Moltes vegades s’ha parlat de Brian Friel com del Txékhov irlandès, i el cert és que hi ha alguns elements del seu teatre (els dubtes existencials, l’honradesa cap a un mateix o la recerca de la veritat) que així ho proven. La resposta és potser l’obra més txekhoviana de les que li hem vist a casa nostra, però potser també per això és la que menys ha connectat amb el públic. M’explico… Txékhov sempre ha estat un autor complicat de portar a escena i d’encertar amb el to, i aquest és un parany en el que tant Friel com la direcció de Sílvia Munt hi han acabat ensopegant, com tants d’altres ho han fet abans. No n’hi ha prou de mostrar una galeria de personatges amb crisis diverses si realment no n’hi ha cap amb el que acabem empatitzant. No és suficient fer una obra coral si tot plegat no té al darrera un element vertebrador. Podria ser la filla hospitalitzada? Potser sí, però crec que en aquest cas la filla és un element revulsiu però no un eix que cohesioni a tots els personatges.
La proposta de Sílvia Munt peca de complaent i un xic freda. La mateixa decisió de l’escenografia -que provoca problemes d’audició importants- ja és tota una declaració d’intencions. És cert que hi ha moments estèticament molt bonics, com són tots els de les projeccions, però en general dóna la sensació que calia un espai més càlid, que agrupés i no disgregués més a aquest heterogeni grup d’amics. Pel que fa a les interpretacions, penso que hi ha tons diferents, i fins i tot idees diferents del drama que s’està interpretant. Però malgrat tot, hi haurà gent que es sentirà identificada, gent que s’emocionarà i alguns que potser acaben veient a Friel en el mirall del dramaturg rus.
