Carles Armengol Gili

Traslladar mons onírics, surrealistes o definitivament molt personals a dalt de l’escenari sempre és complicat, sobretot perquè hi ha el perill de caure en llocs comuns o de pecar, fins i tot, de certa cursileria o d’una aclaparadora buidor. No és el cas de Saara Turunen, que té molt clares les seves idees i que recrea el seu particular univers amb mà ferma. No perd de vista el missatge o missatges del seu discurs, aconsegueix una interpretació coherent i cohesionada, aplica una estètica retro que afavoreix el conjunt i fa un hàbil ús de la il·luminació i l’espai sonor. Entrar en el món de Turunen pot resultar complicat, o si més no pot desconcertar a l’espectador més acostumat a històries […]

Aquesta versió de Romeu i Julieta es basa més en les llegendes que corrien en el seu moment per Itàlia, que en la famosa tragèdia de William Shakespeare. Aquest fet, juntament amb les estructures teatrals de l’època i les rígides convencions operístiques de principis del segle XIX, contribueix a que l’espectacle s’allunyi una mica de tot el que atribuïm a la història dels dos amants. Aquí tenim lluites polítiques, amenaces de guerra, uns amants que ja es coneixien d’abans, un casament que es frustra a l’últim segon i una Julieta que acaba morint literalment d’amor. Bellini opta per dividir l’òpera en dos actes, que a la vegada estan subdividits en tres escenes cadascun. Moltes de les escenes són de caràcter […]

No es pot negar que Els cors purs ens proporciona imatges bellíssimes i un treball tècnic impecable, marca de la casa i segell indiscutible de La Perla 29. Però a banda dels resultats estètics, que són importants i mereixen tots els elogis, no acabo d’entendre ni l’elecció del text, ni tampoc la forma d’adaptar-lo ni de dirigir-lo en escena. Tot i les belles paraules i descripcions de Joseph Kessel, tot resulta massa literari i la barreja de referents no aconsegueix centrar la història ni fer-la del tot entenedora. L’elecció d’Oriol Broggi tampoc ajuda, apostant per la immobilitat dels actors en gran part de l’obra i per una absència quasi total d’acció dramàtica. Tot és explicat i referenciat, com si en […]

Dóna la sensació que Victòria és fruït d’un encàrrec, o més ben dit d’una intenció oculta: la de tornar a repetir l’èxit d’aquella Barcelona de Pere Riera. El problema és que Pau Miró -fins ara més preocupat per històries i personatges contemporanis- no és un autor que satisfaci a públics de tota mena. S’ha de dir que en aquesta obra se li endevina un gran esforç per trobar escenes i atmosferes que convencin a tothom, però el to general de la peça -i en especial, la seva direcció- resulta massa solemne i el ritme no atrapa de la mateixa manera a tots els espectadors. La barberia acaba resultant massa asèptica i la fredor del conjunt, només trencada a les escenes […]

Las Glorias es van gestar ja fa més de deu anys als passadissos del metro i des de llavors han estat un trio, després un duet, i ara un duet amb convidada especial. Han passat per petites sales, per molts bars –massa bars-, i també per teatres importants… que no les han tractat com es mereixien. Fan un cabaret indescriptible, basat sobretot en la catàstrofe, en el paper de la vedette que ni sap cantar ni ballar… però sí que sap criticar. I en això tenen la mà trencada! Critiquen a la professió, al públic… i també es critiquen entre elles. Però tenen tanta gràcia al fer-ho que tothom repeteix i participa d’una mena de catarsi col·lectiva, on la complicitat […]