Hi ha espectacles que serveixen per fer repàs, per recordar la trajectòria de l’actor o actriu que hi ha damunt de l’escenari. Acostumen a ser monòlegs, a vegades puntejats de cançons o números de cabaret… tot depenent de les habilitats de l’artista. Ho havíem vist amb Concha Velasco, amb Cecilia Rossetto i alguns altres. Ara li toca el torn a Loles León, una actriu que va néixer a La Barceloneta, que es va donar a conèixer a la Cúpula Venus amb el que abans se li deia cabaret literari i que finalment, com tantes altres, va haver d’anar a Madrid per acabar de triomfar i fer-se coneguda. Després vindrien més de 35 pel·lícules (tres d’elles amb Pedro Almodóvar) i 15 sèries de televisió, a més d’altres programes, obres de teatre i curtmetratges que han acabat fent d’ella un personatge públic i molt estimat.
Una noche con ella vol fer un repàs a tot això, partint de dades biogràfiques, petites o grans anècdotes (algunes de veritat i d’altres… no ho sabrem mai) i un grapat de cançons o números de cabaret que a Loles León li ve de gust interpretar. El text i la direcció de Juan Luis Iborra, conegut guionista i director de cinema, serveixen un marc per a que hi càpiga tot… però ja se sap que quan es vol abastar massa sempre acaben faltant coses. Crec que l’espectacle s’entreté massa amb els inicis, per despatxar després la carrera cinematogràfica de l’actriu amb un vídeo i quatre referències. A més, hi ha escenes que s’allarguen en excés (l’anècdota amb Jack Nicholson) i d’altres que no he acabat d’entendre què hi feien allà (el moment dedicat a Lorca). Però, malgrat tot, el que val la pena és descobrir la personalitat de Loles León, que llueix molt més quan improvisa (o sembla que improvisi) que quan es cenyeix al guió poc natural que li han escrit.
L’embolcall amb que es serveix tot plegat ens remet a les antigues revistes, o bé a alguns espectacles madrilenys recents que han acabat per decantar-se pel gènere (El amor está en el aire, La última tourné). Val a dir que la música, així com els dos ballarins-cantants que l’acompanyen, vesteixen el muntatge i li donen forma. No sé si és la forma més idònia per a un monòleg d’aquest tipus, però en el fons sembla que el que importa és donar color, glamour i alegria a una trajectòria artística que, en gran mesura, s’ha basat en això.