Els vodevils o les comèdies de boulevard com a tals són un gènere que a França sempre ha tingut molt bona salut, des de les peces clàssiques de Labiche o Feydeau fins a les més contemporànies de Delaporte, Patellière o Francis Veber. Des de fa anys, l’actor i autor Sébastien Thiéry també s’ha incorporat a aquesta notable galeria d’autors de comèdia, amb la particularitat de que ell uneix el vodevil clàssic amb la tradició del teatre de l’absurd. La barreja és peculiar, i no del gust de tothom, però al seu país és sovint nominat i premiat als premis Molière i, a més, gaudeix d’un gran reconeixement popular. A casa nostra, però, la seva carta de presentació serà aquest Caiguts del cel, que encara no sabem si li acabarà fent bona o mala publicitat…
Lamentablement, el muntatge adaptat i dirigit per Sergi Belbel presenta molts entrebancs. Per començar, el to que s’ha donat a la peça sembla imitar al de moltes altres comèdies populars que veiem a la ciutat, sense comptar que al capdavant té dos actors capaços de creacions infinitament més subtils. Per tant, sap greu veure la impostació d’Emma Vilarasau i Jordi Bosch, que amb molta menys energia també haurien estat capaços de clavar els acudits. La que surt més beneficiada, en canvi, és Anna Barrachina, que amb la seva creació de l’assistenta ucraïnesa aconsegueix les escenes més reeixides del muntatge. Per tant, estem davant d’una comèdia de situació a la que, curiosament, li manquen situacions còmiques i li sobren uns quants minuts. Un espectacle que al meu parer no funciona… però que segurament tindrà un èxit de públic més que notable.