Haig d’admetre que em causava un cert temor enfrontar-me a una versió moderna i contemporània dels Pastorets, sobretot perquè sempre he pensat que el teatre popular no aguanta excessives transformacions. Els dubtes van començar a caure quan vaig saber que al darrera hi havia el mateix equip que ha creat muntatges com Coses que dèiem ahir, Product, Llum de guàrdia o Roberto Zucco. A partir d’aquell moment vaig saber que Santa Nit transcendiria Els Pastorets de sempre i ens aportaria una obra nova, fresca i plena d’idees. Efectivament, així ha estat.
És cert que sobta veure uns actors com Ivan Benet, Marc Rodríguez, Cristina Genebat o Mireia Aixalà darrera d’un argument aparentment inofensiu i nadalenc, de la mateixa manera que també sobta que estiguin en un teatre on el més habitual són monologuistes o còmics d’un humor molt diferent al que ara es presenta. Sobta també els pocs mitjans amb els que han comptat -un chester prestat del TNC, un fanal de La Perla 29, etc.- però finalment un accepta la proposta i sucumbeix a un relat que té com a referent llunyà l’obra nadalenca. En realitat és una peça que a moments va de teatre social o teatre reivindicatiu, però sense abandonar mai l’humor ni una sensibilitat molt especial que acaba emocionant a les darreres escenes. En dates com aquestes, també és el que s’espera…