Nessun Dorma

Aquí arriba una mostra de teatre Brechtià: Nessum Dorma. Parlem del teatre polític, de sacsejar consciències. Parlem de denúncia. I què denuncia l’autora Eu Manzanares? Les donacions de sang, a canvi de diners o de menjar, a grans empreses farmacèutiques – aquí, a casa nostra i no fa tant – que es van enriquir gràcies a aquesta pràctica. Realitat, ficció i metateatre es combinen en una peça contundent que, a part de voler ser una denuncia social, vol també reflexionar sobre la revolució, la venjança poètica i el fet teatral en sí.

I aquest és potser el punt feble de l’obra: la dispersió. Ara bé, una dispersió ordenada. Els canvis d’escena, molt encertadament escenificats amb una doble cortina a l’escenari, permeten suavitzar el desplegament d’històries: la de la iaia, és a dir, la donant de sang, la de la seva neta (alter ego de la dramaturga) i la seva mare, uns súper herois un pèl embafadors, la de la dramaturga i els mecenes i, finalment, la història de l’òpera Turandot.

A favor d’aquesta dispersió s’ha de dir que és una dispersió rodona, on les peces encaixen i on tot cobra sentit al final. La qualitat dels actors és també un factor clau per l’èxit de l’obra : deixeu-me manifestar aquí la meva feblesa per la Júlia Truyol. Nessum Dorma no és potser l’obra més engrescadora d’Eu Manzanares però, a jutjar per l’emotivitat del públic ­­­­– amb llàgrimes als ulls – és segurament la més necessària.

 

Nessun Dorma és el resultat de la residència que Eu Manzanares va dur a terme al llarg d'aquesta temporada a la Beckett.
Es tracta d'una obra que es mou entre el drama i la comèdia.
Els esdeveniments no són del tot reals, però parteixen d'un fet real que l'autora descobreix de la seva família. El fet és que la seva àvia, durant els anys cinquanta, en plena època franquista, va haver de donar la seva sang a canvi de cistelles de menjar.
L'àvia de l'Eu va donar sang a una reconeguda farmacèutica per tal de poder menjar. Aquesta farmacèutica avui en dia patrocina el Gran Teatre del Liceu.

Nessun Dorma desenvolupa tres trames que s'entrellacen. Diferents moments en el temps.

Escènicament, també s'han creat diversos espais, diverses realitats o trames que es van entrellaçant per acabar fusionant-se.

L'obra és dinàmica, divertida, sorprenent i trencadora. Amb molts referents històrics i actuals. Amb girs argumentals i escenes sorprenents.

Tot és molt teatral. Fins i tot s'ha utilitzat un teló vermell, actualment en desús, que recorda als grans teatres.
Hi ha una escena realment divertida i trencadora amb un punt còmic que és impagable. La vis còmica de la Júlia Truyol ja la coneixia, però la gran descoberta ha estat la Queralt Casasayes i en Pepo Blasco que han estat sensacionals.

De fet, el repartiment és tot un encert.
Tres personatges principals que representen l'àvia (Queralt Casasayes), la mare (Anna Barrachina) i la filla (Tai Fati).
Complerta el repartiment Júlia Truyol i Pepo Blasco.

L'espai sonor i la Il·luminació són una part molt important de l'obra. De la mateixa manera que la música, que juga un paper protagonista i està molt relacionada amb la trama i la història de l'àvia.

Nessun Dorma ens parla de desigualtat, de capitalisme, de precarietat, d'explotació, de les classes socials, de dignitat, de justícia i de venjança.
Amb aquesta història l'Eu Manzanares amb aquesta història vol retre un homenatge a la seva àvia i a la gent humil.

Personalment, desconeixia el fet de donar sang a canvi de menjar.

Hi ha una escena on la productora diu "Jo no penso que el teatre pugui canviar res" "Crec que és inútil denunciar res en una obra de teatre"
Jo li diria que s'equivoca. S'ha de denunciar. S'ha de donar a conèixer les injustícies que van patir els nostres avantpassats durant la dictadura.
Com diu l'autora "És una història que ens toca de prop"

Gràcies, Eu per compartir aquesta història.

EU Manzanares,  autora resident de la Sala Beckett la temporada 22-23 ens regala aquesta vegada una trama ben recosida entre teatre social i de saló.

“Nesun  dorma”, (que ningú dormi) ordena Turandot al seu poble perquè durant la nit descobreixin el nom de Calaf, el príncep que la vol aconseguir. Turandot no és la princesa insensible i frígida sinó la dona valenta que busca venjança dels abusos  que han patit les seves avantpassades. De la mateixa manera Manzanares, en forma d’autobiografia, recorda la misèria de la postguerra i la manera que tenia la seva àvia per aconseguir menjar. Mentre l’àvia feia donació de la seva sang, una empresa s’enriquia i podia presumir de filantropa potenciant els artistes i la cultura. La mare també estava patint humiliacions i les acceptava com a part de la seva condició social. Com a la princesa Turandot, la ràbia s’acumula i explota en forma de venjança desproporcionada.

Tota aquesta trama es va desenvolupant en forma de capes. El passat i el present s’alternen gràcies a Laura Clos amb una escenografia versàtil i lluminosa  que permet diferents espais de manera àgil. Una gran cortina vermella recorda l’elegància dels antics teatres d’òpera.

Un dels moments més interessants de l’obra és la conversa entre la guionista (esplèndida Tai Fati),  Júlia Truyol en el paper de directora i Pep Blasco com a productor. La discussió es basa en la finalitat del teatre. Mentre que la guionista defensa el teatre com a denuncia o com a crítica sociopolítica, la productora proposa fer-ho a través d’una història personal que reflecteixi la situació d’injustícia.  És l’eterna discussió sobre el sentit i les formes del teatre.

Júlia Truyol, camaleònica com sempre, demostra en aquesta obra el que ja coneixíem, la gran capacitat d’adaptació a tots  els papers  proposats que els fa brillar amb una professionalitat exquisida. Com a “Viatge d’hivern", Pep Blasco ens va sorprendre en el seu paper dramàtic. Aquí també demostra les seves grans dots interpretatives. El planter es completa amb Anna Barrachina i Queralt Casasayas les dues amb conegudes trajectòries teatrals.

Com a Turandot, l’opera inacabada de Giacomo Puccini, la lluita contra les desigualtats continua.

Bona obra per reflexionar i gaudir.

Quan Giacomo Puccini (1858-1924) va composar Turandot, va retratar a través d’una trama plena de cruesa, inspirada en un antic conte persa i ambientada a la Xina mil·lenària, una princesa sense ànima, incapaç d’estimar, freda i implacable, que vivia reclosa voluntàriament per protegir-se d’un sentiment que temia. Només perdria la seva virginitat amb un home de sang reial que resolgués els enigmes que li plantejaria. El fracàs suposaria la mort. Donat el cas, i davant la seva reticència a lliurar-se al príncep que havia superat els reptes, aquest li ofereix una sortida: si endevina el seu nom abans de fer-se de dia, ell morirà. L’ària Nessun dorma (“que ningú no dormi”) pren aleshores el paper protagonista, perquè aquella nit ningú no pot dormir a Pekín. Qui sàpiga el nom del príncep i no el digui serà executat. Liú, l’esclava, enamorada del candidat, dona la seva vida per conservar el secret, en un acte d’amor incondicional. El príncep denuncia la fredor de Turandot, la besa i li confessa el seu nom: Calaf. Ella, l’endemà, rendida al seu encís, anuncia que “Amor” és el nom de l’estranger, i deixa pas a un desenllaç alegre i emotiu. L’amor ha triomfat.

Aquesta història, i el fet que Puccini deixa l’obra inconclusa al morir, just en el punt del suïcidi de Liú, aporta context a una obra que reivindica justícia social, que reclama un final diferent a allò que sembla escrit. Justament com diferent podria haver estat el final de Turandot. Es reclama la compensació de greuges històrics que no poden deixar ningú indiferent, i que haurien de provocar que ningú no dormís tranquil mentre la reparació no fos efectiva. Nessun dorma, que ningú no dormi, que tenim assumptes pendents!

Eu Manzanares, dramaturga i autora de textos molt elogiats, com Una paret blau-cel, Idoti Iranti, Lo nuestro o Frank, entre altres, reviu en aquesta obra, com a escriptora i directora, l’experiència d’una àvia que ven la seva sang a canvi de diners o menjar per poder mantenir la seva família. Aquesta pràctica va ser il·lícita a partir de 1985, amb l’aparició de la llei coneguda com Salus Populi, quan ja havia enriquit un veritable imperi farmacèutic que posteriorment, i paradoxalment, promocionaria, com a mecenes, luxosos actes culturals amb preteses finalitats filantròpiques, com aquell que, coneixent el seu passat, se’n renta les mans.

L’autora fa servir com a alter ego la neta d’aquesta donant, filla d’una dona de la neteja que ha après a empassar-se l’orgull per salvar la misèria que li donen. A través de la jove, guionista novell, s’entesta  en destapar les misèries de la família, però, a mesura que l’establishment retoca el seu text, ella empodera les seves protagonistes, fins fer-lo rebentar, proporcionant un final alternatiu i boig a una història que semblava cantada, com podia haver passat amb Turandot si Franco Alfano l’hagués conclòs elogiant alguna cosa més contundent que l’amor (la justícia?).

El muntatge té diferents ritmes, que dinamitzen i sorprenen, enganxen i donen una nova perspectiva a un espectacle que comença a ritme pausat. L’Anna Barrachina, emotiva i amb un domini del ritme dramàtic que aporta seguretat al muntatge, la Queralt Casasayas, una clown multifacètica, espectacular, la Júlia Truyol, amb una dicció i una posada en escena absolutament dominadora, en Pep Ferrer, mostrant una capacitat camaleònica que atrapa, i la Tai Fati composen un conjunt interpretatiu que transmet les sensacions que el text conté, que són moltes. Aquest, amanit amb la impetuosa eloqüència de la música de Puccini, guanya potència i manté l’audiència atenta i activa emocionalment fins els merescudíssims aplaudiments finals.

El començament de Nessun Dorma és realment prometedor. Una dona d’una època passada –potser els cinquanta o els seixanta- arriba a una clínica de gent amb possibles i comença a donar sang... a canvi d’un cistell ple. Aviat saltarem d’època i coneixerem a la seva filla i a la seva néta. De seguida veurem que se’ns parla de dones lluitadores, d’injustícia social o de lluita de classes. Uns temes que Eu Manzanares, l’autora, ja havia abordat d’alguna manera o altra a Lo nuestro, una comèdia que ja va destacar ara fa un parell de temporades.

Però a Nessun Dorma hi ha alguna cosa que, de cop i volta, ho capgira tot. No sé si s’ha volgut sofisticar una trama que no ho necessitava, si s’ha intentat fer gala d’uns recursos narratius que no calien, o si s’ha volgut explicar massa coses. Potser no és cap d’aquests motius, però sí és cert que a mitja obra s’enceta una trama metateatral que despista. De cop es parla dels dubtes i els problemes de l’autora per tirar endavant una obra de teatre, deixant en un segon terme tota la història de l’àvia i de la mare, a la que realment estàvem molt enganxats. A lfinal tot enllaça d’alguna manera i entenem el sentit de tot plegat, però la sensació és que hem perdut minuts per poder gaudir més d’aquelles dones silenciades, i en lluita constant.

Les interpretacions d’Anna Barrachina (la mare) i Queralt Casasayas (l’àvia) són el millor de la funció, amb una quantitat de recursos que les fan passar per tota una llarga llista d’emocions i sentiments diversos. Les secunden amb gran eficàcia Tai Fati, Júlia Truyol i Pep Ferrer. Un nivell artístic molt alt per a una obra que, a moments, ens fa connectar d’allò més, i que en d’altres ens descol·loca. Tot i així, us recomano veure l’obra i seguir la carrera d’una autora tant interessant, i amb tantes històries per explicar, com Eu Manzanares.

Conservar la memòria és molt important i recordar a aquells i aquelles que van patir en el passat i que van passar per coses inimaginables, també. Un deute pendent que hi ha la societat és desgranar amb honestedat les accions i conseqüències de la Guerra Civil i la següent postguerra. Històries que si no es recuperen i expliquen, sembla que no s’hagin viscut.

Aquesta és la narració d’una autora teatral que vol plasmar en la seva nova obra la història de seva família, filla d’una dona de la neteja precària i neta d’una dona que els anys cinquanta donava sang per aconseguir una cistella de menjar. La filla es veu amb l’obligació de relatar tot el què va passar la seva àvia perquè no es silenciïn les misèries que van omplir la postguerra. Moments i accions que no s’expliquen, com si fossin un mal menor per sobreviure mentre d’altres en van treure profit.

Amb una estructura molt interessant al principi, Eu Manzanares va narrant paral·lelament les visites de l’àvia als laboratoris on dona sang amb la relació que tenen mare i filla en l’actualitat. Les converses on la filla intenta fer obrir els ulls a la seva mare sobre com la tracten les senyores per les quals neteja i les enrabiades d’ella, es van combinant amb una àvia valenta que tot i sentir-se desesperada intentarà no perdre la dignitat davant d’aquells que li compren la sang amb menjar.

Una història que enganxa, de la qual l’espectadora vol saber més detalls i endinsar-se en aquest episodi de la postguerra que no coneixia. Però el text s’encalla i es desvia cap a un altre camí i deixa amb ganes de saber-ne més. En un moment donat el relat obra un altre camí, el de la construcció i elaboració de l’obra teatral. De cop l’autora comença a explicar les dificultats amb que es troba per posar en ordre allò que vol transmetre en la seva obra. I llavors hi ha tres camins a seguir per l’espectadora: l’àvia als anys 50, la relació mare i filla en l’actualitat, i l’aventura dramatúrgica de l’autora. I és aquesta última la que desestabilitza la resta. Una narració que havia sigut sòlida i molt atraient, es trenca i deixa una mica descol·locat al públic que ja s’havia entregat totalment al relat anterior. I és una pena.

Tot i això, aquesta producció té un dels seus major exponents en el repartiment meravellós que la conforma: Anna Barrachina, Queralt Casasayas, Tai Fati, Pep Ferrer i Júlia Truyol. La connexió que s’estableix entre els/les intèrprets i els seus personatges és total, transmeten amb cada interacció emoció i passió.

Barrachina commou i emociona amb la seva força i determinació com a dona que ho ha donat tot durant la seva vida, que prefereix veure les bones intencions i l’amor per sobre de qualsevol maldat. Per a Casasayas no hi ha paper que se li pugui resistir, continguda i amb un dolor latent a cada mirada en el seu paper d’àvia traspassa el cor de cada espectadora. Els seus personatges son les joies d’aquesta obra, en fons i forma.

Amb el Nessun Dorma al cap pels propers dies i una barreja de ràbia, tristesa i emoció per la història, aquesta producció obre la porta a un altre capítol de la història recent amagat i obviat. N’hi ha més i se’ls hi ha de fer camí.