Carles Armengol Gili

Vagi d’entrada el meu reconeixement a Ramon Simó per la direcció d’aquesta obra enorme, dura i possiblement més necessària del que sembla. Es tracta d’un text teatral de Sofi Oksanen que posteriorment va ser adaptat a novel·la i que ara ens arriba en una versió que segurament ha begut de totes bandes. L’obra abraça un període històric de 45 anys, des de 1947 a 1992, en el que van confluir a Estònia les purgues stalinistes, l’opressió del règim soviètic i la proclamació de la independència. Un període en el que la protagonista, una dona que es va lliurar al poder comunista per intentar salvar a l’home que estimava, passa per un calvari difícil de pair. Carme Elias i Maria Molins […]

Hausson sempre ha estat un mag que es caracteritza per la seva elegància i la seva sofisticació, més que no pas per l’humor, l’espectacle grotesc o el show infantil. Des de la seva primera col·laboració amb Joan Brossa fa gairebé 25 anys, la seva carrera ha estat lligada amb la màgia poètica i estilosa, la performance, etc. Ha col·laborat des de llavors, a part de amb el desaparegut poeta, amb el pianista de jazz Jordi Sabatés, el dramaturg Jordi Coca o el director Hermann Bonnín, amb qui comparteix la direcció de La Seca-Espai Brossa. Bonnín, que el dirigeix ara per tercera ocasió, sap molt bé com destacar les virtuts del mag, i amb aquest homenatge als trucs de sis grans […]

Després de Petits monstres, aquesta és la segona obra que arriba als escenaris després d’haver provat sort en terrats o cases particulars. Aquesta fórmula està donant un aire fresc i més espontani a la nova dramatúrgia catalana, però també cal dir que sovint acusa de certs mals: construcció irregular de les escenes i del ritme, moments allargats en excés, determinades concessions al públic, etc. Sigui com sigui, tant de bo que aquests mals estiguessin en la majoria de comèdies que s’estrenen a casa nostra, ja que en el cas d’Animals de companyia ens trobem amb moments extraordinaris, una comicitat a prova de bombes i una efectivitat que no para d’omplir butaques. És cert que es vol parlar de massa temes […]

Com es diu en algun moment de l’obra, tothom vol una feina però a ningú li agrada fer-la. De totes maneres, hi ha feines i feines… i en aquest espectacle es parla de les més inútils, absurdes i improductives, amb la intenció d’acabar demostrant que el mercat laboral està format, en un percentatge més alt del que podria semblar, per ocupacions prescindibles. En definitiva, una bona manera d’observar com el sistema malgasta esforços, diners, coneixements i habilitats, segurament amb l’obscura intenció de que el mateix sistema segueixi funcionant i alimentant-se de les seves pròpies absurditats. La companyia La Calòrica sintetitza molt bé el tema a través de quatre esquetxos i alguns petits monòlegs introductoris. Potser es troben a faltar situacions, […]

La història d’Aurora Rodríguez Carballeira i la seva filla Hildegart és una de les més curioses i macabres de la crònica negra d’Espanya. I no pas per la quantitat de morts o de sang i fetge, sinó per la manipulació amb que la mare va voler convertir a la seva filla en un ésser perfecte. Estem davant d’una història en la que es barregen la raó i la bogeria fins a fondre’s en una sola i única salvatjada… Una història que ja va viure una adaptació en forma de novel·la (Aurora de sangre) i una altra en forma de pel·lícula (Mi hija Hildegart), i que ara arriba al teatre de la mà d’una especialista en el període de la Segona […]