Carles Armengol Gili

En un any en el que la programació de la cartellera barcelonina s’ha decantat per De Filippo (Le voci di dentro, L’art de la comèdia), el Teatre Lliure ha volgut homenatjar al gran autor napolità amb companyies vingudes expressament des del sud d’Itàlia, amb tot el sabor i tota la veritat que això comporta. Si fa uns mesos va ser Toni Servillo el convidat, ara li toca el torn a la petita companyia que dirigeix Francesco Saponaro. I no ens han portat només una obra, sinó que pel mateix preu ens han representat dues peces breus molt poc habituals, així com un petit monòleg de Pirandello. El resultat, una mostra impagable d’humor negre i una demostració pràctica de la cadència […]

Un dia de matança a un poble de ses illes. Un acorador que es multiplica en desenes de personatges, tots presents en aquesta festa gairebé atàvica, primitiva. Una jornada que serveix a Toni Gomila -autor i actor de la peça- per reflexionar sobre el caràcter dels mallorquins i les seves contradiccions. Un text deliciós que ens acompanyarà fins al moll de l’os dels balears, amb les seves pors, les seves nostàlgies d’un passat que s’adultera a marxes forçades i les seves amargues reflexions sobre el present, i principalment sobre el futur. Una autèntica festa de la interpretació, amb un Gomila immens, però autèntic i sincer com els personatges que representa. En definitiva, una horeta escassa de bon teatre, fet des […]

Vagi per endavant que valoro positivament l’esforç dels actors-cantants, la partitura més que correcta de Pedro Pardo i la idea d’Empar López de recuperar un personatge de la Barcelona de principis del segle passat. Però un cop vist el resultat final, un es pregunta si realment valia la pena fer una obra sobre aquest personatge, tenint en compte el que s’explica i com s’explica. Des del primer moment sabem el drama de Dolors Bonella i Alcanzar, més coneguda com a Lolita o La Monyos, i un cop sabut això l’argument s’enquista i no sap aixecar el vol. Les cançons tampoc aporten cap salt endavant, i malgrat que els intèrprets ho intentin de totes les maneres possibles el públic acaba avorrint-se […]

Comença l’obra i tot ens col·loca en l’ambient d’una comèdia, però alguns elements -una música intrigant, una escenografia sempre inestable o alguns efectes misteriosos- ens posen en to d’alerta. No estem en una comèdia banal ni en una peça italiana, sinó un text cabdal del romanticisme francès. Això ja ens pot fer pensar que no tot seran flors i violes, i aquí és on la direcció de Natalia Menéndez esdevé interessant i afilada. I és que Musset -del que aquí coneixem Lorenzaccio i poca cosa més- és un autor de subtileses i personatges delicats, un autor que s’emmirallava en Marivaux i Beaumarchais però sumant-t’hi una malícia i una naturalitat que el fan més contemporani. El muntatge que podem veure ara […]

Aquesta és una comèdia distòpica que ens parla d’un futur, potser no massa llunyà, en el que la vida i tot el que l’envolta està dominat per la Xarxa i el món tecnològic. Les aplicacions ho han suplantat tot, i les persones no s’atreveixen a mirar-se o a tocar-se, perquè no ho han fet mai o gairebé no ho recorden. Originals i prometedores premisses per a una comèdia que no decep, sinó que sorprèn per com va desenvolupant una trama gens senzilla i uns personatges molt interessants. La veritat és que Roc Esquius -autor i director de la peça- porta el seu material a bon port, tot i algunes contradiccions internes i alguns girs de guió un pèl forçats. El […]