Carles Armengol Gili

El principal problema d’Utilitat programada és que no acaba de trobar el camí per on transitar. Si llegim les intencions de la companyia veurem que el que es vol és retratar una joventut alienada i sobreprotegida que només troba sortida a través de la insurrecció, però tot passat pel filtre de la ciència ficció i la temàtica dels superherois. Dóna la sensació que es vol parlar, soterradament, de qüestions com la “generació perduda” o la Llei Mordassa, però finalment el decorat pretesament psicodèlic, les malles de colors, la cançoneta a l’estil del Club Super3 i el to més o menys grotesc acaben per fer-nos oblidar del fons i quedar-nos amb una forma més superficial del que es pretenia. Per moments […]

És inevitable veure l’última estrena de Jordi Casanovas com si fos l’última peça escrita per un altre Jordi, en aquest cas l’inefable Galceran. La situació, els diàlegs picats i enginyosos, els girs argumentals… tot són elements que ja hem vist en altres obres, com per exemple Paraules encadenades o El mètode Grönholm. La particularitat d’aquesta peça és que el tema principal, que evidentment no revelarem, es resumeix en la frase final, talment com si fos un acudit o una broma de mal gust… No és el més afortunat de la funció, tot i que causa el seu efecte… Per a mi aquest tipus d’obres triomfen sobretot per l’enginy en que van obrint camí durant tota la funció, creant un suspens […]

Friedrich Dürrenmatt és un autor suís que va triomfar en llengua alemanya durant els anys 50 i 60 del segle XX. La seva força teatral, la foscor i la crueltat dels temes que escollia, així com la seva crítica social i política -sovint representada de forma expressionista- el van caracteritzar i van fer d’ell un dramaturg incòmode. Frank V sembla, actualment, una broma força oportuna fabricada abans d’ahir, però no cal oblidar que es va estrenar fa 56 anys en forma d’opereta. Al Lliure l’han adaptada i readaptada -tot i existir una excel·lent versió de Feliu Formosa- i li han afegit escenes i cançons… tot traient-ne d’altres. L’exercici ha transformat la duresa de l’original en un simpàtic musical que té […]

Pot semblar una contradicció recomanar positivament una obra amb la que no has connectat, però en el cas de Mammón cal diferenciar l’interès generat per la seva història o els seus personatges de la qualitat artística amb la que es presenta el conjunt. Crec que si ets fan absolut d’autors com Irvine Welsh o Thomas Pynchon, o bé de cineastes com Tarantino, Robert Rodríguez o Guy Ritchie, hi ha molts punts a favor de que connectis amb el que es presenta, però si no et deixes endur per l’artificiositat de l’estil pot ser que et rellisqui tot esquena avall. De totes formes, haig d’admetre que moments com el del peyote, la timba secreta o el clímax a l’habitació d’hotel em […]

Vagi d’entrada el meu reconeixement a Ramon Simó per la direcció d’aquesta obra enorme, dura i possiblement més necessària del que sembla. Es tracta d’un text teatral de Sofi Oksanen que posteriorment va ser adaptat a novel·la i que ara ens arriba en una versió que segurament ha begut de totes bandes. L’obra abraça un període històric de 45 anys, des de 1947 a 1992, en el que van confluir a Estònia les purgues stalinistes, l’opressió del règim soviètic i la proclamació de la independència. Un període en el que la protagonista, una dona que es va lliurar al poder comunista per intentar salvar a l’home que estimava, passa per un calvari difícil de pair. Carme Elias i Maria Molins […]