Carles Armengol Gili

Des d’un bon principi el dramaturg nòrdic Lars Norén va ser conegut com el nou Strindberg, tot i que amb el temps i la transformació de la seva obra també se li podrien buscar similituds amb Harold Pinter. De fet, entre ells dos hi ha tantes semblances com diferències. Ambdós coincideixen moltes vegades en alguns punts de partida o en l’enfocament de determinats personatges, però el desenvolupament i la manera d’afrontar el conflicte és prou diferent. A El coratge de matar fins i tot podem trobar algun antecedent de la pinteriana Qui a casa torna, però Lorén de seguida porta els seus personatges cap a la crispació i l’enfrontament. Suposo que això és el que més costa de gestionar, perquè […]

El 1982 Maury Yeston i Arthur Kopit van estrenar a Broadway el musical Nine, basat en la famosa pel·lícula Otto e mezzo de Fellini. L’espectacle va ser el triomfador dels premis Tony d’aquella temporada i va inspirar un munt de revisions que han servit per donar diverses cares al sucós personatge de Guido Contini, un paper associat a Mastroianni que després cantarien actors com Raul Julia, Jonathan Pryce, Antonio Banderas i fins i tot Daniel Day Lewis a la versió cinematogràfica. Però si alguna cosa diferencia el musical de la cinta de Fellini és el gran protagonisme que dóna a una maravellosa galeria de personatges femenins, per la qual moltes actrius han sospirat i lluitat sense treva fins aconseguir clavar-ne […]

Tot i que aquest és un Mamet aparentment lleuger i de la primera època, molt allunyat de drames com American Buffalo, Edmond o El criptograma, s’endevina la tendència per la concreció i per tot el que s’amaga darrera dels diàlegs, a vegades intranscendents o purament anecdòtics. L’obra, que ja des del seu títol explícit ens anuncia un homenatge al món actoral, enfronta a l’escenari a dos intèrprets de diferents generacions. Tenim el jove (Dafnis Balduz), una pàgina en blanc àvida d’aprendre i perfeccionar el seu mètode, i el veterà (Enric Majó), que comença el seu declivi i experimenta cap a l’altre una barreja d’admiració i gelosia. Una relació forçada i interessada que se’ns presenta amb escenes molt curtes, algunes de […]

S’havia parlat de que La Cubana tornava amb un musical o de que per fi recorria a Rusiñol -un autèntic emblema a Sitges, la localitat originària del grup-, però el que ningú havia dit és que en el nou espectacle també hi ha un homenatge encobert a la seva trajectòria i al teatre en general. La Cubana ja havia parlat en anteriors muntatges de la revista (Cómeme el coco, negro), del cinema (Cegada de amor), de l’òpera (Una nit d’òpera) i de la televisió (Mamá quiero ser famoso), i si ara tocava el teatre què millor que disseccionar-se a si mateixos i bussejar en les pròpies misèries. Per tant, si aneu amb els ulls ben oberts gaudireu de moltes sorpreses […]

Verdi estava molt orgullós d’aquesta òpera, que va compondre a la primera part de la seva carrera, pocs anys abans d’alguns dels seus grans èxits. El compositor va voler crear un drama que estigués a l’alçada de l’obra de Shakespeare, al que ell admirava profundament. Per aquest motiu es va saltar moltes de les convencions de les òperes italianes de l’època, creant una estructura que es posava totalment a les ordres de l’argument. També va fer un gran treball amb el cor (les intervencions corals a capella de finals del primer acte són extraordinàries i certament originals) i amb les veus dels protagonistes, sobretot amb la de Lady Macbeth, per la que ell defensava una brutta voce que denotés la […]