Recomanacions

Amb els anys, els escenaris barcelonins han vist diverses versions de La gavina. Jo en recordo dues, diametralment oposades: la clàssica i ostentosa de Josep Maria Flotats i la minimalista d’Àlex Rigola. Les dues tenien punts a favor, i sobretot tenien l’esperit de Txékhov en el seu interior. Ara, una quants anys després, ha tornat a passar el miracle i ha aparegut aquesta versió del Lliure que torna a tenir l’ADN txekhovià, tot i aparentar ser una obra d’ara mateix (grandiosa adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, també director del muntatge). La gavina traspua tristesa des del seu mateix inici, i és un sentiment que recorrerà l’obra de dalt a baix. No és una cosa nova en […]

Mai és tard. La vida és curta i l’hem de gaudir. Compartir. Estimar. Viure el moment. Relacionar-nos amb qui estimem i amb qui ens estimen. Frenar. Escoltar. Valorar el que realment és important. Com volem ser recordats? De vegades ens oblidem del que realment és important. Prioritzem la feina davant les relacions familiars i les personals. Fills, amics, parella, fins i tot la pròpia. No som conscients que la vida és molt curta, de vegades fins i tot breu. Però la vida és curta i l’hem de gaudir. Vivim mecànicament. Només parem quan alguna cosa estranya trenca aquesta rutina, un fracàs afectiu, una malaltia, la mort d’algun ésser estimat… Llegat és un viatge que explora les relacions familiars; una comèdia […]

L’any 2019 s’estrenava Els dies mentits a la Sala Flyhard, i just l’any següent rebia el premi Max a la millor autoria revelació. Des de llavors, han estat moltes funcions –quasi totes interpretades per l’actriu Lara Salvador- i moltes sales on s’ha explicat, potser per primer cop, què era l’anorgàsmia i els problemes que podia comportar. Ara, segons Marta Aran –autora, directora i a la Gaudí també la única actriu-, aquest serà el comiat de la peça perquè cal tancar un cicle i engegar projectes nous. Els dies mentits comença amb dues preguntes claus: quina és la mentida més gran que t’han dit mai i quina és la més gran que has dit tu. A partir d’aquí, assistim al relat […]

L’estranger, d’Albert Camus, és una novel·la que compta amb una legió de seguidors, ja siguin els que hi veuen diversitat d’interpretacions o els que la consideren pedra angular de l’existencialisme (moviment filosòfic al que Camus no es va voler lligar mai). Aprofitant aquest llibre, i sobretot la part del judici a Meursault, la companyia Indubio ha convertit l’espectacle en un autèntic tribunal en el que els espectadors i les espectadores hi juguen un paper decisiu. Estem davant, doncs, d’un teatre participatiu i juganer, però també davant d’un exercici crític i molt intel·ligent sobre el paper de la justícia a la societat. Els tres actors de la companyia (Luis Maesso, Manuel Pico i Mar P. Soler) acompanyen en tot moment als […]

Durant la nit de Sant Joan, l’Anna, una nena tancada en unes golfes rep la visita de la Noia del Mirall que li proposa jugar al joc de “les coses amagades”. Podria semblar un punt de partida infantil, fins i tot màgic. Però que les aparences no ens enganyin. Sota aquesta premissa aparentment fantasiosa i innocent es desplegarà tot allò fosc que ha estat durant anys sepultat a la memòria. Sobre l’escenari trobem una nena, un mirall, dos personatges, una història i dos relats que es converteixen en un. També una gran pregunta: què és veritat i que és mentida? A Anna ho veurem clar: tot depèn dels punts de vista i dels fets que cadascú hagit volgut subratllar o […]

Quina facilitat tenim de sentenciar comportaments i actes quan es tracta d’un fet que no és proper. Quan es veu una pel·lícula, una sèrie o s’està llegint un llibre sobre un cas, tendim a emetre un judici amb una rapidesa impressionant i deixant-nos emportar per l’emoció i no tant pels fets. Però sempre és així perquè hi ha ficció pel mig i se sap que cap decisió presa des del sofà de casa afectarà de veritat a ningú. I si li afectés? S’actuaria de manera tan lleugera? En aquesta obra el públic és part implicada en un judici que decidirà si l’acusat va matar premeditadament o no a la víctima. Voluntàriament, membres del públic es converteixen en jutge/essa, fiscalia, defensa, […]

“Llegat” és una obra que ens parla de la importància d’aprendre a aprofitar cada moment. Partint de la relació mare i fill com a temàtica principal, el text de Daniel J. Meyer també aborda diverses qüestions com el “fer-se gran”, aprendre a deixar anar o les relacions afectives. Els conflictes de l’obra no són abordats d’una manera excessivament directa, com a la vida, hi ha coses que costa molt dir-les tal com són. Això permet als intèrprets jugar amb el subtext, amb tot allò que no s’atreveixen a dir, cosa que els converteix en uns personatges molt més interessants. Això no obstant, en alguna ocasió sembla que els diàlegs resulten una mica forçats a l’hora d’utilitzar un cert tipus de […]

La Sala Fènix de Barcelona presenta “La Terreta. Tot un caos per estimar”, una obra de teatre creada i interpretada per Anna Cerveró, que combina l’humor amb la crítica social en un espectacle d’autoficció. La peça tracta el tema del patrimoni cultural valencià, tant material com immaterial, i el (mal)tracte que ha patit al llarg dels anys. Cerveró ofereix una visió personal i afectuosa de la seva terra, fent servir l’humor per reflexionar sobre la desatenció i el deteriorament del llegat cultural del País Valencià. Amb un to irònic i desenfadat, l’actriu posa en relleu les contradiccions i absurditats que envolten la gestió d’aquest patrimoni, tot fent riure el públic mentre el convida a reflexionar sobre la importància de preservar […]

Començo tard la temporada teatral, torno del Camino de Santiago i aquest cop més tard que mai. Però em sembla que m’espera una bona temporada i començo amb bon peu. Tot comença abans d’entrar al teatre, ens trobem amb una mica d’aldarulls sobre l’obra de teatre, la gestió del teatre, mala praxi de la companyia i la precarietat del teatre. Resulta que són els primers actors que havien de fer l’obra de teatre. Un cop superat això i ja a la sala del teatre, en trobem amb un magnífic Gerard Franch que amb un bon registre vocal i còmic ens fa tot el repertori de l’obra musical “Els Miserables”. Segurament és la precarietat que hem vist al principi, un mateix […]

El teatre argentí no et deixa mai indiferent, potser per la sensibilitat amb la que tracta als personatges, per la cruesa de les situacions, per la sinceritat i facilitat amb la que expressen els sentiments. Aquesta obra és argentina perquè ho és la dramatúrgia i la direcció, un dels actors, l’assistència artística, l’escenografia i el vestuari. La producció és de Júlia Simó Puyo i El Eje, companyia creadora de 12 espectacles que parlen de personatges marginats i trencats. El dramaturg i director és Sergio Boris, autor i director de molts espectacles i innombrables premis. En aquesta obra Euforia y desazón, hi ha molta més “desazón” que eufòria. Una ex-alumne d’una escola de formació d’adults torna per dirigir-la. L’escenografia ja ens […]

Haig de reconèixer que vaig triar aquest espectacle principalment perquè hi actuava en Joan Vázquez. De fet, des que el vaig descobrir, no em perdo cap dels seus espectacles. En Joan Vázquez fa més de dues dècades que està als escenaris. Com intèrpret, ha actuat en musicals i obres de text a Barcelona i Madrid. Claude a Hair, Frank a Merrily We Roll Along o Sky a Mamma Mia!, Els Nois d’Història, Flor de Nit-El cabaret, Alan, Renard o el Llibre de les Bèsties, Le Llaman Copla, Goodbye Barcelona, Bagdad Café, Off-Broadway, Tu, Jo, Ell, Ella… i 10 anys més, Jugant a Rodgers, Gaudí, My Fair Lady i Rent. Com a autor i productor, després de debutar amb Se Fue […]

La Gavina d’Anton Txékhov es tracta d’una obra essencial pel drama modern. Escrit el 1896, el text ens proposa conflictes romàntics i artístics, que encara són vigents avui en dia. A més, ens ho posen fàcil, ja que l’obra es percep com si fos en l’actualitat: els personatges es mouen i es vesteixen com avui en dia, fins i tot tenen mòbil. Una aposta que aconsegueix connectar més fàcilment amb el públic. L’acció es desenvolupa en quatre actes, en quatre escenaris diferents que Lluc Castells ha portat a escena d’una manera magistral. Comencem amb un espai buit, d’aquell que també ens parlarà el jove Kostia a un nivell més filosòfic. A mesura que avança la trama són els mateixos actors […]

No és país para negras és l’obra en la que vam descobrir a Silvia Albert Sopale. Era un monòleg ple dels tòpics que fem servir sense adonar-nos-en i que, amb clau d’humor, posava en evidència la discriminació a la que es veuen sotmeses les dones racialitzades. Ella troba obstacles per dona, negra i actriu en un país on les dones, actrius i negres els costa fer-se un lloc. Ara, amb Lötò, hem descobert un espai a Sants anomenat Perifèria Cimarrones, un lloc acollidor, bonic i decorat amb motius africans. Utilitzant una barreja de disciplines (text, música, dansa, objectes diversos com flors o una escultura de fang), Silvia Albert fa una crítica divertida, irònica i sarcàstica sobre la necessitat d’aconseguir l’ideal […]

Deia Buñuel que els viatges no existeixen, que sempre vivim al mateix lloc, dintre nostre. D’alguna manera, Joan Vázquez sembla fer-se seva l’asseveració del cineasta aragonès, per posar en escena un text que parla dels viaranys, sovint, tortuosos, del procés creatiu. Neon Hand és una comèdia musical trepidant amb diàlegs fulgurants, que atorguen dinamisme i fan que el temps de representació passi sense que te’n puguis adonar. L’humor impregna l’obra de principi a fi, tant en els diàlegs com en les lletres de les cançons, en les coreografies o en la complicitat que els actors busquen amb els espectadors. Tots tres, els actors, són també cantants a Neon Hand, només acompanyats per un teclat que toquen Xavier Mestres i Joan […]

Forever Van Gogh és eminentment un espectacle visual, amb projeccions que ocupen totes les parets de l’escenari i recreen uns espais virtuals basats en l’obra de l’autor. Podríem dir que també és teatre de text, però menys. I fins i tot dansa, però només a petites dosis. El que no podríem dir és que sigui un musical, malgrat que en alguns moments hi hagi música en directe i la banda sonora hagi estat feta expressament pel reconegut violinista libanès Ara Malikian. Degut a la preeminència de l’espai visual, tota la resta queda una mica difosa… tot i basar-se en la correspondència que es van escriure els germans Theo i Vincent Van Gogh. Es dona molta informació, és cert, però la […]