The Exterminating Angel recorda que el que és veritablement sacríleg no és la blasfèmia, sinó la rutina buida i l’autocomplaença.
La pel·lícula homònima de Luis Buñuel esdevé un origen quasi mític per a l’òpera de Thomas Adès, genial compositor que també dirigirà musicalment les funcions al Liceu. Adès transforma aquell univers inquietant en una arquitectura sonora fascinant: una música carregada d’efectes, textures insòlites i tensions subtils que obre les portes d’un ritual que es descompon lentament.
Sinopsi
La celebrada producció de Calixto Bieito per a l’Opéra national de Paris situa el públic en un espai burgès i aparentment civilitzat: un saló aristocràtic que, després d’un sopar refinat, revela la fragilitat dels seus rituals. Allà on hi hauria d’haver significat només hi ha repetició; allà on hi hauria d’haver llibertat, s’hi acumula una inèrcia asfixiant. És en aquest desfasament en què s’insinua l’àngel exterminador: una força invisible que fractura l’ordre i exposa el caràcter sacríleg d’una societat que ha oblidat el veritable sentit del que és sagrat.
