L’Àlex i el Bruno, van ser els protagonistes de “
Smiley. Una història d’amor” una obra que ens va enamorar i vam veure com dos nois es coneixien, s’enamoraven i en definitiva era la història d’amor vist a les pel·lícules romàntiquets que ens van acompanyar sempre en la foscor del cinema.
Ara han passat uns anys i veiem que aquesta història d’amor no acaba bé i com a la vida real té alts i baixos. I això és el que ens explica aquesta segona part “
Smiley, després de l’amor“. Si Clua es va identificar-se amb els clàssics del gènere, aquest cop també tenim un clàssic com a referent d’aquesta segona part.
Com en l’anterior obra, no deixem de costat aquestes acotacions i aturada de l’obra per parlar amb el públic per explicar-nos algunes precisions i de part tenir aquella part de complicitat que va funcionar molt bé.
Com en les altres ocasions, ens acompanyen altres personatges en aquesta història. Veiem que segueix el mateix fil de textos divertits i espontanis que tant ens va divertir anteriorment.
L’Albert Triola i el
Ramón Pujol eren els perfectes
Bruno i Àlex, i m’han captivat en tot moment. Les seves interpretacions passen per moltes emocions (fins i tot amb moments hilarants) que atrau encara més a un públic entregat.
Fins i tot he tingut el moment llagrimeta (no diré quan) amb el somriure acompanyant d’aquesta història d’amor.
Esperem que puguem veure aquesta obra durant força temps a la cartellera. I espero poder repetir de nou aquestes emocions que t’acompanyen durant els 90 minuts de l’obra.
I en finalitzar l’obra, només cal abraçar-se a qui tens al costat. Si és que no vas sol.
Si vols veure la resta de la meva opinió, ho pots fer
al següent enllaç
L’obra tracta el tema de l’amor amb molta delicadesa, amb un humor que busca reconeixer-te a tu com a persona dins de l’obra.
Trenca amb la 4ta paret, fins a tal punt que no saps distingir realitat i ficció. Tot i recomanar-la moltíssim crec que peca de voler arribar a tothom, i ho aconsegueix tot i que ningú farà wow.
Sens dubte una bona opció per passar l’estona, veure i gaudir del teatre.
Sóc de les poques persones que no va veure la primera part, però la història funciona sense cap impediment.
I tot i que diuen que segones parts mai són bones, la veritat és que la història del Bruno i l’Àlex és tan bonica i divertida i, alhora, tan propera que surts del teatre amb un xute d’energia, amb ganes de ballar, d’estimar i de fer petons enmig del carrer, amb una forta nevada i aturant el trànsit, mentre escoltes la banda sonora de la teva vida.
Us recomano que l’aneu a veure i us oblidareu per una estona del drama que està caient allà fora!
La veritat és que no tenia gaires espectatives quan vaig anar-hi perquè no m’ha agradat mai la comedia. Sens dubte amb obres com aquesta m’ hauré de plantejar aquest pensament. Em va agradar molt. La vaig trobar molt divertida, tenint en compte que tractava un tema tan universal i tan personal per a tothom com són els desenganys amorosos, la frustració de perdre a algú que estimes i la inseguretat per la què es camina per la vida fent veure que no va amb tu.
Molt recomanable, és d’aquelles obres que et fan sortir del teatre amb un sonriure sota el nas com el regust que tenim al menjar-nos un bombó.
Un tema tan universal com és l’amor tocat des d’una perspectiva del “després d’aquest amor”. Smiley et fa empatitzar, riure i remoure records i sentiments. Albert Triola i Ramon Pujol t’arriben ben endins, amb veritats com temples i un toc o dos d’humor. La història està explicada dalt d’un escenari molt flexible, jugant amb el temps i l’espai a base de transicions sota una banda sonora, pel meu gust, encertadíssima.
Per fi tenim en cartellera #SmileyDesprésdelAmor, esperada, tot sigui dit, des de que els espectadors vam saber fa unes setmanes que tindríem seqüela de la història.
Decorat auster però molt ben aprofitat i diàlegs enginyosos -tant entre personatges com acotacions- per arrancar d’entre el públic uns somriures de complicitat.
Un moment d’alienació en plena pandèmia per tornar-nos a emocionar amb la història del Bruno i l’Àlex uns anys després. Ai, com una trobada casual pot desembocar (una mica més) la descoberta d’un mateix.