Carles Armengol Gili

Aquesta és una obra que parla de la guerra i de les seves conseqüències, d’ètica periodística i personal, de prioritats a la vida… però sobretot parla de relacions humanes i de persones que són sacsejades pel seu entorn, afrontant-lo amb valor i amb totes les contradiccions i incongruències que us pugueu imaginar. La història dels dos reporters de guerra comporta un marc molt determinat, però a Margullies no li interessen les seves gestes sinó la seva intimitat. Per això els reclou en un loft de Manhattan i els obliga a enfrontar-se a històries quotidianes i a un dia a dia al que no estan acostumats. I aquí és on l’autor s’hi troba més a gust, perquè tal com ha demostrat […]

Estem davant d’un nou exemple de teatre testimonial, però en aquest cas envoltat d’estètica cabaretera, transformisme i cançons de Rafaella Carra i Olga Guillot. I és que aquí la història que se’ns explica és la del mateix protagonista, Adolfo Álvarez, que va començar com a ballarí a Veneçuela, va venir becat a Barcelona per treballar en diverses companyies de contemporani i va acabar fundant la formació Chicos Mambo, fins que pocs anys més tard una retinitis vírica el va deixar pràcticament cec i el va apartar durant molt de temps del món de l’espectacle. Una història de superació, per tant, que Álvarez explica amb cruesa, nostàlgia i molt de sentit de l’humor. Potser teatralment es poden trobar moltes mancances i […]

Una parella comença ballant i acaba discutint. Són un matrimoni, o bé dos actors que interpreten un matrimoni (això no queda prou clar). Se suposa un fet real, però tota l’estona es juga amb la mentida. És una comèdia amb tocs dramàtics, o fins i tot un drama disfressat de comèdia. Tot això és Mambo, la última producció de Les Antonietes, que per una vegada deixen aparcat el seu estil d’adaptar clàssics (El mal de la joventut, Molt soroll per res, Vània o Un tramvia anomenat desig, entre d’altres) i s’atreveixen amb un text de creació pròpia. Concretament, amb una dramatúrgia d’Oriol Tarrasón que té moments interessants però que s’acaba diluint, potser per la manca de pretensions, per tenir un […]

Està clar que El mètode Grönholm va crear escola. Les obres sobre processos o teràpies impartides per algú que està absent s’han convertit en un petit subgènere que acostuma a generar un èxit comercial immediat. En el cas d’aquesta obra de l’argentí Matías del Federico tot funciona sota unes regles preestablertes que acaben portant cap a un camí inesperat. És cert que les situacions (des de molt còmiques a molt dramàtiques) poden estar descompensades i que alguns moments sorprenen per la seva incorrecció política, però tot acaba encaixant de forma miraculosa al final de l’obra. Un final, per cert, que arriba de forma virulenta i intempestiva, a costa fins i tot d’una dramatúrgia versemblant i coherent. Sigui com sigui, s’olora […]

Ja fa més de vint anys que Yasmina Reza va estrenar el seu artefacte més pur i exitós. En aquell moment, Art va suposar l’encaix perfecte entre la comèdia de boulevard i el teatre pseudo intel·lectual, que permet riure… però amb criteri. També va brindar la possibilitat de reunir tres actors brillants perquè brillessin encara més amb uns diàlegs enginyosos i certament irònics. Tot allò va funcionar a més de mig món, i el més curiós és que 22 anys més tard encara segueix funcionant. La pàtina d’intel·lectualitat ha quedat un pèl diluïda i l’autora no ha aconseguit superar el seu propi text, però el ritme intern de la peça i la composició dels tres personatges -no sempre tan subtil […]