Carles Armengol Gili

Hi ha obres que costa recomanar, i aquesta sense cap mena de dubtes és una d’elles. Estem davant d’un text necessari, sortit de les entranyes i quasi a contracor, però tan dur… que costa mirar-lo a la cara i aguantar moltes de les veritats que ens ensenya. No sé fins a quin punt calia anar fins a l’extrem, si amb la meitat ja et fas a la idea de les dificultats personals, legals i socials que hi ha a l’arribar a la vellesa. Però, sigui com sigui, està clar que la injustícia està present en moltes fases del via crucis que passa la protagonista quan el seu pare emmalalteix. Un camí dolorós en el que no només has de conviure […]

Ja tenim aquí una nova obra d’aquest tàndem que poc a poc s’està convertint en imprescindible: Carme Marfà i Yago Alonso. Després d’Ovelles, que tornarà aquest estiu per tercera vegada, i Instruccions per enterrar un pare, ara ens arriba La pell fina. L’humor és el mateix i les bases còmiques estan molt ben assentades, tot i que potser aquesta vegada l’argument no és tan esbojarrat (algú que rep en herència un ramat d’ovelles o algú altre que construeix el taüt del seu pare per manca de recursos econòmics) i s’acosta més a l’anècdota. Amb el record de la comèdia El nom a l’horitzó, La pell fina ens explica la visita d’una parella a casa d’uns amics que acaben de tenir […]

Hi havia curiositat per saber què estava fent Lluís Homar com a director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC), i la veritat és que el resultat ha estat més que satisfactori. Per començar ens ha acostat un text de Lope que no està entre els més representats, tot i que molts estudiosos el col·loquen entre les seves obres mestres. Es tracta d’una obra d’estranya estructura i de certa complexitat, almenys per a ulls contemporanis. Comença amb un primer acte (aquí es parla de jornades) on es narren les trifulgues polítiques, la corrupció i les maniobres subterrànies per arribar a ser Cèsar a la Roma de Dioclecià, acostant-se bastant a l’argument de moltes obres shakespearianes. La segona jornada, però, […]

El Circo de los Horrores ha tornat a Barcelona, i pel que sembla ha tornat també als seus inicis… sobretot després del parèntesi que va suposar Apocalipsis, una producció més gran i amb un format que s’acostava més al musical rock. Bacanal, en canvi, ens torna a servir l’estètica del cabaret, la versió més gamberra de Suso Silva i la proximitat amb el públic. El tema de l’erotisme, a més, ha donat joc per desfermar l’estètica i l’estil de la companyia, ja de per si bastant extrems. Està clar que el Circo de los Horrores es deu cada cop més al seu públic. Això és molt bo, perquè sap què ha d’oferir i perquè ja té els espectadors entregats des […]

Parlar de Sondheim a aquestes alçades de la pel·lícula potser està de més. El compositor nord-americà, mort el passat mes de novembre, va revolucionar el gènere dels musicals i no va parar d’innovar temàticament i formalment fins gairebé el final de la seva carrera. A Company, una de les seves obres mestres, va signar una magnífica carta d’amor a la ciutat de Nova York i també va radiografiar el món de la parella. No es va estar de criticar una certa classe social ni unes determinades maneres de fer, però el resultat és un artefacte còmic, nostàlgic i increïblement bell… malgrat la seva desesperança. Tot i existir una versió en català -la que va dirigir Calixto Bieito en el 1997-, […]