Pablo Assante

Le nozze di Figaro de Wolfgang Amadeus Mozart se’ns mostra com un monument extraordinari, sense comparació. Una partitura genial i plena de girs imprevisibles que respon al principi de les unitats del teatre clàssic: unitat de lloc (el castell del Comte, a prop de Sevilla), de temps (segle xviii) i d’acció.

Any 1893: Verdi, amb 80 anys, assisteix a l’estrena de Falstaff a la Scala. Com a gran esdeveniment, entre el públic hi ha la princesa Letizia Bonaparte i els compositors d’òpera italians Pietro Mascagni i Giacomo Puccini. El mateix compositor va sortir a saludar a l’escenari ovacionat al final de cada acte.

Només un geni de l’alçada de Giuseppe Verdi es podia acomiadar de la lírica exclamant amb sarcasme i sornegueria “Tutto nel mondo è burla”: la moralitat final d’aquesta comèdia agredolça en què el compositor mostrava una vitalitat extraordinària i una modernitat sorprenent en la seva estructura musical.

El Liceu inaugura temporada amb un repartiment excepcional liderat per Anna Netrebko i Anna Pirozzi en el paper d’Aida, juntament amb Yusif Eyvazov i Piotr Beczała com a Radamès. Una obertura de luxe per donar vida a una de les òperes més monumentals de Verdi, presentada en una producció impactant de l’artista iraniana Shirin Neshat, que converteix Aida en «un ritual visual en què la bellesa i el conflicte dialoguen constantment».

Amb I Capuleti e i Montecchi, Bellini proposa una mirada renovada del mite de Romeu i Julieta i converteix l’amor en un gest quasi sacríleg davant un món marcat per l’orgull i la violència. La producció d’Adrian Noble per a La Scala de Milà arriba al Liceu amb la direcció musical de Riccardo Frizza i les veus de Lisette Oropesa i Raffaella Lupinacci, dues referències del bel canto actual.

La clemenza di Tito de Wolfgang Amadeus Mozart és una òpera de passions intenses, teixida entre amor, traïció i perdó. La producció de David McVicar al Festival d’Aix-en-Provence destaca per la seva força visual i per un profund retrat psicològic dels personatges. Al capdavant, el mestre Jordi Savall aporta una lectura d’una elegància i una profunditat poètica excepcionals. Amb una direcció transparent, incisiva i plena de colors, Savall revela tota la modernitat dramàtica de Mozart i reactiva l’energia moral que travessa aquesta obra.

Amb un repartiment extraordinari –Pretty Yende, Ermonela Jaho, Carolina López Moreno, Freddie De Tommaso, Pene Pati, Kang Wang, Serena Sáenz, Sara Blanch, Andrzej Filończyk, Artur Ruciński, Carles Pachon i d’altres- i amb la direcció musical del mestre Giacomo Sagripanti, La bohème arriba al Liceu amb la intensitat d’una història que continua emocionant. La producció clàssica de Paolo Gavazzeni i Piero Maranghi, procedent del Teatro Regio di Torí, ens convida a descobrir un París íntim i ple de vida, on cada emoció s’encén amb sinceritat.

En un escenari en què la llum i la foscor es confonen, el Requiem de Verdi pren forma amb una intensitat que desafia els límits del que és sagrat i el que és sacríleg. Aquest concert promet ser, sens dubte, el Requiem del segle, una experiència que transcendeix el temps i la tradició. Amb solistes extraordinaris que personifiquen l’expressivitat dramàtica de l’obra, cada mot i cada frase musical es converteixen en un diàleg entre la vida i la mort, entre la pietat i la transgressió.

Amb Das Rheingold, preludi de Der Ring des Nibelungen, Wagner obre un univers mític que parla directament del nostre present: el naixement del poder, la seva corrupció i la fractura d’un ordre que semblava etern. En aquesta nova producció, el director d’escena Tobias Kratzer entrellaça mite i modernitat en una proposta plena d’imatges poètiques i inquietants i converteix la llegenda en una experiència teatral vibrant i absolutament contemporània.

Das Rheingold no és només la història d’un anell: és l’inici d’una crisi espiritual. L’amor, la natura i el compromís es veuen convertits en moneda de canvi, però en aquesta foscor també hi batega una promesa: la possibilitat de trencar el cicle del poder i recuperar el que no es pot comprar.

Així, Wagner ens planta davant d’una idea radical i d’una bellesa colpidora: que el que és veritablement sagrat només reneix quan la reverència venç la dominació i que, potser, encara som a temps de tornar a l’origen.

Puccini situa una òpera que va més enllà de l’exotisme del western per endinsar-se en una reflexió profunda sobre la redempció, el perdó i la fragilitat humana.

Després de 43 anys de la darrera representació al Liceu (temporada 1983-1984), La fanciulla del West de Giacomo Puccini torna a l’escenari del Liceu en una producció d’alt voltatge emocional. La brillant Sondra Radvanovsky encarnarà el personatge de Minnie juntament amb Angelo Villari com a Dick Johnson i Roman Burdenko com a Jack Rance, amb Nicola Luisotti al podi i la mirada escènica poderosa de Valentina Carrasco.

The Exterminating Angel recorda que el que és veritablement sacríleg no és la blasfèmia, sinó la rutina buida i l’autocomplaença.

La pel·lícula homònima de Luis Buñuel esdevé un origen quasi mític per a l’òpera de Thomas Adès, genial compositor que també dirigirà musicalment les funcions al Liceu. Adès transforma aquell univers inquietant en una arquitectura sonora fascinant: una música carregada d’efectes, textures insòlites i tensions subtils que obre les portes d’un ritual que es descompon lentament.

Una tragèdia espiritual on la pietat venç el dogma i la gràcia neix de la desesperació.

Jenůfa, de Leoš Janáček, inunda el Liceu amb una força emocional desbordant en la nova i excepcional producció d’Àlex Ollé, amb la direcció sempre reveladora de Jonathan Nott i un repartiment de luxe encapçalat per Asmik Grigorian i Nina Stemme.

Inspirada en la duresa de la vida rural i en la moral ferrenya d’una comunitat tancada, Jenůfa esdevé una passió moderna en què el que és sagrat i el que és sacríleg s’entrellacen en una dansa inquietant de conseqüències devastadores.

Una utopia escènica de la famosíssima òpera de Mozart en què música i imatge s’entrellacen per construir un pont entre mons oposats.

En aquesta nova producció de Marcos Morau, coreògraf i fundador de La Veronal, i amb Josep Pons, en la seva nova condició de director musical honorari, al capdavant de l’orquestra del Liceu, La flauta màgica es presenta com un esdeveniment excepcional: una utopia escènica en què música i imatge s’entrellacen per construir un pont entre mons oposats.

En la temporada en què celebraríem 100 anys de la creació de la partitura, el Gran Teatre del Liceu presenta en versió de concert l’extraordinària Cançó d’amor i de guerra dins de la temporada 2027, una partitura que ha esdevingut un dels testimonis més intensos i suggeridors del teatre líric català del segle xx.

Una experiència sensorial que posa en relleu la veu humana com a instrument capaç de commoure i unir. El cor és l’essència de l’òpera, el batec que dona vida a les històries i que transforma les emocions individuals en una poderosa experiència col·lectiva. És la veu que expressa els sentiments més íntims i, alhora, uneix les ànimes en un clam compartit d’amor, passió, tragèdia i esperança.