Carles Armengol Gili

Potser tocaria tornar a parlar de teatre documental, tant de moda les últimes temporades, però crec que Port Arthur va una mica més enllà. Tot i que transcriu parts d’un interrogatori real realitzat a Tasmània l’any 1996, permet a Jordi Casanovas endinsar-se en un gènere tan poc teatral, però tan agraït, com és el thriller. Una habitació preparada per a interrogatoris, dos policies i un acusat que no sap massa bé què hi fa allà són els únics elements que es necessiten per servir-nos una història que, curiosament, ja es va desenvolupar a la vida real com si fos un guió cinematogràfic. És de suposar que l’autor ha tret les parts més feixugues per fer créixer el misteri i l’interès […]

Alonzo King està considerat un dels coreògrafs, o ballet màster, més importants del moment. Veient les dues coreografies presentades en el Grec d’enguany queda clar que la seva categoria com a artista està fora de dubtes. El seu segell està present en tots els moviments dels seus ballarins, fins a punt d’haver creat un estil fàcil de reconèixer. Un estil que es basa en la tècnica del clàssic però que a estones deriva cap a moviments sincopats i trencadissos, i a d’altres cap a una volatilitat i fragilitat que sorprenen. No cal dir, a més, que tot plegat es serveix gràcies a dotze magnífics intèrprets que executen les coreografies amb una precisió absoluta, donant sempre la sensació que ha desaparegut […]

En el programa del Grec consta com a espectacle de dansa, però està clar que Appearance és més aviat un happening, una performance o fins i tot una instal·lació més pròpia de museus o sales d’art que no pas d’una sala de teatre. No vull treure mèrits a un muntatge que hipnotitza i que transmet amb claredat el seu missatge, però potser no estem acostumats a assistir a aquest tipus d’esdeveniments sense previ avís i amb una catalogació que no li escau. Ahir a la nit tothom mostrava estranyesa davant del cos de tres ballarines que repetien, sense parar, una sèrie de moviments i accions durant dues hores. Estava clar que l’efecte de la llum damunt dels cossos i de […]

Aquesta obra ja era difícil en el seu plantejament. Combinar La tempestat de Shakespeare, La pesta de Camus i la Suite per a piano nº 17 de Beethoven (coneguda com La tempesta) semblava més un caprici fruit de l’atzar que no pas un treball concebut des d’un punt de vista racional. No sabem massa bé com es va arribar fins aquí, però no podem obviar que de la ment de Jordi Oriol i Xavier Albertí poden sorgir barreges molt interessants i molt treballades. L’obsessió pel llenguatge i els jocs de paraules, així com la predilecció per la sornegueria pitarrenca, acaben emparentant l’espectacle amb l’anterior, La caiguda d’Amlet (o la caiguda de l’hac). No obstant, l’estètica ha canviat radicalment. Aquí, una […]

Ja fa temps que la dansa, i també el teatre i altres disciplines artístiques, està utilitzant la tecnologia per investigar, provar o crear definitivament universos que impactin a l’espectador. Està clar que la companyia formada per Adrien M i Claire B porta en el seu ADN aquest propòsit, clarament exposat en els dos treballs presentats en les darreres edicions del Grec. Le mouvement de l’air és un espectacle de gran bellesa, amb uns increïbles efectes visuals creats per una mena de llum que produeixen uns videoprojectors i que és generada en temps real per un seguit d’algoritmes. Un procés complicat al que es suma el treball de tres ballarins de contemporani i un músic que toca en directe diversos instruments. […]