Carles Armengol Gili

No es pot negar que la trilogia Tot pels diners ha estat una de les experiències més comentades i interessants de la temporada teatral a Barcelona. Vaig aplaudir l’agosarada Mammón i em van emocionar algunes parts de Cleòpatra, tot i ser obres que només tenien en comú un personatge i un tema… que els autors van utilitzar gairebé com a mcguffin. Amb L’onzena plaga, però, no trobo ni el pretext, ni em crec les situacions o els personatges. Com es pot parlar d’okupes i desnonaments amb un pastís d’Escrivà damunt de la taula? A més, què se n’ha fet de Dylan Bravo i el seu gran carisma? On està? És cert que tenim una colla de personatges que parlen contínuament […]

Tot i que hi ha un regust llunyà a Dulce Chacón i Benito Zambrano en aquesta obra (La voz dormida, Solas) podem assegurar que Alejandra Jiménez Gascón -actriu i autora de la peça- ha aconseguit un text de plantejament original i de magnífica resolució. Si un no sap res d’aquesta Blanca Desvelada potser anirà perdut durant el primer quart d’hora, però aviat tot comença a encaixar i al final veiem que el munt de personatges interpretats per Jiménez no estan només per demostrar el virtuosisme de l’actriu sinó que serveixen a la història de forma admirable. I és precisament la bona dramatúrgia i l’encertada direcció de Montse Bonet el que fa que estiguem davant d’un espectacle rodó, i que sortim […]

Aquest és un espectacle que pretén remoure consciències, un text que transita per la provocació més descarnada, el pamflet reaccionari i el tractat filosòfic o polític. Està plantejat com un monòleg que es dirigeix a un interlocutor imaginari, possiblement un promotor cultural, un programador, un polític o algú d’aquesta espècie. I el que parla és l’artista, en aquest cas concret una dramaturga… tot i que podria haver estat una actriu, una cantant, una pintora. Estem davant, doncs, de l’etern debat sobre la funció de l’art i de la responsabilitat de l’artista davant del món. És un tema que hem vist en diverses ocasions, però aquí tot és radical, extrem, com si el diàleg hagués acabat i ja només quedés el […]

“Què en va guanyar de ser tan català? Disgustos, només disgustos.” És una de les moltes sentències que Narcís Comadira utilitza a L’hort de les oliveres, un magnífic text que ens parla de la identitat catalana sense embuts ni falses aparences. Aquí res del que es diu resulta còmode ni complaent, sinó que vol provocar debat i reflexió en un país on no es cultiva gens l’autocrítica. Comadira arriba a dir, parafrasejant a Shakespeare, “Catalunya està podrida”, intentant que l’espectador s’emporti a casa alguna burxada i no s’assegui a sopar tan tranquil… Hi ha bufetades per a tots -nacionalistes, independentistes, espanyolistes-, però tan ben donades que gairebé no es veuen venir. Comadira ha escrit un poema enorme, una carta d’amor […]

És interessant tornar de tant en tant a aquests Entremeses de Cervantes, ja sigui per recuperar l’hàbil utilització de la llengua castellana, per tornar a gaudir de trames simples però punyents o per retrobar-nos amb l’esperit del Segle d’Or, un patrimoni que no pot caure en l’oblit ni relegar-se a peça de museu. Està clar que el Teatro de la Abadía i José Luis Gómez van entendre molt bé totes aquestes premisses quan van decidir enfrontar-se amb el clàssic, ara ja fa 20 anys. Tot i el temps transcorregut, l’espectacle guarda intactes moltes de les seves virtuts, essent una de les més destacables la d’acostar o emparentar aquest text del segle XVII amb diversos elements de les tradicions populars (instruments, […]