La Zaranda és un grup andalús de gran prestigi internacional i un llenguatge teatral inconfusible. De totes maneres, en els 37 anys de carrera que el grup porta a l’esquena, aquesta és només la quarta vegada que aterra a Barcelona per oferir-nos un dels seus expressius i sensibles espectacles. I ho fa amb aquest homenatge a la vellesa, en el que la malaltia, la decadència i la mort esdevenen protagonistes. Tot i així, l’obra traspua humor i un estrany optimisme que fan més digerible tot el conjunt. També hi ajuda el lirisme -marca de la casa- que trobem en moltes escenes, principalment en l’emotiu final a ritme del Cor dels Peregrins de Tanhäuser.
És cert que El grito en el cielo acaba fent-se llarga i un pèl feixuga en alguns passatges. I també és cert que els seus falsos finals despisten i neguitegen a un espectador que no hagi entrat del tot a la peça. Però, sigui com sigui, un s’adona de que estem davant d’un teatre honest i ben treballat; un teatre d’idees en el que els actors són la part més important. En aquest sentit, cal valorar el treball gestual i d’observació de tots ells, que els converteix en uns vells creïbles, tendres i inoblidables.