Tot el que necessites per anar al teatre

En el estanque dorado: Lliçó de veterania

En el estanque dorado
2/12/2014

Les limitacions de la vellesa i la incertesa davant la proximitat de la mort són qüestions de gran importància però molt difícils de tractar pel perill d’obtenir un resultat massa depriment o caure en l’antipatia del públic més jove. Escrita per Ernest Thompson l’any 1979, En el estanque dorado esquiva hàbilment aquests possibles paranys dotant de vitalitat i optimisme un text realista que no renuncia, però, a la vessant més dramàtica del tema. En concret, aquest muntatge dirigit per Magüí Mira destaca per la lliçó de veterania d’una esplèndida Lola Herrera i un carismàtic i aclaparadorament versemblant Hèctor Alterio. En la seva relació damunt l’escenari tot és llum i humanitat. Cadascuna de les paraules que surten de la seva boca estan plenes de veritat i bon ofici i, per tant, només per ells ja val la pena tot l’espectacle. No obstant això, és necessari advertir que la resta del repartiment, per excés o per defecte, no estan a l’altura, cosa que desllueix una mica el conjunt. A més, la directora ha decidit potenciar en excés la comicitat de certes situacions de manera evidentment innecessària. L’estrany intent de convertir aquest drama amable en una comèdia costumista no tan sols banalitza la profunditat de l’obra sinó que, a més, embruta, per contagi, els moments més seriosos i reflexius. Afortunadament, tot i el seu desencert en la recerca del to general, el positivisme de la història aconsegueix arribar a l’espectador que, de ben segur, sortirà amb ganes d’anar a visitar els seus pares o els seus avis i passar una bona estona amb ells.

← Tornar a En el estanque dorado