògrafs Mattia Russo i Antonio de Rosa ha volgut reflectir com es viu aquest tipus d’amor entre el jovent actual, mostrant-ne les semblances i també les diferències. De fet, l’espectacle comença ja amb el cadàver de la protagonista, per passar després a un paisatge d’extraradi -quasi lunar- on es troben una colla de nois i noies. Una massa coral que es mantindrà tota l’estona […]

Comença una escena, aparentment banal i intranscendent, però al minut torna a començar. I als dos minuts la tornem a veure, potser amb matisos, amb petits detalls que no havíem captat… i així durant una bona estona. Endavant i enrere. Situacions que avancen amb molta lentitud, perquè sempre tenen un mateix punt de partida i una base a la que agafar-se, a l’igual que aquesta família que espera el retorn d’una filla i que pel mig s’enquista en situacions imperceptibles que ho capgiren tot. Així és aquest text de Caryl Churchill, una de les autores britàniques més importants de l’actualitat i també una de les grans renovadores del llenguatge teatral. Enfrontar-se a una obra d’aquest tipus requereix una certa predisposició. […]