Carles Armengol Gili

Després de veure aquest Caballero de Olmedo, un s’adona de que Lluís Pasqual torna a estar en plena forma. Després de l’encert total de l’any passat amb Els feréstecs, ara tenim la oportunitat de veure com juga amb un text “sagrat” de Lope i com el potineja per acabar donant-nos un espectacle ple de poesia i d’idees, la majoria molt encertades. I és que trobo molt saludable la dessacralització d’una obra com aquesta, ja que a vegades el teatre del segle d’or sembla un compartiment intocable i poc donat a versions, reinterpretacions i actualitzacions. Hem vist molts Shakespeares en texans, o ambientats en qualsevol indret, època o circumstància…, però quantes vegades ho hem vist amb un Lope? O amb un […]

Hi ha flors estranyes, ja sigui pel lloc on neixen, per l’aroma que desprenen o per la seva estètica inesperada. Doña Rosita la soltera és una estranya flor dins de l’obra de Lorca. No és de les més preuades ni de les que tenen més mèrit, no té el nom de Yerma o Bernarda, ni s’acosta a la fantasia de El maleficio de la mariposa o a l’abstracció de El público… Aquesta és una obra enmarcada entre el realisme i la poètica; una obra d’aparença senzilla però molt complicada a l’hora de trobar un to que no grinyoli entre cançó i cançó o entre poesia i poesia. Doña Rosita és, per tant, una estranya flor. Una flor bella i molt […]

Que la societat de la informació ens consumeix, ens devora i ens manipula és un fet que Sólo el hombre solo posa en evidència des del primer minut. La muntanya de papers de diari ho escenifica, i la història d’un ésser solitari i anihilat ens ho acaba de confirmar. A partir d’aquí, alguns moments enginyosos, d’altres de divertits, molts llocs comuns i trucs o exercisis teatrals ja vistos en altres ocasions. No estem davant d’un espectacle rodó, ni molt menys, però la bona intenció del conjunt (una mica ingenu, tot s’ha de dir) i la voluntat de fer-nos pensar a través de tècniques com el clown, la papiroflexia o el teatre gestual fan que la proposta acabi resultant simpàtica.

Tot i conèixer el desenllaç, tenia moltes ganes de veure aquesta versió d’un dels arguments més famosos d’Agatha Christie. Ja se sap, però, que a vegades les ganes juguen a la contra… En el programa de mà i en diferents espais del teatre llueixen els 62 anys d’aquest muntatge teatral que triomfa a Londres ininterrompudament, però lluny de fer-li un favor crec que els anys acaben pesant-li a la proposta. L’enginyeria dramàtica de la peça ha quedat molt antiquada… i no parlo de les regles del joc que té tota obra de misteri, sinó del llenguatge i de la fusteria teatral. D’altra banda, la proposta de Victor Conde és excessivament formal i no acaba d’extreure del televisiu i extravagant repartiment […]

Una idea original, una bona producció al darrere, un bon bagatge professional, un còmic competent… En principi, M3 ho té tot… però el cert és que no acaba de funcionar. No sabem si és per una certa infantilització de l’humor, per un desajust en el temps dels gags o per una manca de credibilitat en allò que s’està explicant. Sembla com si el protagonista no s’ho acabés de creure, i per tant… el públic tampoc. Una altra de les pegues de l’espectacle, al meu entendre, és el lloc on s’executa. Possiblement un teatre a la italiana no sigui el lloc més adequat per un muntatge d’aquest tipus. Ara bé, tot el que no funciona a la caixa negra, segurament sí […]