Recomanacions

Un treball majoritàriament de creació pròpia que inclou també algunes cançons emblemàtiques de referents com Maria Aurèlia Capmany, Mary Sampere, Angel Pavlosky o Guillermina Mota. L’autoria de l’espectacle és de les dues dones que el protagonitzen, Maria Molins i Bárbara Granados, i la direcció recau en Joan Maria Segura Bernades, que també ha participat amb elles, a la dramatúrgia. CabaretA està pensada com una barreja de teatre i concert amb l’objectiu de recordar la Barcelona del Paral·lel dels anys 20 i 30 del segle passat, un carrer ple de cafès-concerts, cabarets, teatres i altres sales d’espectacles, comparable a Montmartre a París o al Broadway actual. I han fet aquesta remembrança en clau de dona, en clau femenina que no feminista. […]

Aquesta proposta és la primera obra de la companyia argentina Primo, de Buenos Aires, i està protagonitzada per la Victoria Casellas, una actriu que ens ha agradat molt per la seva versatilitat i capacitat de comunicació. Va ser estrenada en 2014 i ve precedida per un gran èxit a l’Argentina on porta girant tres anys. Una noia desitja ser actriu i viu a casa dels seus pares, per tal d’aconseguir independitzar-se i lluitar per ser el que vol, entra a treballar en un museu com a orientadora de sala, s’avorreix sobiranament i porta un diari a Twitter on explica el seu dia a dia. Vuit hores al dia on no té res a fer, ja que no pot parlar amb […]

El cabaret no ha estat mai el meu espectacle preferit. Hi havia anat, encara que poc, habitualment amb colla de matrimonis i fora d’Espanya al temps de la “llei seca”, per veure un món diferent, o sigui gent en pilotes a l’escenari. També quan feia la mili —finals del 50— amb els amics. Avui a la Muntaner me n’he recordat, ja que el que fa la Maria Molins s’emmiralla en allò: Mary Santpere, Alady…, molta conya i poca cuixa. M’ha semblat carrincló, d’acudits fàcils (Millet, Rayoy) i coreografies de “pa broma”, com dèiem quan érem petits. Ningú ho ha fet malament, però res ha destacat, i com que la valoració la faig jo i sempre és subjectiva, doncs la deixo […]

D’aquest muntatge en destaco tres coses. La primera, el discurs de la malaguenya actriu Alessandra García quan explica, sense micròfons ni cascos pel mig -per què aquest tros en particular és directe al públic és un misteri-, el paral·lelisme entre les dones del barri on es va criar i aquelles les converses de les quals recita en l’espectacle. I és que aquesta obra de Roger Bernat es basa en les escoltes telefòniques i els missatges en xarxes socials de persones que en 2012 van viatjar de Ceuta a Síria a combatre per la yihad. El que veiem són dues actrius i una poeta que llegeixen o reciten les transcripcions de les converses entre els soldats de l’estat islàmic i els […]

La setmana passada es va estrenar al Versus Teatre el musical “Tell me on a Sunday” d’Andrew Lloyd Webber (música) i Don Black (lletres). Es tracta d’una versió protagonitzada per Lu Fabrés , dirigida per Ferran Guiu i direcció musical de Joan Comaposada. L’adaptació d’aquest fantàstic monòleg musical al català és de Marc Gómez Doménech. Aquesta obra es va crear com un àlbum conceptual el 1980 abans d’arribar a Broadway com a teatre musical. “Tell me on a Sunday” és la història d’una noia plena d’il·lusions i somnis. Una noia que malgrat els seus fracassos amorosos, no perd la il·lusió de trobar a l’home de la seva vida. Possiblement el tema és el menys interessant d’aquest musical, tot i que […]

Primera parada. En un tranquil i amagat racó, entrem en un petit poblat que podria ser dels anys 30 o 40. Sense més so que un música ambient, una dona fa la bugada, dos nens juguen als escacs, una família pela patates davant la taula. Caminem al seu al voltant i observem la quotidianitat dels seus actes. De sobte, per a la música i sentim el so d’un telèfon penjat a la paret. L’activitat es paralitza i la preocupació cobreix les cares de tots els habitants. Males notícies. Ràpidament, desmunten el seu món, recullen les seves poques pertinences, preparen les seves maletes i comencen la seva fugida, encoratjant-nos a acompanyar-los… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-de-fugit/

Hay montajes que sirven para explicar historias, y hay otros que dan visibilidad a unos hechos. Aunque a prioiri no lo parezca, Cine está en el segundo grupo. Y es que esta no es la historia de un niño robado, sino una forma de divulgar los 300.000 robos humanos que se calcula que hubo en España durante la dictadura y, lo que es aún más alarmante, durante los primeros años de la democracia. Un tema del que poco se ha hablado y que tenemos más cercano de lo que nos parece. Basado en hechos reales, en este montaje se presenta un personaje que descubre que su adopción fue en realidad un robo y que decide emprender un viaje en busca […]

IL TROVATORE és una de les òperes de Giuseppe Verdi, que nosaltres més apreciem i malgrat això aquesta producció presentada al Gran Teatre del Liceu ha estat una absoluta decepció, tant per l’avorrida, fosca i incoherent posada en escena, com per la manca de qualitat suficient de la majoria de solistes que l’han interpretat. Malgrat que l’obra ja està classificada com una obra fosca, la posada en escena és excessivament tètrica, amb quadres de “la pintura negra” del pintor espanyol Francisco de Goya, …. podem dir que no ens ha agradat gens; malgrat que apreciem que les posades en escena de les òperes es renovin i que inclús siguin transgressores amb la versió original, en aquest cas no veiem cap […]

La idea és bona. I la tècnica millor. Però quan un text s’allarga massa, quan el ritme és extremadament lent i es volen abastar massa temes, el resultat acaba sent un muntatge desigual. Després de la mort del seu traductor i amic Robert Davreu, Wajdi Mouawad va decidir que no podia seguir amb la seva idea de muntar a l’ús les tragèdies completes de Sófocles. Després d’haver fet la trilogia Des femmes (LesTraquianes, Antígona i Electra) i el díptic Des héros (Àiax i Edip Rei) la següent en la seva llista era la història de Filoctetes, primer volum del díptic Des mourants (els moribunds). I llavors, ell mateix reescriu la història i es personifica en el protagonista emprenent un poètic […]

Jo que sóc de teatre de text, vaig quedar abduït pels Kamchàtka, sota la direcció d’Adrian Schvarzstein, amb aquesta obra sense paraules però que diu molt sobre els refugiats, siguin polítics, immigrants il·legals o persones que demanen asil, i diu molt dels que els ajuden fent de guies o acollint-los temporalment, donant-los repòs. Tot això ho vam viure els afortunats que teníem entrada per aquest espectacle que crec que és un dels millor d’aquest Grec Festival. Jo en vaig viure una versió particular, ja que al cap d’una hora de córrer pels carrers del Poble Sec, fugint amagats, els pulmons em van dir prou i vaig tenir d’abandonar el meu grup. La sensació de que em vaig quedar voluntàriament al […]

Dues hores i mitja que se m’han fet llargues, molt llargues perquè pel meu gust res ha funcionat, començant per la idea. Calia començar fent una “gràcia” amb el Mario Gas dient que odia els musicals? Calia situar l’orquestra davant tot el gruix d’intèrprets? Calia fer entrar una quantitat ingent d’escolars per cantar i moure’s fen el que es pot esperar de tantes criatures petites? El que hauria calgut era que l’orquestra sonés bé o estigués ben sonoritzada, menys intèrprets i més professionals dels musicals. Busqueu per internet la cel·lebració del 25è aniversari de les Misérables a Londres, recital que es va fer al O² Arena. Sí, sí, allà ténen més pasta, però els diners no ho són tot. Crítica […]

Respiro. La tensió que em tenia enganxada al seient del Grec s’ha acabat. Però l’obra continua. I m’adono del que ha fet que em relaxi: Calígula, o Pablo Derqui, ha sortit d’escena. Uns instants abans, la seva expressió irònica, superba, cínica i profundament infeliç era suficient per omplir l’escenari sencer amb la seva sola presència, tan absorbent com fascinant… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-de-caligula-con-pablo-derqui/

Ahir dijous vam poder assistir a la quarta edició de la gran festa en què s’ha convertit la NIT DE MUSICALS, que ha esdevingut ja un clàssic del Festival Grec, i com també ja comença a ser habitual, el teatre ple de gom a gom. Enguany la direcció de l’espectacle correspon a Daniel Anglès, la direcció musical i arranjaments a Xavier Torras i la coreografia a Oscar Reyes. En aquesta edició “celebrem el recorregut del teatre musical a casa nostra, així com també dels grans èxits més recents de Broadway“. En aquesta edició s’incorpora l’Orquestra Simfònica Nit de Musicals amb 28 joves músics dirigits amb una força i entrega extraordinàries per en Xavier Torras. A l’escenari (i fora de l’escenari) […]

Aquest és un espectacle simpàtic, una barreja de diferents estils cabareters que ja en la primera cançó uneix Núria Feliu i Lina Morgan. Tal com avisa l’actriu, cantant i conductora de l’espectacle, la polifacètica Maria Molins, a Cabareta hi cap absolutament tot, sense línia argumental ni un propòsit concret. El que si està clar, però, és que es tracta d’un cabaret en clau de dona que pren com a referència el mític Paral·lel i alguns artistes ben emblemàtics del teatre còmic o la cançó satírica: Mary Santpere, Guillermina Motta, Àngel Pavlovsky, Gila, etc. I ho fan amb algun cuplet picant, cançons originals i fins i tot amb textos de Rodoreda o William Shakespeare… Tal com hem dit, Molins és la […]

James Spencer Henry Edmond Marcel Thiérrée va néixer el 2 de maig de 1974 a Lausana (Suïssa), net de Charlie Chaplin, va començar en el món del circ a quatre anys amb la seva mare Victoria Chaplin i el seu pare Jean-Baptiste Thierrée, creadors del circ Bonjour. Format com a còmic en el Piccolo Teatre de Milan i a l’escola de teatre de la Universitat de Harvard, va fundar la seva pròpia companyia el 1998. Ballarí, acròbata, músic i comediant, ha signat espectacles mítics com “Symphonie du Hanneton” (1998), “La Veillée des Abysses” (2003), que es va poder veure al TNC l’any 2007, “Au revoir parapluie” (2007), “Raoul” (2009), també al TNC el 2011 i “Tabac Rouge” (2013) que va […]