Victorina

Victorina Duran. La recordeu? Amiga de l’actriu Margarida Xirgu. Victorina va destacar en l’art, va ser la primera catedràtica d’Indumentària i Escenegrofia. També va pintar quadres, i a l’escola de pintura on estudiava de Madrid va conèixer Salvador Dalí. Va fundar el Lyceum Club Femení. I participava en el Círculo Sáfico de Madrid. La guerra va estroncar tot el progressisme d’una generació de dones, que de sobte va entendre que si no fugia, podia morir. Victorina Duran va exiliar-se el 1937 a Argentina gràcies a la seva amiga actriu Margarida Xirgu.
Aquesta història, i moltes més, explicades de forma poètica i molt visual, és la que explica l’obra de teatre “Victorina”, una meravella que commou i que és un cant a una generació de dones que no han de caure en l’oblit perquè eren l’avantguarda en tots els aspectes socials, artístics i personals. Quaranta anys de dictadura les va esborrar, i va retornar a segles enrere les lluites socials de les dones. Treure-les de l’oblit, com fa “Victorina”, i d’una manera tan bella, és pensar que hi ha esperança per retornar al punt on érem.

El gran encert d’aquest musical de petit format és recuperar figures femenines importantíssimes que han quedat massa temps oblidades o amagades per la història. El personatge que serveix d’excusa és Victorina Duran, escenògrafa i dissenyadora de vestuari, però l’espectacle vol servir per reivindicar a moltes dones sorgides de la generació del 27 i de la Segona República Espanyola. Dones com Rosa Chacel, María Zambrano, Concha Méndez, Maruja Mallo, Margarita Xirgu, Victoria Kent, María de Maeztu, etc. Moltes d’elles van formar part del Liceum Club Femenino, a l’estil dels liceums britànics de principis del segle XX, i van rebre el nom genèric de “las sinsombrero” a causa d’una protesta que els hi va donar cert protagonisme. Un conjunt de dones molt potent que la dictadura va silenciar de cop i va tenir pràcticament ocult durant dècades.

L’espectacle comença amb un personatge –no sabem, de moment, si real o fictici- que ordena una sèrie d’objectes i de cop es troba amb l’esperit de Victorina. Un començament poètic que, malgrat tot, adquireix un aire excessivament naïf i bàsic. A partir d’aquí, un repàs biogràfic i un recorregut pel Madrid de l’època. És a dir, molts noms i moltes dades, puntejades amb cançons i moments musicals (uns més interessants que d’altres). Penso que el text d’Eva Hibernia vol abastar molt, potser massa, i a sobre es complica amb elements de ficció, de fantasia, i amb algun joc metateatral massa enrevessat. El més curiós, però, és que funciona i, sobretot cap al final, convenç per l’emoció i el to inspirat que li ha donat la direcció de Marc Vilavella.

Pel que fa a les actrius, val a dir que són –aquest cop més que mai- l’ànima de la funció. Tant Gracia Fernández com Sílvia Marsó (bona actriu, però encara millor cantant) deambulen entre la realitat i la ficció però es mantenen tota l’estona fermes i totalment entregades al públic. Són com dos fantasmes teatrals que ens volen donar la millor versió de si mateixes, encara que els hagi costat molt sortir de l’oblit en el que vivien...

Vaig a veure “Victorina” al Teatre Akadèmia. Volia tornar a veure a Gracia Fernández i conèixer la faceta com a actriu i cantant de Silvia Marsó.

M’he trobat una proposta de “La Barni” que m’ha sorprès gratament. Una obra amb un compromís polític, feminista i de recuperació de noms de dones, molt oblidats.

És un text d’Eva Hibernia realitzat a partir de les memòries de l’escenògrafa Victorina Durán.I Marc Vilavella en fa una direcció espectacular.

Només entrar veiem a Gracia Fernández amb el seu paper de Querubína, jugant amb diferents objectes. Quan al final comença la funció, veiem que estem situats al rastro de Madrid, on Querubín va catalogant els diferents objectes ‘perduts’. Cada un d’aquests objectes té una història, i vol ser explicada.

En aquest moment entra com un espectre, Silvia Marsó com a Victorina. I veiem un joc entre les dues protagonistes explicant una història amb gestos, paraula i cançons.

En aquest moment entra com un espectre, Silvia Marsó com a Victorina. Primer entra com un objecte, un animal que parla i sedueix a una alegre Querubína. I veiem un joc entre les dues protagonistes explicant una història, una història de la seva vida i de moltes dones que s’han vist oblidades o castigades per no estar d’acord amb els guanyadors d’una guerra.

L’obra ha escollit utilitzar diferents tècniques teatrals, ja que fan un gran homenatge al Teatre, res millor que utilitzar el mim, els objectes, el circ, la música (en directe), la cançó i el text per explicar-ho.

He quedat enamorat de la gran feina de Gracia Fernández, ja l’havia vist cantant en Ojos Verdes i Flor de Nit, el cabaret. però l’he descobert en un paper més cómic. A més he descobert el gran treball que ha realitzat Silvia Marsó, que si no vaig errat no l’he vist fins ara.

I podeu llegir la resta de la meva opinió al següent enllaç

Eva Hibernia, autora de Victorina, ha conseguido lo que parecía inalcanzable: abordar la gran mayor herida de España y hacerlo en el amor y en reconocimiento. El viaje al pasado se basa en la figura a Victorina Durán, una escenógrafa y diseñadora que, como tantas otras mujeres de la 2ª república, como por ejemplo Margarida Xirgú, no han sido lo suficientemente honradas. Sin embargo, la obra no es solo un homenaje a Victorina Durán y su historia. Es, sobre todo, un homenaje a la magia de las artes. Por esto no nos encontraremos frente ningún biopic enciclopédico o un mero transcurrir de hechos y anécdotas. Victorina es mucho más.

Un querubín (Gracia Fernández) será el encargado de abrir juego a través de un inventario de objetos que servirán de hilo conductor para narrar la vida de Victorina (Silvia Marsó). Aquí es donde juega la dirección impecable de Marc Vilavella que sabrá aprovechar el guante poético del texto para crear infinitud de imágenes y personajes a través de paraguas, maletas y la figura de un oso. Sabremos entonces de la juventud de la protagonista, de su relación con autores de la época, del Lyceum Club Femenino y de su repentino exilio a Argentina. Para tal relato se contará también con la música de un piano y una viola: una aportación valiosa de Gustavo Llull. Y con las propias canciones cantadas por las protagonistas; todo a la disposición de un clima mágico y envolvente. Un canto a la vida mayúsculo al que sin duda todos los espectadores querrán acudir.

La Barni ens torna a sorprendre amb una obra amb un compromís polític, feminista  i un rerefons de la guerra civil i les seves conseqüències. En aquesta ocasió és una coproducció amb Cassandra Projectes Artístics i Lamarsó produce.

Amb un text d’Eva Hibernia sobre les memòries de l’escenògrafa Victorina Durán, Marc Vilavella en fa una direcció espectacular aprofitant tots els elements teatrals que coneix i domina.

Una vida desconeguda per molts de nosaltres, injustament oblidada. Gràcies a la Hibernia i el seu recull, no només hem conegut a la coreògrafa, escenògrafa i artista Victorina Durán, sinó a tot un moviment femení que començant al 1927 va aconseguir portar al parlament de la Segona República canvis legislatius que es van convertir en lleis, com el divorci o el dret a votar de les dones. I és curiós que coneixent tant de la Residencia de Estudiantes de Madrid on es reunien tota la intel·lectualitat masculina del moment, no ens hagi arribat la creació del Liceum Club Femenino al més pur estil Safo. Van arribar a agrupar més de 100 afiliades lluitadores feministes activistes, artistes, escriptores. Entre  elles hi havia Margarita Xirgu, Carmen Baroja, Matilde Calvo, Clara Campoamor, Zenobia Camprubí, María de Maeztu, Victoria Kent, María Teresa León, Rosa Chacel, Maria Zambrano, algunes de les quals van ostentar càrrecs a la Segona República.

Situats als Rastro de Madrid, entremig de tot allò que es pot trobar en un brocanter, Vilavella va brodant la història de Victorina Durán. La posada en escena és una meravella, cuidada fins l’últim detall. Silvia Marsó i Gracia Fernández són Victorina i els seus records. Dues veus meravelloses que es complementen i omplen de vida l’escenari i la vida de Victorina. El joc és la base i elles dues intercanviant papers, cantant i donant vida als diferents objectes col·locats estratègicament a l’escenari, fan que la història camini sense les dificultats amb les que es van trobar la Victorina i totes les dones de principis de segle XX.

La música hi juga un paper important. Li devem a Gustavo Llull la composició, els arranjaments i la direcció musical. Un piano (el mateix Llull) i una viola (Laia Martí Torné/Patricia Torres) acompanyen en directe a les dues intèrprets  amb la música més adequada a cada moment: íntima, alegre o amb les ganes de viure i l’ànsia de llibertat  d’aquelles dones valentes que van establir les bases  per una societat més justa i igualitària.