Agafar tres comèdies de Shakespeare i barrejar-les en un sòl espectacle és agosarat i fins i tot temerari. En aquest sentit, val a dir que Guillem-Jordi Graells ha aconseguit crear -amb l’excusa de la representació dins de la representació i el recurs del presentador- una obra més o menys coherent que funciona per si sola. Ara bé, al final és inevitable que ens acabem fent la gran pregunta: ¿valia la pena aquest esforç o hagués estat millor desenvolupar del tot una de les tres peces? Sembla com si no es confiés en cap de les obres per separat, com si s’hagués fet un recull dels millors moments… La veritat és que raons no en faltarien a l’hora de defensar aquest argument, però ningú té el valor de dir-ho… i al final tot queda en una mena d’invent innecessari i poc justificat.
La representació també té el gran atractiu d’ajuntar a una bona colla de caps de cartell, o dit d’una altra manera, actors i actrius que per si sols són capaços de tirar endavant un projecte teatral i captar l’atenció dels espectadors. Aquí els tenim tots junts, ajudant-se i col·laborant per aconseguir una interpretació homogènia i d’alt nivell. Seria difícil destacar-ne a uns per sobre dels altres, i això sempre és bona senyal. D’altra banda, la direcció de Josep Maria Mestres és eficaç i molt centrada en les actuacions, però l’escenografia i la il·luminació, en canvi, semblen fetes de compromís i donen un aspecte una mica avorrit. Només el gran treball de vestuari, caracterització i perruqueria aixequen el nivell estètic d’aquesta funció que es recordarà, especialment, pel seu planter de luxe.