Carles Armengol Gili

Adaptar el dietari de David Vilaseca al teatre no era una empresa fàcil, i el resultat final així ho acaba constatant. El text que ens arriba des de l’escenari té més de literari que de teatral, tot i que sembla que aquesta és la voluntat dels creadors de l’espectacle: Josep Maria Miró (adaptador) i Xavier Albertí (director). És una aposta que ja hem vist en d’altres ocasions, però no deixa de sobtar l’elecció d’un determinat llenguatge i d’alguns recursos narratius… almenys durant la primera mitja hora. Els homes i els dies és un text íntim i descarnat, una peça impetuosa que ens parla de la creació literària, de l’enveja, de l’homosexualitat, de la sida, de pornografia i d’infidelitats, entre moltes […]

Hi ha qui diu que La Cubana es repeteix i que fa anys que representa el mateix espectacle. També hi ha els que pensen que ja han esgotat la fórmula o que el seu estil ha quedat antiquat, passat de moda. Jo sóc, en canvi, dels que opinen tot el contrari. Penso que La Cubana és un estil en si mateix, un subgènere que ha creat escola i del que hem de donar gràcies que s’hagi creat aquí, tant a prop nostre. Amb la fantàstica exposició commemorativa que es va veure l’any passat a Sitges ja et podies fer la idea de que tot sorgeix d’una ferma voluntat d’entretenir, de transcendir el teatre popular i de carrer, de furgar en […]

Clàudia Cedó i Mohamad Bitari signen un text que posa l’atenció en un problema poc conegut entre nosaltres però que ja té més de vint anys: la síndrome de resignació. Aquesta estranya i misteriosa malaltia va començar a Suècia cap a finals de la dècada dels noranta. Afecta a nens i nenes refugiats, que al cap d’un temps d’estar en un nou país d’acollida cauen en una mena de letargia o apatia, deixant de parlar, de menjar i fins i tot de moure’s. En aquell moment, i només al país escandinau, es van registrar més de 400 casos. Ara fa uns pocs anys s’han trobat casos nous en altres països que també tenen una llarga quota de refugiats. L’obra explica […]

L’actriu Catalina Calvo i l’autora i directora Denise Duncan han unit forces, i compartit testimonis, en un espectacle que parla d’alguns dels seus comiats més dolorosos. I és que l’obra teoritza sobre l’adéu, sobre aquest punt precís en que comencem a separar-nos d’alguna persona o bé allunyar-nos d’una situació o d’una circumstància. L’espectacle té idees que funcionen, com ara la recollida de comiats impossibles per Internet o en el mateix teatre, però també té una estructura erràtica que no se sap cap a quina direcció vol dirigir-se. En aquest sentit, crec que les històries principals, les que fan referència a les àvies de l’actriu i de l’autora, estan barrejades en excés i es perden enmig de moltes distraccions. L’escenografia a […]

A l’acabar la funció i a la sortida del teatre es sentien comentaris exclamatius que amagaven certa incomprensió o, fins i tot, sorpresa. El més interessant és que quasi 65 anys després de la seva publicació, Final de partida continuï sorprenent… i provocant. Ningú negarà que els textos de Beckett són complicats, potser perquè l’espectador s’entossudeix en trobar-hi respostes quan en realitat estan perquè ens fem preguntes. A més, Samuel Beckett no era gaire amic de buscar continguts profunds a les seves obres. Deia que darrera de les seves paraules no hi havia enigmes ni solucions, i que “per a coses tan sèries ja estan les universitats, les esglésies, els cafès, etc.” En aquesta obra, com en tantes altres de […]