Carles Armengol Gili

A aquesta crisi econòmica que patim des de fa set o vuit anys ja només li faltava un musical, i ara tenim l’honor de dir que ha estat un musical en català i amb tota l’empenta que aporta un grup d’actors i cantants amb un talent més que reconegut. Podríem dir, per tant, que el càsting és bo, la partitura molt encertada i encomanadissa, i les històries àgils i ben encreuades. Però, dit tot això, què és el que falla? Per què no estem davant d’un musical triomfador, que emocioni des del primer minut? Se’m fa difícil donar amb els possibles entrebancs, però després de pensar-hi molt crec que és l’enfoc del llibret -possiblement ja prové del llibre en el […]

Vagi per endavant la felicitació a un entossudit Julio Manrique, que des de que va saber que s’havia adaptat al teatre la novel·la de Mark Haddon va decidir que la portaria a casa nostra. Li agraïm que ho hagi fet, però també que hagi adaptat amb els mitjans que tenia a l’abast un text que a Londres es representa amb un desplegament tecnològic força important. Per a mi, una de les coses que m’ha atret més del muntatge -a banda de la gran interpretació de Pol López, de la que ja en parlarem- ha estat la sincronització i coordinació de tota la companyia per treure dels mínims recursos (cinc pissarres mòbils, una plataforma, un llit i poca cosa més) uns […]

No hi ha cap mena de dubte en que Iván Morales té un gust especial per escriure i per tocar la fibra de l’espectador en determinats moments. Alguns dels monòlegs que s’escolten a Cleòpatra estan entre el millor que hem escoltat últimament de mans d’un autor català de la nova fornada, però no crec que el conjunt sigui tan bo com un pot pensar mentre contempla l’espectacle. Penso que aquest cop és cert que els arbres ens han tapat el bosc, ja que la història -a l’igual que el to general de la peça- va donant salts endavant per acabar finalment amb una escena molt bonica, però totalment inversemblant i gens adequada a l’argument ni als personatges amb els que […]

El llenguatge coreogràfic i la idea de dansa (o de no-dansa) de Jérôme Bel potser ja no ens resulten innovadors ni sorprenents, però també cal tenir en compte que l’espectacle que ara es presenta va ser estrenat el 2001. Des de llavors ha recorregut diverses ciutats arreu del món, jugant sempre amb els ballarins (o els no-ballarins) del lloc on es representava. Sigui com sigui, aquest concepte d’espectacle sempre resulta provocador, ja no només d’una manera formal sinó també com a generador d’idees i sensacions noves als espectadors. En aquest sentit, el públic es veu interrogat, sorprès i motivat per uns impulsos tan senzills com els que provoca la música, l’humor i la quotidianitat o proximitat dels artistes que veu […]

Que jo recordi ja és la tercera vegada que l’extraordinària novel·la de Rodoreda puja als escenaris de casa nostra. En el 2004 va ser el mateix Joan Oller qui va convertir el text en un monòleg per a tres actrius, amb un muntatge que recorda molt al que ara se’ns presenta. Quatre anys més tard, Toni Casares dirigia al TNC una versió més formal que aprofitava tots els recursos de la sala gran. Però és amb la versió produïda pel Teatro Español de Madrid on potser s’arrisca més, ja que a part de fer una versió castellana s’ha convertit la novel·la en un monòleg per a una sola actriu. La direcció torna a recaure en Oller, que coneix molt bé […]