Carles Armengol Gili

Vaig llegir una vegada que els personatges de Les amistats perilloses eren tan moderns que actualment podrien ser estrelles de rock, però d’aquí a muntar directament un concert amb tot els protagonistes de la novel·la potser és fer-ne un gra massa. De totes formes, és exactament el que ha ideat Darío Facal, el director d’aquest producte que vol resultar modern però que al final només ho sembla. I és que les argúcies de Merteuil i Valmont s’acaben diluint i banalitzant entre tanta pirotècnia, aspecte que els va allunyant de mica en mica dels espectadors. És cert que Carme Conesa està prou encertada com la comtessa instigadora de la trama, però Edu Soto s’esforça -i em consta que és així- per […]

Si algú va al Romea esperant trobar alguna cosa similar al guió o als personatges de Ficció, A la ciutat o fins i tot Una pistola en cada mano, millor que vagi traient-s’ho del cap. En aquest cas, estaríem més a prop de les historietes de Jet Lag, una sèrie creada també per Cesc Gay, tot i que penso que les analogies amb Els veïns de dalt cal fer-les amb altres comèdies de situació, especialment franceses, com ara El sopar dels idiotes, El nom, etc. Podríem dir que els retrats psicològics als que ens té acostumats el cineasta es supediten en aquest text a una situació -còmica, no cal ni dir-ho- que ho domina tot de principi a fi. La […]

Veient l’obra dóna la sensació de que Gerard Guix, a més de en El rei Ricard III de Shakespeare, s’ha inspirat en We need tot talk about Kevin, l’esplèndida i sòrdida novel·la de Lionel Shriver. En realitat, la intenció de l’autor és posar davant dels nostres ulls la transformació d’un adolescent, que passa de ser un noi tímid i introspectiu a un ésser manipulador, agressiu i violent. I ho fa amb la idea de que el públic es qüestioni si podria arribar a fer alguna cosa per reconduir situacions tan tràgiques com la que ens planteja la peça. El cert és que no és un text còmode, tot i que més que de text hauríem de parlar de guió… L’obra […]

Costa d’imaginar que una pel·lícula italiana del 1977 hagi donat peu a dues sonades produccions del teatre català, amb uns repartiments de primer ordre (Lizarán i Flotats el 1984; Segura i Derqui a l’actualitat). Potser és perquè Ettore Scola va fer una pel·lícula preciosa, carregada d’una sensibilitat i una senzillesa colpidores. Potser és per la màgia que Mastroianni i la Loren desprenien cada cop que es trobaven en una pantalla. Sigui com sigui, el text ha acabat convertint-se en un petit clàssic i en un vehicle de lluïment per a grans actors… almenys a casa nostra. Oriol Broggi no dissimula en cap moment que vol homenatjar la pel·lícula, i corrent un risc extraordinari s’atreveix a projectar la primera escena del […]

La Maria de Colm Tóibín és una dona torturada pel remordiment i cansada de veure al seu fill com un heroi que feia miracles. Des de la incredulitat i la incomprensió, Maria recrea passatges prou coneguts de la vida de Jesús, com les noces de Canà, la resurrecció de Llàtzer o el dia de la crucifixió. Es tracta d’un text interessant i ben escrit, amb un punt d’irreverència tan ben calculada que finalment no acaba molestant a ningú. De fet, arribats a un cert punt de la funció no crec que als espectadors els molesti veure a la Verge resant a una deessa pagana o posant constantment en dubte als autors dels evangelis. El que està clar és que un […]