El grup belga Peeping Tom, un dels capdavanters dins de la dansa-teatre que es fa arreu del món, sempre ha tingut predilecció pels espais hiperrealistes i els decorats amb tot luxe de detall. L’espai sempre és un punt de partida per als seus creadors, la parella formada per Franck Chartier i Gabriela Carrizo, i en aquesta ocasió ens traslladen a una casa que també serà tanatori, museu, hospital i fins i tot estudi de gravació. Un espai que comença amb una mort i que de seguit ens porta a un racó per a la memòria familiar, on reviurem naixements, pèrdues, tensions i amors. No estem davant d’una història lineal ni realista, però vivim en tot moment l’estat d’ànim d’una sèrie de personatges que, sense saber pràcticament qui són ni quines relacions tenen entre ells, acaben resultant molt propers. No importa tant el significat dels diferents símbols, sinó el que cada espectador en treu d’ells… I això, com us podeu imaginar, és inabastable.
Si alguna cosa fa única a aquesta companyia és l’alt nivell de qualitat que hi ha en tot el que mostren al públic. Endevinem que al darrera hi ha un concepte, moltes idees i un gran treball d’investigació, però al davant hi tenim un treball metòdic i exemplar d’escenografia, il·luminació i so, ja que en aquest darrer treball utilitzen la creació d’efectes sonors en directe. Menció a part mereixen els intèrprets, que més que ballar es deslloriguen en escena i es convulsionen d’una manera que fa posar els pèls de punta. Moviments impossibles, espasmòdics i molts expressius que descriuen el dolor o la crispació com poques vegades ho he vist en escena. Un treball excel·lent, en tots sentits, que cal anar seguint amb lupa. De moment, la legió de fans a Barcelona no para d’augmentar…