Carles Armengol Gili

He llegit els darrers dies a diversos llocs que L’art de la comèdia és una obra popular i divertida però amb una important càrrega política. No es poden negar cap d’aquestes categories, tot i que el que més m’ha arribat és la carta d’amor que Eduardo De Filippo -i ara també Lluís Homar– fan al seu estimat teatre. El magnífic pròleg de l’obra, amb el personatge d’Oreste Campese sorgint de la penombra i agafant mides de l’escenari on ha d’actuar, és un dels moments més bells del teatre del segle XX. Homar, amb tota la picardia i l’experiència que li donen els anys i les taules, aprofita el moment i el sobredimensiona fins a posar-nos els pèls de punta. També […]

No es pot dir que aquest sigui un mal espectacle, perquè no ho és. Tampoc s’han d’infravalorar les interpretacions, perquè n’hi ha de potents i ens proporcionen algunes escenes memorables. Però alguna cosa fa que no estiguem davant d’un espectacle rodó. Suposo que és l’excés de classicisme -que va des de l’escenografia i el vestuari fins a la mateixa concepció del muntatge- i l’absència de risc els que llastren una de les grans apostes de la temporada teatral. Crec que Belbel fa un temps que està de proves amb els grans clàssics, ja sigui amb Beckett, Pinter o ara Racine. Fa temps que no estrena textos propis i veiem, una temporada darrera l’altre, com s’acosta a autors que no havia […]

David Hare és un autor britànic força habitual a casa nostra –Celobert, Via Dolorosa, L’habitació blava– i molt respectat al seu país. Prova d’això és que la peça de la que avui parlem va ser estrenada, ni més ni menys, que per dues de les dames més importants del West End: Judy Dench i Maggie Smith. Està clar que és una peça per a actrius de provada trajectòria (a Madrid la van representar Núria Espert i Amparo Rivelles) i una sensibilitat força especial, ja que a les obres de Hare es parla molt i es diu molt poc… del que interessa. Tot queda soterrat sota les mirades, les complicitats i els petits gestos. Una mica a l’estil de Pinter, però […]

Carta al pare, de Franz Kafka, és un dels documents epistolars més punyents del segle XX, ja que suposa una llarga llista de retrets de l’autor de Praga al seu progenitor i exemplifica algunes de les obsessions de l’escriptor. Desconec si l’espectacle de Susanna García-Prieto i Alex D. Capo va néixer amb la voluntat de posar veu a aquestes paraules o bé si les paraules en si van ser triades per il·lustrar l’exorcisme que se’ns presenta a escena. Sigui com sigui, el fet de presentar el text de Kafka com a resultat d’un experiment parapsicològic és realment enginyós i molt efectiu. És cert que es nota a faltar un desenllaç més contundent o un millor encaix estilístic, però la brillant […]

Gabriel Córdoba estrena nou registre, i el cert és que ens ha sorprès. Aquest showman i monologuista, que ja havíem vist a Esperanto-te, sovint opta per la comèdia dramàtica quan escriu, dirigeix i interpreta teatre. Vidas prestadas és una obra ben escrita, on es combina molt bé la comèdia amb reflexions sobre el teatre i la vida… o bé sobre el teatre com a modus de vida, que de fet és del que va el text. En aquest sentit, el ritme està molt ben dosificat i els dos únics personatges es complementen a la perfecció, tot i les seves suposades diferències… I dic suposades perquè en el fons són dos personatges que lluiten per una mateixa passió, però des de […]