El clown per a adults, segons la mateixa Pepa Plana, és una modalitat artística de difícil encaix. Hi va haver un temps, entre finals del segle passat i principis d’aquest, en que es va posar de moda i va fer coincidir en els escenaris catalans a una bona colla d’artistes que apostaven per aquesta especialitat (Jango Edwards, Tortell Poltrona, Monti, Leo Bassi, etc.) Actualment, però, torna a ser un gènere desubicat que lluita per trobar programadors i sales que realment vulguin córrer el risc. A Paradís pintat, a més, la pallassa assumeix altres riscos… però val a dir que en surt triomfant, com gairebé sempre en els seus quasi vint anys de trepitjar teatres.
Pepa Plana juga sempre amb un personatge ingenu i entremaliat alhora, que desperta tendresa des de la seva primera aparició. Aquest cop s’encarna en un angelet avorrit i fastiguejat de les pompes celestials. Un angelet que vol volar lluny i fer el seu propi camí, encara que al final un poder diví la porti a descobrir una realitat que fereix i fa mal. Des d’un respecte i una honestedat absoluts, l’espectacle ens porta per camins inesperats i ens ofereix un final que millor no revelar. En definitiva, un espectacle bell, descarat i aparentment innocu.