Carles Armengol Gili

Després d’Operetta, aquell invent que consistia en reunir un cor musical i dotar-lo d’un argument humorístic a base d’esquetxos, arriba aquest Allegro, que com el seu nom indica és un espectacle fresc, efervescent, alegre… En definitiva, una repetició de la fórmula que busca igualar o superar l’èxit de l’anterior producció, ara dirigida per Paco Mir. Una alenada d’aire fresc en aquest difícil començament de temporada, tot i que potser és un aire que pot passar sense deixar pòsit ni cap gran record. L’humor blanc i inofensiu que s’ha donat a tot el conjunt vol acontentar a massa públics, i al final acaba resultant innocu. Alguns gags, a més, semblen rescatats del vell bagul del Tricicle i res sorprèn, ni per […]

Els vodevils o les comèdies de boulevard com a tals són un gènere que a França sempre ha tingut molt bona salut, des de les peces clàssiques de Labiche o Feydeau fins a les més contemporànies de Delaporte, Patellière o Francis Veber. Des de fa anys, l’actor i autor Sébastien Thiéry també s’ha incorporat a aquesta notable galeria d’autors de comèdia, amb la particularitat de que ell uneix el vodevil clàssic amb la tradició del teatre de l’absurd. La barreja és peculiar, i no del gust de tothom, però al seu país és sovint nominat i premiat als premis Molière i, a més, gaudeix d’un gran reconeixement popular. A casa nostra, però, la seva carta de presentació serà aquest Caiguts […]

La Zaranda és un grup andalús de gran prestigi internacional i un llenguatge teatral inconfusible. De totes maneres, en els 37 anys de carrera que el grup porta a l’esquena, aquesta és només la quarta vegada que aterra a Barcelona per oferir-nos un dels seus expressius i sensibles espectacles. I ho fa amb aquest homenatge a la vellesa, en el que la malaltia, la decadència i la mort esdevenen protagonistes. Tot i així, l’obra traspua humor i un estrany optimisme que fan més digerible tot el conjunt. També hi ajuda el lirisme -marca de la casa- que trobem en moltes escenes, principalment en l’emotiu final a ritme del Cor dels Peregrins de Tanhäuser. És cert que El grito en el […]

Parlar de grans temes -l’exili, el racisme, la llibertat, etc.- no vol dir fer-ho des de la transcendència, l’estranyesa i l’ampul·lositat. Això sovint espanta el públic actual, i el cert és que als deus minuts de començar aquesta obra de Teatro de lo Inestable molta gent està realment perplexa. Més tard es defineixen una mica més els personatges i les històries, però no és gairebé fins al final de tot que sorgeix algun text interessant (els que interpreta l’actriu María José Guisado) i unes idees que permeten connectar amb l’espectacle. La culpa de tot això potser resideix en que l’obra s’ha creat a partir de cinc autors, un director i un coreògraf, a part d’una cantant que va una mica […]

El Tantarantana segueix oferint el VI Cicle de Companyies en Xarxa, en el que es convida a companyies d’altres comunitats per mostrar durant uns pocs dies el seu treball. Ara li toca el torn a Estudi Zero Teatre, un grup de les Balears que ens porta L’augment, una obra del francès Georges Perec que va ser publicada en el 1981 però que havia estat escrita en el 1970. Per tant, una obra de més de quaranta anys que conserva intacta la seva part de crítica però que delata una forma de fer i entendre el teatre que ja està superada. Almenys així ens ho mostren els de Zero Teatre, que més que arriscar-se sembla que es deixen endur per la […]