Carles Armengol Gili

Ja fa anys que veiem espectacles de dansa integrada, on no és estrany veure ballarins professionals compartint espai amb cadires de rodes, però Fuck-in-progress va un pas més enllà. Jordi Cortés i l’Associació Kiakahart, que fa anys que lluita per obrir a tots els ciutadans el llenguatge de la dansa i de les arts en moviment, han volgut demostrar que es pot ballar encara que no es tinguin cames o que hi hagi una discapacitat visual. Aquí ja no apareixen les cadires, ni els bastons blancs, ni les pròtesis… Tot desapareix a la primera escena, i damunt de l’escenari només queden ballarins. Uns ballarins, per cert, que ens acaben demostrant que el cos no és un impediment, sinó un recurs […]

Parlar de la tirania a la que ens tenen sotmesos els infants, ja abans de néixer, és un tema que ha aparegut en algunes obres però que mai havia tingut tanta importància com en aquest muntatge. Si pensem en coses tan absurdes com les ecografies tridimensionals o els gurus de les tècniques prepart haurem d’admetre que la cosa ja no comença bé… Els Joglars, amb el seu estil inconfusible tot i que una mica més descafeïnat i menys punyent que anys enrere, van desgranant tot el que fan malament els pares i la societat en general a l’hora d’educar a un nen. La primera part de l’obra -segurament la més reeixida- ens explica l’embaràs, la preparació del naixement i finalment […]

Un punt de partida original, una parella d’actors molt solvent, una bona colla de girs argumentals, una dosi de crítica política… i malgrat tot l’obra no acaba d’engrescar. No sé endevinar del tot els motius, però imagino que tenen alguna cosa a veure amb el to i l’enfocament de la trama. No és que vulgui una altra obra d’enginy com les de Galzeran o Casanovas, però sí m’esperava una peça on s’analitzés més a fons, i potser d’una forma més al·legòrica, el tema de la crisi i la manipulació dels poderosos. Tal com està ara, Bangkok resulta confosa, desconcertant i un xic frustrant… malgrat que les interpretacions i algun dels girs mantinguin l’interès general. Una llàstima, tenint en compte que […]

Des de la primera escena ens adonem que darrera d’aquest muntatge hi ha una direcció brillant, ja que Roger Ribó ens fa visualitzar tota una època i tot un paisatge de postguerra en aquest petit exercici que no arriba ni a una hora de durada. La precisió dels gestos i moviments escènics, la originalitat de l’espai sonor i el ritme que s’atorga a la història ens donen la raó. Si a sobre ho acompanyem amb tres estupendes actrius (Maite Bassa, Montse Bernad i Blanca Solé) ni ens adonarem que a l’escenari només hi ha tres maletes i poca cosa més… Teatre minimalista, però humil i ben fet. Una petita proesa que no ens hauria de resultar tan estranya si no […]

Un bar de tota la vida reconvertit ara en un bar de “xinos“, quatre amics que parlen sense parar de temes aparentment intranscendents, un pòster, un parc nacional xinès, una pel·lícula i una mena de fantasma que porta impermeable blau i que només parla en anglès. Aquestes són les premisses de Bailong, el primer dels espectacles que es presenta dins del cicle DespertaLAB, organitzat per Sala Atrium i Nau Ivanow. L’objectiu és donar suport a la creació teatral més activa i emergent, sobretot a la de creadors que cerquen noves formes escèniques i dramatúrgiques. La veritat és que Bailong té una part experimental que conviu amb formes teatrals més ortodoxes, fins i tot emmarcades en un decorat corpori i molt […]