Recomanacions

És una tendència en les persones analitzar les situacions i buscar els escenaris possibles que haurien provocat un desenllaç diferent, especialment quan es tracta de fets que canvien la vida. Pensar en què hauria passat si s’hagués fet una altra cosa en comptes de la realitzada o si no s’hagués creuat amb aquella persona en aquell precís moment, és una tècnica que es practica molt, però que en cap cas canvia el resultat. Tothom n’és conscient, però no es pot evitar. En aquesta obra dues persones es troben en un restaurant, per fer un menú de degustació mentre es posen al dia de les seves vides. Es retroben després de molts anys que els seus camins es creuessin. Paral·lelament a […]

A la primera edició del ‘RIIIING! Els musicals que truquen a la porta’ 2023 organitzat pel Festival Grec de Barcelona amb la col·laboració d’EL TERRAT i Toni Viñals, van seleccionar d’entre 8 propostes artístiques a Ànima com a Millor Proposta d’Espectacle i guardonada posteriorment. Allò era només una proposta però ja vam veure que anava de musical de gran format. Ho va presentar Oriol Buré amb l’entusiasme de guanyador. Paula Malia en va fer un tast amb una de les cançons de la protagonista. Felicitem a la Portacelli i al TNC per haver vist que a aquest espectacle se li havien d’obrir totes les portes. Els ho agraïm. És un espectacle de creació en català. És un gran espectacle a […]

A l’escola aprenem que el diamant és un exemple de duresa extrema, definida aquesta com a la resistència d’un material a ser ratllat. Poc se’n parla, però, que la resistència al xoc mecànic és, per regla general, inversa a la duresa de la pedra. És a dir, quan més elevada sigui la duresa d’una gemma més fràgil serà al xoc. I més si aquest és repetit. En Pau Coya, Premi de la Crítica 2023 al Millor Autor Revelació, ens mostra en el seu brillant text, basat en fets reals, el rastre de pols provocat pel xoc amb una veritat amagada, insofrible, més que incòmoda, revelada per la pressió dels mitjans, de l’opinió pública i d’una investigació d’incert recorregut en plantejar-la. […]

Amb un començament espectacular, l’actor apareix com un treballador del T Lliure i, com un amic que trobem a la porta, ens explica el seu relat. El que vagi al teatre a buscar històries amb finals rodons o tingui expectatives a mida que va avançant l’obra, se sentirà frustrat o s’ha equivocat de peça. Amb aquest monòleg de Josep Julien, magníficament interpretat per Santi Ricart t’has de deixar portar, has de gaudir de les situacions de vegades inquietants, de vegades ridícules a les que ens porta el protagonista que només deixa el tros d’escenari il·luminat per anar al lavabo, encendre una cigarreta o explicar la història d’un personatge que intervé a la història. Com pensava Pedrolo, en un moment determinat […]

Josep Maria Mestres recupera allò que l’any 2005 va encetar amb Un matrimoni de Boston, tot un èxit del Lliure. Gairebé dues dècades després, però, les cadires es mouen, com si es tractés d’una natural transferència generacional, i l’esperit de l’Anna Lizaran és adoptat per la seva antiga parella de ball, l’Emma Vilarasau, en una mena de declaració sobre quin és el lloc que ocupa cadascú en l’aparador teatral, en l’star system del nostre país. L’honor d’acompanyar-la el té, en aquesta ocasió la Marta Marco, que no apunta a mantenir la profecia, malgrat el seu talent. El títol ja ho diu tot. Es tracta d’un eufemisme propi de l’època victoriana, i es refereix a una relació domèstica no tradicional entre […]

Una nova proposta de l’Espai Texas aquest cop “Llegat” una proposta de Daniel J, Meyer amb una gran Àngels Gonyalons, un magnífic Pau Oliver i Marc Pociello. Un dels èxits de la passada temporada i que em vaig perdre i que per fí he pogut veure-ho gràcies al Texas. Una obra que captiva a tot el públic amb una trama carregada d’emocions i tensions familiars. Primer veiem com una familia desestructurada per la mort del pare i que destapa les relacions entre mare i fill. Però de mica en mica veiem que hi ha altres temes sensibles que contrueix durant la trama de l’obra amb diferents capes i lectures. Amb una interpretació de Gonyalons com a matriarca de la familia, […]

Clàssics. Festival d’arts contemporànies i pensament. Amb aquest festival, La Casa dels Clàssics vol situar els clàssics al centre de les energies creatives d’avui dia, promovent el diàleg amb el passat per donar força i profunditat a la cultura contemporània, i impulsant relectures dels clàssics que ens emocionin i ens ajudin a reflexionar sobre preocupacions essencials de la humanitat. La ira, Metamorfosi, La Immortalitat, La bellesa, Reset han estat durant aquests anys el temes a explorar. Enguany el Festival Clàssics es centra en el tema de la Natura amb un interrogant al passat i present per indagar sobre què i qui és la natura. Com deia Lucreci “La natura refà els uns mitjançant els altres, i no consent que cap […]

Per fi ha arribat a Madrid, de la mà de Versus Creative, la versió simfònica del musical El Médico, compost per Iván Macías. Sorprèn la posada en escena, tenint en compte que l’espectador no espera un desplegament actoral d’aquest calibre, és més, arriba un moment en què l’elenc d’actors i cantants domina l’escenari, i l’orquestra, magistralment dirigida, queda en un llunyà segon pla. Clares reminiscències quant a format d’alguns musicals que ja van commemorar els seus 25 anys en escena. Amb una qualitat musical excepcional, els solistes i els cors perfectament afinats, i oferint una bona interpretació que recull l’esforç de molts assajos. Ho recomano amb molta il·lusió, perquè espero que us arribi i que en gaudiu.

Hi ha records que queden enregistrats a la ment per molt temps que passi. Algunes experiències, viscudes especialment en èpoques vulnerables, sembla que no es puguin sobreviure o deixar-se enrere. En certs moments, el dolor que es pot infligir sembla innocu i aquell que es pateix, a vegades, és insuportable. Dues cares d’una mateixa moneda que afecten, sense dubte, més a una part que a l’altra. Roberto G. Alonso s’aparta del darrer espectacle que va crear per presentar una proposta totalment diferent. A través de la dansa, construeix un relat que exposa una de les lacres de la societat: l’assetjament escolar. Es narra el patiment d’un personatge, però també es reflecteix la responsabilitat dels perpetuadors/es d’aquest assetjament i de les […]

No sempre es dona el moment perquè passin les coses. En ocasions, s’avancen o es perden instants i relacions que podrien haver tingut futur, o no, si s’haguessin produït en temporalitats diferents. Això no treu que algunes passions i comportaments desafiïn aquestes suposades regles i juguin mentre es diverteixen. 20 anys després de l’anterior representació, Josep Maria Mestres reprèn la direcció del text de David Mamet, una comèdia victoriana d’amor i poder que es podria traslladar perfectament a l’època actual. Tres personatges, la mestressa de casa, la seva amiga i la serventa, comparteixen confidències i sentiments en l’aixopluc de quatre parets. El text, satíric i molt divertit, enganxa des de la primera intervenció i va escalant la tensió i la […]

El perro del hortelano, dirigida per Paco Mir (membre del conegut trio còmic El Tricicle i que no podem deixar d’indicar-ho per situar a la gent), és una versió fresca i entretinguda del clàssic de Lope de Vega. Aquesta obra de teatre, que és una de les més representatives del Segle d’Or espanyol, ha estat adaptada per Mir amb un estil més lleuger i humorístic, sense perdre l’essència de la comèdia original. Els actors fan una interpretació àgil, amb un gran domini del ritme còmic. La dicció és clara i ben treballada, permetent al públic connectar amb el llenguatge del segle XVII, però amb una actualització subtil que fa l’obra més accessible a l’espectador modern. El treball corporal dels intèrprets […]

Hem vist els darrers anys a Roberto G. Alonso actuant per a altres (A mi no me escribió Tennessee Wiliiams, El gran teatro del mundo, Els homes i els dies), involucrat en projectes de cabaret (Cabaret 13, Laberitnt Streaptease, Jo travesti) o bé dirigint el moviment o les coreografies d’algunes obres de text (Afanys d’amor perduts, L’hort de les oliveres). Serien innombrables els espectacles en els que s’ha vist immers, d’una manera o d’una altra, en els darrers anys. Però tot això no ens ha de fer oblidar els orígens: d’on surt l’artista, la companyia de dansa que crea fa més de 20 anys, etc. I és que per sobre de tot, Alonso és un dels coreògrafs de contemporani més […]

Un matrimoni de Boston, de David Mamet, torna als escenaris, quasi vint anys després de la seva estrena al Teatre Lliure de Montjuïc, en una nova versió dirigida pel mateix Josep Maria Mestres, on l’Emma Vilarasau assumeix el paper de l’Anna, originalment interpretat per l’Anna Lizaran, la Marta Marco interpreta el personatge de la Claire, paper que en la seva estrena original va interpretar l’Emma Vilarasau i l’Emma Arquillué, que s’incorpora a la producció, en el personatge de la criada Catherine, que en el 2005 havia interpretat la Marta Marco. Un matrimoni de Boston és una obra de teatre que gira al vol­tant de dues dones que intenten sobreviure en una societat de finals del segle XIX dominada pels homes. […]

Quin text menys Mamet aquest de Mamet… Aparentment, una comèdia frívola (bé és cert que prou audaç per defugir els estereotips del gènere) amb ressonàncies de Les amistats perilloses, però sense la cruesa a què ens té acostumats el dramaturg americà. Ara bé, potser no ho és tant d’ingenu Un matrimoni de Boston… LesLes dues protagonistes (els personatges interpretats per Emma Vilarasau i Marta Marco, respectivament) discuteixen, s’enfaden, s’insulten, perden els nervis, tenen atacs d’ira, i només troben consol, ah!, quan tenen l’oportunitat d’humiliar la criada (Emma Arquillué), de manera que, indefectiblement, a cada escena de maltractament i discriminació classista de la criada, n’hi succeeix una de reconciliació de les amants. Més mametià del que semblava, doncs. És aquest joc […]

Fa quasi vint anys la primera versió en català d’Un matrimoni de Boston va suposar una autèntica revelació. El text afilat i punyent de David Mamet –un autor molt en voga a finals dels noranta-, així com la nova reunió de Lizarán i Vilarasau van ser punts molt importants i decisius com per mitificar un muntatge del que encara se’n parla. Ara tornen els mateixos personatges, amb les mateixes mentides, les mateixes trampes i les mateixes manipulacions. Mamet en estat pur, encara que sigui disfressat d’època. Potser el que més sobta el primer cop que t’enfrontes a aquesta obra és que és molt divertida. El fet de traslladar una parella de lesbianes al Boston de finals del XIX i ficar-les […]