Es pot escriure sobre “Anarchy”? Perdoneu la cita, però em sembla que era Adorno qui deia que escriure sobre segons què era com ballar sobre escultura. Suposo que la manera adequada de dir alguna cosa sobre l’últim projecte de Sociedad Doctor Alonso deu ser tocant una versió a mig camí entre Minor Threat i Parálisis Permanente, però com que ja fa unes ratlles que escric i la ignorància és atrevida, no m’aturo.
Sofia Asencio i Tomàs Aragay (SDA) recuperen Semolina Tomic i li demanen que torni a pujar a un escenari deu anys després perquè entenen que és la persona adequada per interpretar una dramatúrgia amb dues parts ben diferenciades. En la primera, Semolina és a terra oberta de cames i amb el tors flexionat endavant tocant el terra amb la cara. Durant vint minuts diu un text que, de tant directe que vol ser, acaba essent trivial, insubstancial, amb referències a Orwell, el POUM, la CNT… Potser és buscada aquesta visió naïf de l’anarquisme, però el resultat no fa mal, i n’hauria de fer. A la segona part, la Semolina s’aixeca, es crepa els cabells “a lo novia de Franknstein” i parla del punk i del hardcore al ritme de quaranta guitarres elèctriques que toquen els espectadors i executant una dansa particularíssima, provocadora que no reacciona, però, a allò que toca el públic, sinó que segueix un guió i una coreografia força definits.
Malgrat que pugui semblar estrany, “Anarchy”, sense voler, és massa adotzenat per parlar del què parla. En un moment donat, la Semolina avisa de com n’és de complicat explicar en què consisteix l’anarquisme i SDA sembla voler expressar que té molt a veure amb energia pura i dura, amb l’acció directa, però en canvi, l’acció està mediatitzada pels formalismes i les convencions teatrals de les quals no pot deslliurar-se’n. Potser la idea és posar de manifest la impossibilitat de no viure en aquesta eterna contradicció. Tant és, explicar l’anarquia i l’anarquisme ha de ser sempre un intent infructuós, però també ho era escriure aquesta ressenya i ja veieu…