Veiem sovint moltes obres on es parla del teatre o dels actors, però és la primera que veig on es parla de les tècniques d’interpretació. I aquesta és la premissa i el desenvolupament, ja que Premis i càstigs és un mostrari d’exercicis teatrals -alguns de força divertits- i poca cosa més. Comença l’obra amb un grup d’actors que, vestits com si haguessin d’interpretar una peça de Txékhov, surten a l’escenari per explicar-nos i mostrar-nos tot el que es pot expressar amb les mans, amb el rostre, amb tot el cos… La idea és original i permet gaudir de moment únics, poc vistos, i molt agraïts. Però quan un veu que amb allò no s’anirà enlloc comença la inquietud i un cert neguit entre els espectadors. A més, la suposada representació del final es fa llarga i avorrida, cosa que no ajuda al resultat global de l’espectacle. Crec que una retallada a temps l’hagués deixat com un producte simpàtic, però l’ambició o la idea de voler llençar algun missatge inexistent no li han permès aixecar de tot el vol. Em quedo, però, amb la sensació de l’inici i amb la interpretació més que sobrada d’una colla d’actors solvents i esforçats.
Enllaç copiat!