Ocaña, reina de Las Ramblas

Aquest cop tornem al Teatre de l’Aurora. Un bon inici de temporada per començar amb la nova programació de l’Aurora. Referent a “Ocaña, reina de Las Ramblas” ja el vaig veure al Goethe Institut de Barcelona quan encara era “Coplas por Ocaña” , posteriorment el vam estrenar als Terrats en Cultura de Coincidències (tot un èxit) i ara el tornem a veure.

Si la primera vegada vaig sortir bocabadat, tornar a veure a Joan Vazquez no ha estat per menys, Només puc dir que és una bèstia escènica del teatre musical i així ho he pogut comprovar en els darrers anys. Aquest cop ens situa en els 70 i principis dels anys 80 per posar-se en la pell del performancer “Ocaña”, un artista i pintor sevillà que es va traslladar a Barcelona. Un referent en el moviment LGTB que es començava a veure per Barcelona.

L'espectacle mereix veure'l, gaudir-ne de la veu de Joan Vázquez i la música de Marc Sambola, aprendre del personatge i tot el que va significar per Barcelona, una Barcelona underground que es va amagar per culpa de la Barcelona pre-olimpica. Hi ha dos tipus d'espectacle, concert i teatre i tots dos són genials. Joan Vázquez omple l'escenari gran o petit sense cap mena de problema. I la transformació amb Ocaña el vas veient de mica en mica fins a arribar a l'èxtasi final.

Com cada divendres, al Teatre de l’Aurora vam tenir un petit col·loqui amb els artistes i el director/dramaturg de l’espectacle. Una xerrada que va ser prou interessant.

L’origen del personatge, quasi tothom el coneix. Tal com Marc va comentar, el va conèixer amb la pel·lícula de Ventura Pons, on veiem a Ocaña parlant durant tota l’estona davant la càmera. Un documental prou interessant per veure-la. Els monòlegs que fa Joan Vázquez, neix a partir d’entrevistes que va fer en revistes i material gràfic. Tal com diu, és com un “corta-pega y colorea ” d’aquestes entrevistes.

Podeu llegir la resta de la meva opinió al següent enllaç. on indico com va anar la resta del col·loqui postfunció

Hi ha personatges que acaben essent senyera d'algun moviment o d'alguna causa a reivindicar, però normalment són persones que no van ser conscients en el seu moment d'aquest paper ni de la seva simbologia. José Pérez Ocaña, més conegut com a Ocaña, va ser un d'aquests casos. La seva forma de ser, el seu art explosiu, la seva influència en una Barcelona grisa que just començava a despertar i la seva trajectòria vital -amb un final digne de les grans llegendes- van ser suficients per dotar-lo de l'aura de llibertat i desafiament que encara avui se li atribueix. També va tenir alguna cosa a veure l'encertat i oportú documental de Ventura Pons, així com algunes influents amistats (Copi, Nazario, etc.) que, amb el temps, van mantenir viu el seu record.

Aquest homenatge que li reten Joan Vázquez, Marc Rosich i Marc Sambola, en forma de recital de coplas, és una mostra més del seu llegat i la seva influència. Amb una guitarra, amb un actor en estat de gràcia que es desdobla entre el personatge i el narrador, i amb una pantalla on es projecten testimonis visuals de l'obra i de la Barcelona preolímpica n'hi ha prou com per construir un artefacte potent, reivindicatiu i directe. Un artefacte que ens recorda a aquell Paquito Forever que tantes alegries va donar al musical de petit format, però que aquest cop vol transcendir el personatge i anar una mica més enllà. És cert que en ocasions el document es menja les possibilitats de conèixer millor a la persona, i també penso que musicalment s'hagués pogut investigar una mica més... Però què més dona, si el resultat és un espectacle emotiu i completament evocador.

Ocaña és sens dubte un de les principals icones queer de la història d'Espanya, tot i que per a ell aquest terme no hagués significat res possiblement. Una figura que per la seva teatralitat i carisma, resulta ideal per a un muntatge d'aquest tipus. Marc Rosich dirigeix a  Joan Vázquez en aquest recital teatral a ritme de cobla acompanyat per la guitarra de Marc Sambola i l'ajuda esporàdica d'un projector.

El pintor i performer andalús sempre es va autodenominar “teatrero” i Les Rambles eren “el seu escenari”. Un escenari on persones arribades de tot arreu d'Espanya i del mediterrani celebraven l'explosió de llibertat de la Barcelona que començava a coquetejar amb la democràcia. Un imaginari que aquesta peça aconsegueix reviure amb èxit en la ment dels seus espectadors.

Teatre documental, cobla i plomes de cabaret es donen la mà per a presentar-nos aquest carismàtic retrat de l'artista. Una vida eixelebrada amb un final, com era d'esperar, tràgic. Un cant a la llibertat, a la diversitat, a la descaradura i a la transgressió com a forma de vida. A vegades en personatge i altres com a narrador, Joan Vázquez aconsegueix captivar-nos durant tot l'espectacle. Encara que alguns puguin trobar a faltar un major punt de transgressió o fins i tot d'error per a fer justícia al personatge.

Marc Rosich tampoc perd l'oportunitat de llançar una mirada crítica a la Barcelona postolímpica. Igual que una cremada de bengala marcarà la fi d'Ocaña, la cremada de la torxa olímpica marcarà la fi d'aquelles Rambles salvatges. Capes de ciments, gentrificació i eslogans de “Barcelona Posa’t Maca” acabaran amb la forma de vida que Ocaña va encarnar. Després de veure l'obra, de camí a casa, transito per unes Rambles pandèmiques i desertes. No puc evitar pensar si després d'aquests temps tan foscos, tornarem a experimentar una explosió de vida, transgressió i alegria com la que es va viure en aquell temps, o si bé tornarem als Free Tours i les gerres de sagnia amb palletes de colors quilomètriques. En qualsevol cas, jo prefereixo pensar en quin serà la figura transgressora que tornarà a recordar-nos que aquesta ciutat mai va deixar de ser un escenari.

Joan Vázquez ens va fer descobrir a Paco Alonso (cabareter, transformista, actor i cantant català dels anys 60, 70 i 80) amb el musical “Paquito forever” de Gerard Alonso i Fran Arráez, espectacle amb el que Joan Vázquez va ser guardonat millor actor en els Premis de Teatre Musical 2018. Ara a “Ocaña, reina de Las Ramblas” ret un  homenatge a una altra de les figures clau de resistència de la dictadura franquista durant la transició espanyola, José Pérez Ocaña, un artista d’idees transgressores, una ànima lliure, un inconformista, un provocador, un idealista, un home de carrer, una icona de l’activisme LGBT i un dels primers activistes “queer” de principis dels anys vuitanta a Barcelona.

“Ocaña, reina de Las Ramblas” és un recital teatralitzat a ritme de copla. En aquesta ocasió l’actor i cantant Joan Vázquez, s’acompanya de la guitarra del compositor i director musical Marc Sambola. La direcció escènica i dramatúrgia són de Marc Rosich, gran coneixedor de la figura d’Ocaña.

Ocaña artista. Ocaña persona.

Entre cançons, imatges dels seus quadres, fotografies, balls, filmacions i canvis de vestuari, Joan Vázquez es transforma en Ocaña l’artista i Ocaña la persona.

Ocaña l’artista es pinta la cara, es col·loca un bombí o una peineta, es calça unes sabates de taló, es passeja amb un mantón de Manila,  una armilla, una camisa estampada o de farbalans, un vestit festiu o un corsé provocador.

Ocaña la persona comparteix amb nosaltres la seva vida , ens parla del seu poble natal, dels dies que va passar a la presó, de les nits esbojarrades en el seu pis de la Plaça Reial, de les nits de festa i descontrol, dels personatges amb qui es va relacionar (polítics, artistes, pintors,...,gent famosa), dels seus amants, dels seus vicis i debilitats. Ocaña ens parla de la seva passió per la pintura i l’art,  de la seva estada a Cannes durant el festival de cine, de les seves aparicions teatrals per les Rambles, i de lo feliç que era davant una càmera.

I entre capítol i capítol de la seva vida ens canta aquelles cançons que tant li agradaven, “Tatuaje”, “Ojos verdes”, “La niña de fuego”, “Y sin embargo te quiero”,...

Ocaña, la felicitat personificada.

Joan Vázquez ens descobreix la part més humana d’Ocaña, la seva generositat davant dels marginats, la seva alegria davant les dificultats, el seu positivisme davant la vida. Vázquez es transforma en aquella persona somiadora, alegra, oberta i feliç que va ser Ocaña, però sobre de tot, ens mostra a la persona que orgullosa de ser com era.

Joan Vázquez fa una interpretació extraordinària del personatge, se’l fa seu i ens transmet la seva essència. Com sempre, genial tant a nivell interpretatiu, com vocal.

Ocaña, reina de les Rambles     

Ocaña, part de la història de la nostra ciutat

Aquest espectacle és un document històric imprescindible per conèixer i descobrir la figura de José Pérez Ocaña, un personatge que va néixer per ser artista; un home que va viure en total llibertat i va ser fidel als seus principis fins el dia de la seva mort.

Jo de vosaltres no me'l perdria!

 

Fa dues temporades vam tenir l’ocasió de veure una obra de Juan Carlos Martel: “ Homenatge a Tomás Giner”, una obra documental on sis personatges parlen en primera persona sobre la Barcelona de la transició dels anys 70 i 80, la Barcelona alegre, revolucionaria, valenta però també convulsa i canalla. L’underground barceloní es va omplir d’aires de llibertat política, artística, cultural i sexual. En aquesta obra es parlava de  José Pérez Ocaña i de Nazario i vam sentir gravades les paraules de Javier Mariscal, Carme Sansa i Jaume Sisa tots ells molt coneixedors d’aquell especial moment.

La visió global de tota aquesta època la resumeix Marc Rosich, dramaturg i director d’escena, en una presentació delicada i fidelíssima d’aquells anys a Barcelona a través de la figura d’Ocaña  pintor, activista homosexual, performer, cantant i ramblero arribat de l’Andalusia natal. L’inefable Joan Vàzquez és Ocaña i canta amb un sentiment desbordant les seves cançons preferides, una selecció de cobles de Quiroga, León y Quintero entre d’altres.  El director musical és el mestre Marc Sambola que és un puntal extraordinari a sobre el qual Vázquez pot fer el seu desplegament per recrear a Ocaña. Només començar la funció, els acords de guitarra et preparen pel millor, i el millor és tota la peça carregada de lirisme i cobles tan conegudes com “Ojos verdes”, “María de la O”, “Y sin embargo te quiero” i alguna sorpresa: Una cançó de Marc Sambola inspirada en textos de Garcia Lorca referint-se a la mort d’un amic de la infància d’Ocaña. “Se quiso ir a la luna sin saber que en la luna no hay flores para hacer miel”. Moment dramàtic que et commou profundament. Joan Vázquez ho pot fer tot sobradament, segur del seu moviment, de la seva veu parlada i cantada i del seu gran magnetisme. Ell viatja a través de tota la historia servint-se només de petits canvis de vestuari (Joana Martí).

No podien faltar les pintures del propi Ocaña ni un recull de fotografies d’ell i el seu amic Nazario, conegut per ser un dels més destacats del còmic gai dins de la moguda barcelonina d’aquells anys. Ventura Pons va debutar al cinema amb “Ocaña, retrat intermitent”, pel·lícula que va ser seleccionada al festival de Cannes al 1978  i que es va convertir en pel·lícula de culte. Nazario va participar també en aquesta pel·lícula i de la seva amistat va sorgir, després de la mort tràgica d’Ocaña, el seu treball titulat: "La Gloriosa Asunción de Ocaña al Reino de los Chulos".

Moltes gràcies a tots per aquests inesborrables homenatges.

Ara que el teatre documental ha esdevingut un gènere bastant habitual dels nostres escenaris, resulta, fins i tot, refrescant assistir a una funció que explica la història d’un personatge real, sense negar la teatralitat i la idiosincràsia màgica de l’espai escènic. Marc Rosich, bon dramaturg però, sobretot, un magnífic adaptador, fa un homenatge en aquesta obra a Ocaña, artista queer de referència durant el franquisme i la transició, amb la música en directe de Marc Sambola, llum, ploma, color, sentit de l’humor i emoció. El conjunt resulta, doncs, una festa cabaretera de coples que, amb el seu in crescendo, atrapa l’espectador en la seva energia i un grapat de testimonis. Tot això, com indicava al principi, fuig del caràcter asèptic, rigorós i periodístic d’algunes peces de, per exemple, teatre verbatin, cosa que, de tant en tant, també cal aplaudir i celebrar.

Ocaña és un personatge que sembla demanar a crits un show d’aquesta mena. D’igual manera, Joan Vàzquez, al que molts recordaran pel seu memorable Paquito Forever, sembla haver nascut per encarnar l’estripat esperit d’aquesta icona underground, amb una actuació mesuradament efeminada però valenta i captivadora. Rosich, torna a demostrar, anys després de la seva obra Copi i Ocaña, al purgatori, el seu gran coneixement del tema i la seva capacitat de donar profunditat a aquest univers, explorant el context històric i atrevint-se amb una crítica sociopolítica de la Barcelona postolímpica. En definitiva, un exemplar exercici de memòria històrica que serveix també com a defensa de la llibertat i l’autenticitat individuals i, de pas, com a plaent entreteniment; cosa que, de ben segur, a Ocaña, li hagués encantat.