Carles Armengol Gili

Els personatges d’aquesta obra són tres vaques que han fugit de l’escorxador, i el cert és que des de Revolució a la granja no havíem vist tres animals que raonessin tan bé sobre la seva condició i sobre la llibertat en general. Des del primer moment empatitzem amb les vaques i extrapolem molt fàcilment tot el seu discurs de les revolucions, les injustícies i els falsos bons sentiments. Per desgràcia, vivim en un moment de revolució sorda, pacífica i en moltes ocasions inútil. Però tal com diuen els personatges, poc abans de tornar en camions cap a l’inevitable escorxador, “ha valgut la pena intentar-ho”. Tot i resultar a estones una mica ingènua, Vaques sagrades es veu amb interès i acaba […]

Hi havia una vegada un autor que escrivia tragèdies, tot i haver nascut el 1968. I un bon dia el citat autor, de nom Wajdi Mouawad, va escriure un conte per a adults… o bé per a nens grans, i li va sortir un conte on una nena s’enfrontava amb la mort després d’una amarga experiència. Hi havia una àvia… Hi havia un gos… I també un lloc inventat on es complien tots els somnis i on els blancs podien aspirar a ser negres, si així ho desitjaven. Un lloc que portava per nom… PACAMAMBO. El muntatge que podem veure actualment a La Seca d’aquest preciós text de l’autor d’Incendis destaca, sobretot, per estar fet amb un gust, un ofici […]

La tradició del teatre popular a Barcelona és molt antiga, i molt exitosa. Des dels nombrosos teatres de revista del Paral·lel -quan el Paral·lel era una arteria d’oci de primer ordre- fins als vodevils o als còmics de gran carisma, el teatre popular ha arrossegat a milers d’espectadors durant anys i anys. Hi ha hagut èpoques en que aquest tipus de teatre ha caigut en desgràcia, però sempre hi ha un espai a la ciutat on poder gaudir-lo. Dins d’aquesta tradició, Joan Pera i Lloll Bertran s’han unit per homenatjar, secretament, als que jo crec que són la seva font d’inspiració, és a dir, Joan Capri i Mary Santpere. I d’aquí surt aquest Tenorio, primer “a palo seco” i ara […]

Marry me a little ve a demostrar que amb el que Stephen Sondheim llença a les escombraries o bé tanca en un calaix es pot construir un musical preciós i emotiu. Fa exactament 20 anys, Nina i Pep Anton Muñoz ja van fer-ne una versió en català dirigida per Pere Planella. Si aquella tenia el to dels musicals catalans dels noranta, aquesta ve a ser una versió encara més sòbria, minimalista i elegant de la història dels dos veïns que comparteixen soledat i desamor durant un cap de setmana. Toni Viñals i Mone Teruel -esplèndida vocalment i també com a actriu- compleixen al cent per cent amb la proposta, molt ben acompanyats del pianista i director musical Xavier Torras. Tot […]

Tot i tenir un començament erràtic i algunes veus en off que sonen massa falses, Ojos verdes és un espectacle que captiva a poc a poc a l’espectador i acaba portant-lo al terreny on millor es mou, el del musical. És possible que aquest encís progressiu es produeixi per les cançons populars o bé pel carisma de tots els actors -especialment, pel d’un pletòric Marc Vilavella-, però també per la càrrega emotiva que desprèn l’última part de l’obra. Una part, per cert, que es resol amb idees i enginy (el retrat de la guerra amb un parell de cançons o el relat de la repressió a partir de titelles) i que acaba amb una magnífica interpretació de “La bien pagá”, […]