Tallar-se un peu amb una motoserra

El nou text de Bàrbara Mestanza ens enfronta, com a espectadores, a la realitat complexa que hi ha darrere d’una història d’abús: les seves contradiccions, el relat públic que es construeix, les opinions i, sobretot, les conseqüències que genera en totes les persones implicades, no només en les víctimes. I ho fa a través d’una peça que navega aquesta complexitat amb un ritme vertiginós, on també hi té cabuda l’humor.

Una obra valenta que s’atreveix a mirar el conflicte des de múltiples punts de vista, sense jerarquitzar de manera senzilla qui té la raó o qui ocupa el lloc moralment més còmode. Aquesta decisió és arriscada i profundament interessant, però també exigeix molt al públic. La història avança per capes, salts i tensions que de vegades fan difícil seguir el relat o entendre les inquietuds i necessitats dels diferents personatges. I, tanmateix, aquesta sensació de desajust forma part del mateix discurs: parlar de l’abús des de tots els angles possibles és d’una complexitat enorme i, potser, inevitablement caòtic.

D’altra banda, l’escenografia i el vestuari són un encert: ajuden a construir un univers visual potent, simbòlic i gairebé ritual, que sosté la densitat del text i n’amplifica l’impacte emocional.

Una proposta que, entre tocs d’humor, convida a pensar, a incomodar-se i a assumir que hi ha històries que no es poden explicar sense deixar esquerdes. I aquesta dificultat te l’endús a casa, i es queda present a les teves converses durant uns quants dies. Per això serveix el teatre, oi?

Bàrbara Mestanza és l’autora del text, un text valent i gens fàcil que explora les profunditats de l’abús sexual fet que es va repetint dia rere dia malgrat les denúncies, la maduresa de les dones i la sensibilitat social. A Sucia posava el focus en la víctima, parlava de l’abús, però sobretot del sentiment de culpa de la dona, de la incapacitat de reaccionar, del bloqueig que anul·la la resposta. En aquesta peça obre el gran angular i sense maniqueismes fa una observació detallada de la magnitud de la tragèdia.

Unes periodistes d’un diari aconsegueixen el testimoni de 13 noies víctimes d’abusos sexuals per part d’homes importants de la política i del món de les arts, i ho publiquen. El que havia de ser una denúncia pública de dones assetjades es va desmuntant quan un dels agressors  fa un intent de suïcidi i una de les víctimes demana que el seu nom sigui retirat de l’article. Apareix la por, les culpes, les pressions del poder, les amenaces i els dubtes de les altres víctimes. Aquest és el nucli d’aquest text i d’una situació massa coneguda.

El diàleg entre l’autora del text, actriu també de l’obra i Rosa Boladeras, és increïble, anant de la prudència a la impulsivitat, desplegant de manera esplèndida totes les seves capacitats interpretatives amb l’estridència necessària per un text potent ple de canvis de ritme i girs de guió.

La tercera actriu és la  filla del agressor i acaba de complicar l’entramat de sentiments dels tres persontges. Ella és Júlia Molins i Mestanza la introdueix al text per reflexionar sobre les repercussions, les conseqüències i la implicació de la gent del voltant. A partir d’aquí, tot s’embolica i es pot perdre fàcilment el fil argumental allargant innecessàriament la durada de l’obra.

En qualsevol cas, celebrem que la Mestanza continuï fent servir el teatre per fer denúncia dels abusos sexuals i per recordar que no tot és fàcil i que la veritat per si mateixa de vegades no té la força suficient o té massa impediments al voltant perquè surti a la llum.

No tot és blanc o negre, la complexitat de les situacions i de les històries fan difícil marcar una línia recta entre allò correcte i allò dubtós. Ni l’objectiu justifica els mitjans, ni tampoc un error invalida tota una realitat. En un mar de dubtes, d’autoculpabilitat i de por, tirar endavant a vegades és complicat, però no impossible.

Escrita, dirigida i protagonitzada per Bàrbara Mestanza, aquesta obra posa a l’escenari a dues periodistes que han publicat diversos articles sobre els abusos sexuals perpetrats per un director a diverses actrius. En mig del rebombori, el director s’ha intentat suïcidar, al mateix temps que una de les testimonis clau dels articles denuncia que han publicat el seu nom contra la seva voluntat. I en mig de tot, víctimes que estan fartes que les posin en dubte.

Una escenografia molt potent, que sap jugar amb els audiovisuals, el disseny de color i de so, acull un text complex en quan als temes que tracta: la credibilitat de les víctimes d’abusos sexuals davant la societat, la cultura de la cancel·lació, les contradiccions de cada persona o l’impossible de tenir un ideal clar sense cap esquerda, entre d’altres.

Tot i que el fil que estructura la narració és una idea clara, una trama que es va desenvolupant i complicant a mesura que entren més factors a la història i que dona peu a moltes preguntes, la quantitat de temes i subtemes que es plantegen fan que el relat sigui molt més complex del que sembla. Aquest cúmul de temes provoquen, al mateix temps, que a vegades sigui difícil saber del cert cap a on va la història o quina és la idea principal i que el públic no sàpiga on situar-se.

Les actuacions de la pròpia Mestanza, la Rosa Boladeras i la Júlia Molins són esplèndides. Entregades a cada diàleg de la narració, donen vida a uns personatges potents, que van desprenent-se de les seves capes supèrflues per mostrar una veritat dura, plena de dolor i ràbia. Son les guies de l’espectadora per endinsar-se en aquest laberint de contradiccions, dubtes i pors que mostra la història.

Un treball que parteix com un crit a la gent per a que pensi en allò que es mostra a l’obra i ho discuteixi y parli en veu alta. Que es parli de tot. Que impacti y atrapi al públic. Una manera magnífica per compartir reflexions i preguntes que s’ha plantejat el públic quan surt del teatre.

Bàrbara Mestanza (Sucia, Lacrimosa, Todas la flores) ha acostumat al seu públic a obres complexes, ja sigui per la temàtica, la forma i també per tota la càrrega emocional i vivencial que hi aboca en totes elles. Tot i que Tallar-se un peu amb una motoserra no parteix de l’autoficció, és evident que inclou moltes de les constants temàtiques de l’autora. Apareix de nou l’abús sexual, el botxí, les víctimes... però aquí s’hi inclou el tema de la cancel·lació, i sobretot el tema de la culpa. Tal com ha dit Mestanza en un entrevista volia parlar no tant dels protagonistes directes d’un cas d’abús sinó de totes les persones que estan al voltant d’això. En aquest cas ens trobem amb algun familiar de l’acusat i també amb les periodistes que treuen a la llum un cas que implica a un famós director de teatre.

L’obra vol abordar la situació des de diferents punts de vista, i en ocasions això contribueix a que la peça s’escori més cap a un cantó que cap a un altre. Crec que la part final dona massa voltes sobre una relació en concret i potser això no ens deixa veure la dimensió global del cas, reduint el personatge de la Maria a una contradicció plena de misteris. Crec que hagués sigut important donar veu a la víctima que retira el seu testimoni en un moment clau, però està clar... aquest potser no era el tema a tractar en aquesta ocasió. Qui sap si en un futur, Mestanza ens regala la postura d’aquesta dona que capgira el cas... segurament per aquesta culpa que sotmet fortament a les societats catòliques.

La peça comença amb un seguit d’imatges potents que ens col·loquen de seguida en una dimensió única, quasi irreal i també molt cinematogràfica. A tot això hi contribueix abastament l’escenografia vermella d’Albert Ventura i la precisa il·luminació de Sergio Gracia, acompanyades d’un interessant treball audiovisual. I dins d’aquest petit univers tan particular, tres actrius solvents i valentes (Rosa Boladeras, Júlia Molins i la mateixa Bàrbara Mestanza) que habiten aquesta ambiciosa obra de quasi dues hores de durada. Un projecte realment arriscat que té grans encerts però que potser queda ofegat per la gran quantitat de tecles que vol tocar.