Recomanacions

Que ningú no s’engany, Escape Show no és una obra de teatre, és una experiència col·lectiva que té lloc dins d’un teatre. Entés això, és un espectacle d’allò més recomanable, sobretot, per anar-hi en família o amb els amics. I és clar que hi ha actors, drama i un argument, però els protagonistes serem nosaltres i el rumb dels esdeveniments dependrà de la nostra habilitat per a aconseguir resoldre una sèrie d’enigmes i trencaclosques. Si heu anat mai a una scape room, l’experiència no us decepcionarà i, si no sabeu ni què és això, no patiu, que no cal. Amb anar-hi amb ganes de divertir-se i de jugar, ja n’hi ha prou. Podeu llegir la meva crònica completa aquí.

La mare, una obra arriscada, commovedora i eloqüent. Dilluns passat vaig portar a la meva mare a veure-la, em resultava la persona més adequada per viure aquesta aventura i entendre de més a prop el punt de vista d’una mare quan el seu fill vola de casa els pares. Ho necessita! Per què? Doncs per què jo ara mateix estic en una situació familiar molt semblant, fa poc m’he independitzat i em preocupava que la meva mare es pogués sentir sola (o turmentada com l’Emma Vilarasau). A mesura que anava passant la funció jo anava mirant a la meva mare i desitjava de tot cor que la meva mare estigues bé. Per sort, tot i que en algunes coses la […]

Penso que cal tota una vida per entendre Bernard-Marie Koltès, que és un d’aquells autors que, cada cop que el llegeixes (i llegir-lo també és anar a sentir-lo al teatre), et diu quelcom diferent en funció del teu moment vital, perquè aquesta és la virtut de la poesia, la força de la metàfora, que és capaç de despertar associacions diferents al nostre cervell depenent del que ens balli pel cap. Aquesta vegada, Koltès em va parlar del moment just abans de conèixer algú, d’aquell espai de possibilitat, però també de perill, que es crea quan ens arrisquem a endinsar-nos en la vida de l’altre; a establir aquesta transacció de la que es parla tota l’estona. A mi, el text em […]

La perla 29 ha convertit la Biblioteca de Catalunya en una autèntica locanda italiana amb bon menjar, estovalles de quadres i música. Però no us deixeu enganyar, el realment important passa sobre l’escenari, on un repartiment jove i carregat de talent, amb meció especial a Laura Aubert, esplèndida en tots els sentits, i Javier Bertrán, magnífic com sempre, divertit com mai, ens transporta a una Itàlia de pel·lícula dels anys 50 i dona vida a uns personatges inoblidables dels que resulta impossible no enamorar-se. I sí, els macarrons de la mitja part estan per llepar-se els dits. Més informació a Somnis de teatre

Es pot escriure sobre “Anarchy”? Perdoneu la cita, però em sembla que era Adorno qui deia que escriure sobre segons què era com ballar sobre escultura. Suposo que la manera adequada de dir alguna cosa sobre l’últim projecte de Sociedad Doctor Alonso deu ser tocant una versió a mig camí entre Minor Threat i Parálisis Permanente, però com que ja fa unes ratlles que escric i la ignorància és atrevida, no m’aturo. Sofia Asencio i Tomàs Aragay (SDA) recuperen Semolina Tomic i li demanen que torni a pujar a un escenari deu anys després perquè entenen que és la persona adequada per interpretar una dramatúrgia amb dues parts ben diferenciades. En la primera, Semolina és a terra oberta de cames […]

Torna a la cartellera teatral barcelonina l’autor francés de moda i, en aquesta ocasió, ho fa abordant la figura matriarcal. Sens dubte, el punt de partida de l’obra és realment suggerent, el qual dona per escriure un gran material d’introspecció de personatges i per plantejar una història altament interessant. Malgrat això, Zeller es queda a mig camí i se’n va cap a la deriva a l’hora d’aprofundir en el món intern de la protagonista, resultant tot massa caòtic, no només de la pretesa navegació per les entranyes del personatge, sinó a nivell narratiu, el qual confon a l’espectador i l’allunya del món introspectiu que es pretén mostrar. Tot i això, Andrés Lima aconsegueix evocar les sensacions i emocions que viu […]

Impecable, retòric, contundent… on el Dealer (Andreu Benito) interpel·la al Client (Ivan Benet). Ambdós estan en un lloc solitari a hores intempestives. Un lloc inquietant perquè no s’assembla a res conegut, una mena de zona de ningú, enmig de la línea recta que va d’una llum “allà a dalt” fins a una llum “allà a baix”. Un lloc on el terra s’inclina i el cel s’abaixa perillosament. On som? Qui son? Pregunta tan com vulguis que Koltés no t’ho precisarà. En una escenografia magnífica de Sebastià Brosa i una il·luminació espectacular de Lionel Spycher, Benito i Benet s’encaren en un duel impressionant. La posada en escena a dues grades no impedeix que les veus arribin a banda i banda de […]

El grup belga Peeping Tom, un dels capdavanters dins de la dansa-teatre que es fa arreu del món, sempre ha tingut predilecció pels espais hiperrealistes i els decorats amb tot luxe de detall. L’espai sempre és un punt de partida per als seus creadors, la parella formada per Franck Chartier i Gabriela Carrizo, i en aquesta ocasió ens traslladen a una casa que també serà tanatori, museu, hospital i fins i tot estudi de gravació. Un espai que comença amb una mort i que de seguit ens porta a un racó per a la memòria familiar, on reviurem naixements, pèrdues, tensions i amors. No estem davant d’una història lineal ni realista, però vivim en tot moment l’estat d’ànim d’una sèrie […]

Un cubicle eteri, un espai gris, transparent. Entra ella. I Ja! No hi pots fer més. Comença a emocionar-se i a emocionar-te. Interpreta una història amb salts en el temps, en l’espai, endavant, endarrere, no pots parar de mirar, de sentir, de conèixer els seus personatges. Tots dins l’Alejandra, tots surten de les seves entranyes, tots els pareix ella des de l’inici. Quan els personatges van creixent, i els coneixes, i es coneixen entre ells, tu vas entenent les seves relacions, la seva vida, els seus tremolors, amb l’habilitat dramatúrgica que la mateixa actriu/escriptora ha redactat. Cada personatge, cada diàleg és un “no m’ho puc creure”, hi són tots, amb les seves veus, sospirs, tendreses i mala hòsties, els seus […]

Es tracta d’una òpera mecanitzada creada i dirigida per Roland Olbeter, col·laborador habitual de La Fura dels Baus i de Marcel·lí Antúnez, pel que ha dissenyat tota mena de sorprenents instal·lacions sonores i mecàniques. Una instal·lació espectacular en la que no veiem cap persona física al llarg de tota la representació i on tot funciona mecànicament a partir d’un sofisticat sistema de programes informàtics, que fan moure una sèrie de titelles combinades amb audiovisuals amb aparença tridimensional, que acompanyen a la música i les veus d’una òpera contemporània en català, que vol ser una entrada d’aquest gènere per a la gent jove. El text original de “Els viatges de Gulliver” està escrita fa més de 300 anys per l’escriptor i […]

El clown per a adults, segons la mateixa Pepa Plana, és una modalitat artística de difícil encaix. Hi va haver un temps, entre finals del segle passat i principis d’aquest, en que es va posar de moda i va fer coincidir en els escenaris catalans a una bona colla d’artistes que apostaven per aquesta especialitat (Jango Edwards, Tortell Poltrona, Monti, Leo Bassi, etc.) Actualment, però, torna a ser un gènere desubicat que lluita per trobar programadors i sales que realment vulguin córrer el risc. A Paradís pintat, a més, la pallassa assumeix altres riscos… però val a dir que en surt triomfant, com gairebé sempre en els seus quasi vint anys de trepitjar teatres. Pepa Plana juga sempre amb un […]

Arribem a la segona part de la Trilogia de la Imperfecció de Raimon Molins i la companyia de la Sala Atrium. I ho fem amb moltes de les característiques que van marcar Nora: L’espai, l’equipo i, sobretot, l’ús de recursos audiovisuals projectats sobre la paret. Tot i que a estones continua el caos provocat per les múltiples accions –escèniques i audiovisuals- simultànies, cal dir que en aquesta ocasió l’ús de la càmera està més limitat. La gravació in situ queda complementada per imatges de la pel·lícula de 1951 dirigida pel suec Alf Sjöberg. I la combinació cine-teatre crea imatges molt potents: La nena que mira per la finestra per convertir-se en l’actual Júlia de Patrícia Mendoza. L’abraçada de la protagonista […]

Doncs si no l’has vist espavila que encara et queda un dia. Teatre argentí en estat pur a la Badabadoc. Victoria Hladillo ha escrit una peça divertida, intel·ligent i molt ben executada, amb un càsting impecable; cada actor representa físicament al seu personatge. Reunió de pares en una guarderia infantil d’aquelles en que tot es decideix per votació, i on, naturalment hi ha qui vol influir més que els altres. Hi ha una paraula grega per definir el que passa Kaos. Si podeu, no us la perdeu, que encara hi sou a temps. Crítica completa » http://bit.ly/2kRS6ZI

Una sola actriu, Alejandra Jiménez, interpreta fins a dotze personatges. Podríem deixar-ho aquí i ja seria més que destacable, però podria semblar que parléssim, només, d’un fenomen curiós o d’un possible rècord Guiness, i en canvi, la ferida que ens en duem a casa quan acaba la funció, ha de ser conseqüència de quelcom més punxant que l’originalitat o la raresa que ja hem comentat més amunt. Blanca desvelada. La Blanca és una noia andalusa que viu a Barcelona i treballa de monologuista. Somnia, de manera recurrent, amb la Carmen, una noia presa pels nacionals durant la Guerra Civil. Aquest és el motor d’arrencada d’una obra que ressegueix el fil invisible que recorre la història i les vides dels homes […]

La pallassa Pepa Plana va estrenar aquesta obra al Festival Grec d’enguany i ara la tornen a programar a la Sala Muntaner, i aprofita per col·laborar amb l’ONG de Salvament marítim OPEN ARMS que,compta amb dues missions de rescat de persones refugiades, a la Mediterrània central i a Lesbos (Grècia). PARADÍS PINTAT ens ofereix diverses lectures, tenim una realitat que no ens agrada, una rutina de la qual volem sortir, però quan decidim sortir intentant fer realitat un somni és quan ens trobem amb una realitat que tampoc no ens agrada i que volem canviar. Lluitem per canviar-la, confonem els papers, ho intentem, però finalment la realitat és tan dura que decidim tornar al nostre espai de confort, a la […]