Carles Armengol Gili

Representar de forma conjunta les tres Comedias bárbaras de Valle-Inclán és una feina ingent i molt complicada. De fet, només s’ha realitzat en dues ocasions, una en el 1991 dirigida per José Carlos Plaza i una altra en el 2003 per Bigas Luna. Amb Montenegro es fa un tercer intent, tot i que a l’igual que a la versió del 2003 els textos es presenten adaptats i escapçats, cosa que li no resta valor ni gosadia. La versió d’Ernesto Caballero comença pel final, amb unes escenes de l’última de les tres obres, Romance de lobos. I a partir d’aquí, just en el moment en que el patriarca Juan Manuel Montenegro es dirigeix a l’enterrament de la seva dona, comencem a […]

Els nostres avis coneixien a Pitarra sobretot per drames com Les joies de la Roser, La dida, La creu de la masia o La filla del marxant, però Frederic Soler i Hubert -nom autèntic de l’autor- va destacar principalment per la seva trajectòria satírica, que el convertiria en un dels pares de la comèdia catalana i també en un dels principals artífexs de la normalització de la dramatúrgia en català. L’esquella de la torratxa, ja representada la temporada passada dins de l’homenatge que li va retre el TNC, o El castell dels tres dragons són algunes de les seves sàtires més conegudes, tot i que Liceistes i Cruzados passa a ser des de ja un dels seus èxits més importants. […]

Hi ha un tipus d’actor i/o creador que et pot explicar el que sigui, de la manera que sigui, i deixar-te ben convençut. Pot ser pel seu magnetisme, per la seva capacitat comunicativa o per l’originalitat a l’hora d’explicar-se. Ernesto Collado s’emmarcaria, sobretot, en les dues últimes opcions. A Montaldo, precisament, l’actor utilitza una història interessant però la deixa quan vol, l’abandona enmig de la carretera, i la recull una estona després per seguir el viatge d’aquesta “road-tale” tan peculiar. Li importa poc la premissa original, i molt més la forma o els personatges “freaks” que van apareixent aquí i allà (el camioner-mofeta, la noia que abraça sense braços, els homes disfressats de porc senglar, etc.) Recomanable per als qui […]

En aquesta obra res és el que sembla, començant pel gènere, pel títol i per la promoció que se n’ha fet. Es parla de sexe? Sí, però no de la manera festiva en que un pot parlar de sexe en una comèdia. I per acabar, estem davant d’una comèdia? Sí, però no en el sentit estricte de la paraula. Una obra que comença parlant de desnonaments i amb els crits de fons d’una manifestació anticrisi pot arribar a produir rialles, sobretot si l’autor s’hi esforça, però segurament seran rialles d’aquelles que se’t queden glaçades en el rostre… El punt de partida de Microporno por dinero -dos actors d’obres infantils són desnonats i decideixen refugiar-se a la casa del germà conservador […]

Aprofitant que Dagoll Dagom compleix 40 anys i que Mar i Cel acaba de reestrenar-se, era una molt bona idea que tornés Flor de nit, l’altra gran producció musical de la companyia. I ha tornat de la mà de Víctor Álvaro i l’Almeria Teatre, en versió de petit format i amb tot el respecte i passió que mereix aquest gran homenatge al Paral·lel. Ara que han passat els anys i que les coses es poden veure en perspectiva, i no forçosament sota l’allargada ombra de Mar i Cel, podem assegurar que Flor de nit és un musical rodó, amb un argument molt complet i ben travat i amb una de les millors partitures de Guinovart. La prova més clara és […]