Carles Armengol Gili

Goldoni és un dels grans genis de la dramatúrgia, i sempre he cregut que L’hostalera és un dels textos més bells que s’han fet mai sobre el tema de la seducció i la guerra de sexes. Un text, a més, que té més capes que les mostrades i que desemboca en un final inesperadament trist, com en moltes altres obres de l’autor. Aquesta baixada a la realitat i aquest caràcter sobtadament pràctic i realista dels seus personatges fa que Goldoni esdevingui un dels comediògrafs que millor ha aguantat el pas del temps. Ja fa una pila d’anys vaig poder veure la versió que en va fer Sergi Belbel, centrada sobretot en el joc dialèctic i les motivacions dels personatges. Ara, […]

L’obra teatral de Federico García Lorca acostuma a dividir-se en quatre grups: els drames, les tragèdies, les comèdies irrepresentables i les farses. La peça que avui ens ocupa forma part d’aquest últim grup, a l’igual que La zapatera prodigiosa o El retablillo de Don Cristóbal, que va ser escrita directament per a titelles. I el curiós és que Don Perlimplín i la seva estimada Belisa són també titelles que acaben agafant cos i transformant-se en éssers humans, amb tota la complicació i complexitat que això comporta. La humanització porta al drama i fins i tot a la tragèdia, per la qual cosa costa veure en aquesta obra un sol gènere. Més aviat crec que és un compendi de totes les […]

Vaig conèixer al Col·lectiu La Santa ja fa uns anys, quan van estrenar La infanta terrible y su séquito real, una obra-concert que potser no s’adeia del tot amb els objectius i el tarannà posterior del grup però que ja apuntava maneres. Després vindrien Historia de mi huida i Quan acabi la nit, que ja ens van donar més pistes sobre un col·lectiu que té per filosofia “el teatre en guerra”. Els seus integrants consideren el teatre com una manifestació cultural necessària que ha de modificar d’alguna manera a l’individu, però sense alliçonar-lo. A Una casa a l’est aquesta idea hi és present, com en moltes altres produccions que ens parlen els darrers anys de memòria històrica, dels estralls de […]

Fa vint o trenta anys, quan pensaves en dramaturgs catalans a tothom li venia el cap el nom de Benet i Jornet. Era pràcticament l’únic autor conegut -no l’únic que escrivia, naturalment-, però és que en aquella època s’estrenava poc teatre autòcton. Ara, passats els anys, el panorama ha canviat substancialment i per a l’estrena d’una sala s’escull una peça d’aquest autor tan nostrat. És cert que el 2016 ha estat un un any d’homenatges encoberts a aquesta figura rellevant de la nostra dramatúrgia, però no deixa de ser curiós que una de les escollides fos una peça curta de l’any 1974. Un cop vista, m’adono que és una opció del tot encertada, tant per inaugurar la nova Beckett com […]

Si donem una ullada a la ja nodrida producció teatral de Martí Torras Mayneris, tant en la seva vessant de director com de dramaturg, veurem que hi ha una clara preferència cap a elements festius, cabareters i de joc teatral. Si, a més, tenim en compte que els seus últims muntatges han estat dins de l’òrbita del clown –Rhum i Rhumia-, hem de reconèixer que ell era el més adequat per dur a terme aquest homenatge als bufons que Shakespeare utilitzava a la seva companyia, anomenada Lord Chamberlain’s Men. Tot i així, hi ha aspectes d’aquest espectacle que no han acabat de quallar de la manera que molts esperàvem… És cert que el director s’esforça per dotar el muntatge d’un […]