Tots som iguals… i diferents alhora

Una tarima minúscula enmig d’un escenari buit. Això és tot amb el que compta Sergi López a l’hora de pujar a escena, i el cert és que un cop acabat l’espectacle t’adones que no li fa falta res més. L’actor porta 12 anys defensant aquest monòleg escrit a quatre mans amb Jorge Picó, però això no resta mèrits a una actuació superlativa que exigeix donar el màxim a cada nova funció. L’energia i la tècnica de López -no s’ha d’oblidar que tant ell com Picó van estudiar a l’École Jacques Lecoq de Paris- són fonamentals en aquest espectacle i ho impregnen tot de dalt a baix, tot i que no seria just oblidar-se de la magnífica idea que hi ha al darrera i del magnífic text, guanyador en el seu moment del premi Max.

Quan comença Non Solum, l’espectador es desconcerta. No sap si està davant d’una obra d’esquetxos o d’un monòleg on l’actor explicarà unes quantes anècdotes, farcides amb quatre acudits. De seguida, però, es comença a construir una estranya història a l’estil de Pere Calders, on una sèrie de personatges van omplint l’escenari. Tots són iguals, però tots reivindiquen la seva diferència. Tots s’assemblen a l’actor, però n’hi ha un de negre i un que diu que és una dona. N’hi ha que són fans de l’allioli i d’altres que treballen al cadastre, en una orquestra de Festes Majors o fent de lampistes. En definitiva, una gentada que permet parlar de tot, des de política fins a sexe (els dos moments més hilarants) passant per la mort o el debat existencialista. Què hi fem aquí? Per què hi som? Què és el que ens manté units, i a la vegada en constant confrontació? Preguntes difícils de respondre, però que amb l’acompanyament de Sergi López fan passar una estona més que divertida.