Carles Armengol Gili

Si no fos pels comentaris a la Catalunya dels noranta o a la d’ara mateix, un pensaria que l’obra va ser escrita fa quaranta o cinquanta anys. El seu estil, els recursos utilitzats i la seva trama fulletonesca ens la situen dins d’un subgènere molt concret, el de les disputes familiars. La intenció de Jordi Casanovas és la de retratar la societat catalana a partir d’una família arquetípica, però el fet d’explicitar-ho vàries vegades al llarg de la funció acaba restant efectivitat. És cert que reconeixem molt bé els personatges i que ens creiem les situacions, però és això suficient per extrapolar-ho a la identitat d’un país? En aquest sentit, crec que a mi em funcionava millor el llenguatge poètic […]

Quan un repassa els dramaturgs irlandesos des de principis del segle XX fins a l’actualitat pot experimentar una barreja d’admiració i enveja, que a fi de comptes explica la gran categoria de les obres que ens han arribat sempre des d’aquell país. De Bernard Shaw a McPherson, passant per Wilde, O’Casey, Beckett, Friel o McDonagh. Una llista que posa els pèls de punta, i que demostra que alguna cosa hi deu haver a la genètica perquè en un país relativament petit s’hagin format autors tan decisius per a l’escriptura escènica. En el cas de McPherson se li ha d’agrair el seu lirisme però també l’enorme comprensió que sent cap a les seves terribles criatures, sense jutjar-les ni trair-les mai. A […]

Diuen que Shakespeare ho aguanta tot, i jo ja m’ho començo a creure. Mai hauria imaginat que riuria de valent amb un Otel·lo, però haig de reconèixer que Gabriel Chamé i els seus quatre magnífics actors/clowns ho han aconseguit. Amb un plantejament basat en el teatre físic i gestual, els actors transiten per tota l’obra del dramaturg anglès amb la irreverència i la desimboltura necessàries per aconseguir els seus propòsits. Ho fan, a més, utilitzant elements molt bàsics i senzills (teles, caixes, lones, etc.) que en algun moment ens remeten al teatre infantil o de carrer. O sigui, ens acosten a un teatre juganer que no vol perdre la seva essència. La única pega que se li pot posar és […]

David Mamet va escriure Speed the plow l’any 1988, just quan venia d’escriure els guions de pel·lícules tan importants com El carter sempre truca dues vegades, Veredicte final o Els intocables d’Elliot Ness. És important tenir en compte aquesta dada, ja que ens situa a l’autor teatral enmig del vertigen que provoca Hollywood… i és precisament de la indústria del cinema del que parla aquesta peça. Una obra que fa una crítica ferotge al capitalisme però que també edifica un petit poema a tots els somniadors i a tots aquells que en una dècada tan competitiva com la dels vuitanta aspiraven a construir un món millor. Desgraciadament, van morir en l’intent… A més d’aquest retrat tan esfereïdor, Una altra pel·lícula […]

No és habitual trobar musicals sobre temes tan sòrdids, però no es tracta pas d’un cas aïllat (Assassins, Sweenney Todd, American Psicho, Killer, etc) ni tampoc d’un fet que ens sigui del tot desconegut. El cas de Leopold i Loeb ja va ser adaptat molt lliurement per Alfred Hitchcock a La soga, i ara fa uns dotze anys que el compositor Stephen Dolginoff va estrenar a l’Off Broadway la seva versió musical. El muntatge ha tingut múltiples adaptacions a tot el món, i aquesta que ara ens ocupa ve de la mà d’una companyia madrilenya que ja ha triomfat en el Nuevo Teatro Alcalá. La versió que n’ha sortit funciona, però es perd una mica en un escenari gran. Sembla […]