Ninet’InfernO no serà un dels espectacles més recordats d’aquest Grec, però no pas perquè ho impedeixi la seva qualitat i la grandiositat del resultat final, sinó per la funció única -estrany plantejament- i la decisió del Festival de traslladar l’obra des del Teatre Grec a la Sala Fabià Puigserver, amb un aforament dues vegades més petit. Es tenia por de la pluja que no va caure? O es tenia por de no omplir el recinte? Sigui com sigui, és una llàstima perquè aquest espectacle ideat per Roland Auzet és d’una bellesa inusual i demostra com es pot integrar el món del circ i l’acrobàcia en un argument purament escènic.
El pretext de l’espectacle són els sonets de Shakespeare, degudament triats i adaptats, però el concepte original va molt més enllà. Amb la idea d’explicar una relació homosexual similar a la de Mort a Venècia, Auzet parla de temes com la mort, l’amor i la vellesa a partir de la música -creada per ell mateix-, la paraula i els moviments d’un jove acròbata. La veritat és que les acrobàcies de Mathurin Bolze i la plataforma mòbil acaben per robar tot el protagonisme, fins i tot a un esforçat Pascal Greggory i a una desaprofitada OBC. És cert que sense algun d’aquests elements el conjunt no estaria igual d’equilibrat, però si alguna cosa quedarà en el meu subconscient són les imatges proporcionades per l’escenografia i la seva interacció amb el jove Bolze, que tant ens portava a un vaixell com a una casa en equilibri… En definitiva, un muntatge grandiloqüent i suposadament pretensiós… però d’una humil i senzilla bellesa.