Carles Armengol Gili

Verdi estava molt orgullós d’aquesta òpera, que va compondre a la primera part de la seva carrera, pocs anys abans d’alguns dels seus grans èxits. El compositor va voler crear un drama que estigués a l’alçada de l’obra de Shakespeare, al que ell admirava profundament. Per aquest motiu es va saltar moltes de les convencions de les òperes italianes de l’època, creant una estructura que es posava totalment a les ordres de l’argument. També va fer un gran treball amb el cor (les intervencions corals a capella de finals del primer acte són extraordinàries i certament originals) i amb les veus dels protagonistes, sobretot amb la de Lady Macbeth, per la que ell defensava una brutta voce que denotés la […]

Aquesta segona funció de L’Orestíada que ens ha portat el Teatro Stabile de Napoli conté dues obres ben diferenciades: Coèfores, on assistim a la venjança d’Orestes, i Eumènides, on l’heroi d’Èsquil és portat a judici davant d’un tribunal diví que conformen Atena, Apol·lo i les Fúries. De la primera part n’hem vist representades algunes escenes, que a vegades s’ajunten a Agamennó -la primera i més coneguda de les obres-, però la segona és una peça quasi irrepresentable i poc terrenal que sempre acaba caient de les representacions abreujades de la trilogia. Veient-la s’entén el perquè, ja que es tracta d’un text llarg i discursiu on passen molt poques coses i on els Déus disserten sobre temes divins i humans. Requeria […]

Agamennó és la part més representada i coneguda de L’Orestíada, la trilogia que descriu el final de la maledicció de la casa dels Àtrides. També és la més llarga i solemne, farcida de monòlegs que constitueixen un grandiós patrimoni teatral. La decisió de Luca de Fusco, director del Teatro Stabile di Napoli, de ser excessivament respectuós i conservador potser no ha anat del tot a favor del muntatge. Tot i així, la qualitat del grup, i en especial de les seves actrius (Gaia Aprea com a Cassandra i Mascia Musy com una immillorable i amenaçadora Clitemnestra), ha acabat per oferir un espectacle quasi operístic i d’una gran coherència formal. No és ni de bon tros la més reeixida de les […]

No es pot negar la capacitat que té Dagoll Dagom de convertir cada obra seva en un esdeveniment, encara que al darrera hi hagi sempre un risc implícit molt elevat. Scaramouche no és cap excepció, ja que la producció que la suporta no és poca cosa per a una companyia privada: divuit actors en escena, onze músics en directe cada nit, infinitat de canvis de vestuari i una escenografia digne dels musicals més luxosos. A més a més, la música és d’Albert Guinovart, un dels grans còmplices de la companyia i autor de les pàgines musicals més recordades als escenaris catalans (Mar i cel, Flor de nit, Gaudí o La vampira del Raval). Amb aquesta obra també ha aconseguit una […]

Quan comença el monòleg intuïm que anirà sobre les vivències d’alguna família al llarg d’una colla d’anys, però no és fins una mica més endavant que descobrim que és la família de la pròpia actriu. A partir d’aquí tot adquireix una altra dimensió, ja que llavors sabem que estem sense cap mena de dubte davant d’un bell exemple de teatre-testimoni. Haig d’admetre que sempre m’ha interessat aquest subgènere, tot i que també reconec que té el perill d’enrocar-se en si mateix i acabar interessant només als seus protagonistes. Al principi de Kilòmetres, l’allau de xifres i l’aparició de personatges -molts personatges- ens fa pensar que ens enfrontem a l’escenificació d’un arbre genealògic o a una simple passejada pels àlbums de […]