Carles Armengol Gili

L’any 2011 vaig poder presenciar en el mateix Teatre Lliure un altre espectacle de Van Laecke, Platel i Prengels, Gardenia. Tot i que aquell muntatge anava sobre el transformisme, la tolerància i l’acceptació d’una sexualitat diferent més enllà dels seixanta anys, les intencions artístiques són molt similars. Tant un espectacle com l’altre juguen amb l’estranyesa dels espectadors, fins a fer-los còmplices d’unes històries que requereixen esforç i comprensió. Més que històries són imatges, sensacions. Imatges bellíssimes que acompanyades de la música adquireixen una èpica i un simbolisme a prova de bombes. Sigui com sigui, aquest En avant, marche! té alguns problemes de base que per a mi no el fan del tot rodó. Segons el dossier i el programa de […]

Aquesta versió teatral d’El discurso del rey comença amb un home nu que de mica en mica van vestint -o disfressant- de rei. Una bona i encertada metàfora per a una obra en la que un dels personatges arriba a dir: “El rei només és un actor, i la família reial una companyia de teatre.” Si tenim en compte que aquest actor principal no pot escollir govern, ni fer lleis, ni decidir si porta o no el seu país a la guerra, ens adonarem que tot plegat queda supeditat a una qüestió d’imatge i oratòria. Fins aquí tot entra dins del que es considera acceptable, però… ¿què passa si l’oratòria és l’única cosa que aquest personatge no pot aportar? ¿Què […]

El mal es pot heretar genèticament? Hem de purgar per les equivocacions dels nostres avantpassats? Daniela Feixas es fa aquestes preguntes i intenta donar algunes respostes amb la seva nova obra com a autora, La tortuga de Califòrnia. Una obra que es presenta com un drama amb petits tocs de thriller i que, a partir d’un clima dens i carregat, aconsegueix crear interès durant els seus 60 minuts de durada. Tot i així, alguns diàlegs sonen massa artificials i la història de l’avi costa una mica de creure, sobretot si ens situem a “algun lloc de Catalunya, als anys vuitanta”. Els actors Josep Julien, Anna Güell, Clara de Ramón i la pròpia Daniela Feixas defensen la proposta amb professionalitat i […]

Ja fa anys que veiem espectacles de dansa integrada, on no és estrany veure ballarins professionals compartint espai amb cadires de rodes, però Fuck-in-progress va un pas més enllà. Jordi Cortés i l’Associació Kiakahart, que fa anys que lluita per obrir a tots els ciutadans el llenguatge de la dansa i de les arts en moviment, han volgut demostrar que es pot ballar encara que no es tinguin cames o que hi hagi una discapacitat visual. Aquí ja no apareixen les cadires, ni els bastons blancs, ni les pròtesis… Tot desapareix a la primera escena, i damunt de l’escenari només queden ballarins. Uns ballarins, per cert, que ens acaben demostrant que el cos no és un impediment, sinó un recurs […]

Parlar de la tirania a la que ens tenen sotmesos els infants, ja abans de néixer, és un tema que ha aparegut en algunes obres però que mai havia tingut tanta importància com en aquest muntatge. Si pensem en coses tan absurdes com les ecografies tridimensionals o els gurus de les tècniques prepart haurem d’admetre que la cosa ja no comença bé… Els Joglars, amb el seu estil inconfusible tot i que una mica més descafeïnat i menys punyent que anys enrere, van desgranant tot el que fan malament els pares i la societat en general a l’hora d’educar a un nen. La primera part de l’obra -segurament la més reeixida- ens explica l’embaràs, la preparació del naixement i finalment […]