Carles Armengol Gili

Acabem sent el que realment volíem ser? En què ens convertim al llarg dels anys? Som millors quan intentem ser una altra persona? Totes aquestes profundes qüestions es van formulant en el transcurs d’una obra d’aparença lleugera però de rerefons complex i realment revelador. Mariano Pensotti ha partit d’una vivència suposadament real -una conversa amb el seu pare sobre una conseqüència de la dictadura argentina- per endinsar-se després en una història que té diversos protagonistes i que es va obrint a l’espectador com si fos una nina russa. L’embolcall escènic de tot plegat també té la seva complexitat, ja que actors i objectes estan tota l’estona damunt d’unes cintes transportadores que no paren mai. El recurs s’esgota aviat, però funciona […]

Txhéhov no és un autor fàcil de representar. El seu món costumista, la Rússia rural i el context històric que batega darrera de tots els seus textos fa que sovint ens trobem amb produccions que no acaben d’espolsar-se la caspa del damunt. A part, és difícil encertar amb el to, sempre a mig camí entre el naturalisme i el lirisme… amb fortes càrregues de malenconia i desencís i amb un humor molt particular, difícil de pair. No sé si el director neerlandès Luk Perceval li ha acabat d’agafar el to i la mida a aquest Platonov, però el que està clar és que la proposta és trencadora i absolutament innovadora dins de l’univers de l’autor rus. La opció d’una interpretació […]

Aquesta versió de La flauta màgica és, sense cap mena de dubte, bastant diferent a totes les que haguem pogut veure abans a Barcelona. Podríem dir que estem gairebé davant d’una pel·lícula d’animació, però amb cantants de carn i óssos que apareixen i desapareixen de la projecció mitjançant una sèrie de portes ocultes. No és que no s’hagi fet abans… però en el món de l’òpera constitueix una novetat i fins i tot un cert sacrilegi per a alguns puristes. Tot i així, el resultat és tan espectacular que convenç a gairebé tothom i ajuda a que generacions més joves s’acostin al Liceu i en surtin plenament satisfetes. Val a dir, d’altra banda, que l’òpera de Mozart és de les […]

Aquesta trobada o retrobament entre el mestre (Canales) i el deixeble (Porcel) ha resultat finalment una grata sorpresa. Esperàvem trobar-nos una excusa per recuperar un ballarí consagrat i ens hem trobat amb un espectacle sobri, elegant, ben produït i executat amb molta classe. És cert que les aparicions d’Antonio Canales són breus i tenen pinta d’homenatge o de reclam, i també és cert que la trobada del títol es redueix al número inicial… però tot està compensat i equilibrat. El quadre flamenc que acompanya el conjunt és d’una qualitat notable, les ballarines demostren tenir ofici, la il·luminació crea una estètica molt interessant, Canales demostra que on n’hi va haver encara en queda, i José Porcel regala una exhibició d’aquelles que […]

Ja fa cinc anys que en el marc de l’Antic Teatre es va començar a moure un projecte que involucrava a veïns i veïnes de Ciutat Vella. Es va apuntar un grup de dones -moltes d’elles provinents d’un casal de gent gran del barri-, que ha anat creixent i modificant-se al llarg del temps. Aquella experiència les va portar a dalt d’un escenari i també a formar part de la programació de diverses edicions del Grec. Allà han cantat, han ballat, han explicat les seves vides i les raons que tenen per fer tot el que fan, han mostrat les seves limitacions i, sobretot, han donat una lliçó de vida a espectadors i fins i tot als formadors, que han […]