Carles Armengol Gili

El ballet clàssic potser és de les disciplines artístiques que s’ha mantingut més inamovible al llarg dels anys. Així com l’òpera -i ja no diguem el teatre- s’ha reciclat de mil i una maneres, el ballet segueix fidel a un repertori, a unes coreografies i a una estètica molt concreta que ha permès poques variacions. L’evolució de la dansa poc té a veure amb aquest gènere o subgènere, que relacionem indefectiblement amb els tutús, Txaikovski, les companyies russes i els especials nadalencs. El Ballet de San Petersburg, acostumat a fer gira europea per teatres que estan fora dels circuïts més canònics, aterra sovint a Barcelona o a Madrid carregada amb els seus decorats de tela pintada, el vestuari de rigor […]

Dóna gust veure com grups petits o modestos com La Calòrica no tenen cap mena de por d’enfrontar-se a projectes tan ambiciosos com aquest. I és que El profeta és un espectacle ambiciós per la seva idea original, per la seva concepció i pel seu desenvolupament. Les tres històries de l’obra, situades en tres espais i en tres èpoques diferents, s’entrecreuen entre si per explicar la dèbil frontera entre la vida i la mort, entre el que és real i el que és intangible (Déu, sense anar més lluny), o bé entre la ciència i allò que s’escapa a ella. A l’estil del Marburg de Guillem Clua, aquest text de creació col·lectiva -costa de creure realment que sigui així- va […]

Aquesta obra és un exemple prou clar de gran part del teatre francès que s’ha escrit en les darreres dècades, i que ha acabat evolucionant cap a les comèdies de Yasmina Reza i companyia. Un teatre preocupat per la dialèctica, el poder de les paraules no dites i de les accions no realitzades. Un teatre discursiu i de saló, pretesament intel·lectual i arrapat a l’immobilisme. En el cas de Per un sí o per un no, val a dir que va néixer el 1982 com a guió radiofònic (això explica, en part, la manca d’acció dramàtica i la seva curta durada) i que va ser adaptat posteriorment al teatre. El 1986 es va estrenar a casa nostra la famosa versió […]

Aquesta producció de La Taimada està plena d’imatges que pertorben, des del lent passeig dels cinc ballarins (moment de la creació) fins a l’aparició dels accionadors, la manipulació de cossos inertes o el ball de les prostitutes. Tot plegat ben farcit d’escenes violentes i moments que incomoden, com el llarg procés de desvestir i rentar un suposat cadàver. Segons el programa de mà, l’obra vol mostrar l’evolució de l’ésser humà després del vuitè dia, quan el creador ja s’havia retirat a descansar. El que veiem, doncs, és l’autodestrucció de l’home i la pèrdua irreparable del sentit comú. I ho veiem a través d’una estètica que recorda a Kubrick i fins i tot a pel·lícules de l’últim cinema de terror. En […]

Tot i que no ho pugui semblar així d’entrada, Tortugues és una comèdia romàntica que va de menys a més. Podem perdre’ns entre les teories de física quàntica o els experiments que utilitzen humans com a conillets d’índies -com en la fantàstica La felicitat, de Javier Daulte-, però el missatge és molt més senzill i ens arriba a tots. Està clar que anem massa accelerats, que ens perdem moltes coses en aquesta vida només perquè hi passem de llarg, i si desaccelerem podem acabar descobrint el gran secret… I és que no és tan difícil acabar mirant-nos als ulls… i veure’ns. El que està claríssim és que l’obra de Clàudia Cedó és una comèdia exemplar, molt ben estructurada i plena […]