Abans de res cal saber amb el que ens trobarem: una locutora tancada en una cabina, un immens plató i una gran pantalla elevada on es projecta la pel·lícula que s’està fent allà mateix, en directe, a la vista del públic. Aquesta és la premissa més important, i quasi única, d’Ombra (Parla Euridice). Durant una hora i quart assistim a un rodatge, tot i que el procés de la filmació no es dramatitza en cap moment. Potser per això costa tant d’entrar en el muntatge, tot i que els que ho aconsegueixen queden absolutament meravellats. Suposo que és per la qüestió tècnica, francament insuperable i molt imaginativa.
Però a part de la virgueria i l’allau de recursos, l’espectacle acaba resultant excessivament fred i calculat. Sap greu observar totes les possibilitats damunt de l’escenari per acabar veient al final una pel·lícula, ja que moltes de les escenes que es graven in situ pràcticament ni es veuen des del pati de butaques. Els subtítols que tradueixen de l’alemany al català també acaben suposant un problema, ja que són invisibles per la meitat de la platea. De la resta, destacar el caràcter feminista del muntatge, amb aquesta volta al mite d’Euridice, i la interpretació quasi acrobàtica dels actors que hi participen. Un projecte, doncs, que ha estat rebut com un gran èxit… però que a mi m’ha deixat indiferent.