Maria Magdalena

Hi ha propostes que no volen explicar un personatge, sinó rescatar-lo del lloc on l’han encotillat. Maria Magdalena s’endinsa en aquest terreny amb una energia clara: tornar a mirar una figura mil·lenària sense el filtre dels tòpics, i fer-ho des del teatre, l’art de posar una veu al centre i preguntar-se qui decideix què recordem.

El text és de Michael De Cock, un creador acostumat a treballar amb materials literaris i imaginaris carregats d’història. En els darrers anys ha signat relectures de figures i relats canònics, amb especial interès per personatges femenins que la tradició ha convertit en caricatura o símbol únic. Aquí continua aquesta línia i la porta cap a un terreny molt concret: el d’una dona —la Magdalena— sobre la qual s’han acumulat versions, silencis i interpretacions interessades fins a esborrar-ne els matisos.

La direcció és de Carme Portaceli, amb dramatúrgia compartida amb Inés Boza. El segell de Portaceli es nota en la manera d’entendre l’escena: no com una simple narració, sinó com una experiència que alterna intimitat i impuls coral. La seva mirada sol posar el focus en la memòria, en els marges i en la necessitat de reequilibrar relats massa unívocs; i aquí aposta per un llenguatge que combina paraula, cos i imatge per fer que el debat no sigui només intel·lectual, sinó també emocional.

L’acció arrenca amb un gest quotidià: Miriam, una professora, viatja de Brussel·les a Barcelona per fer una conferència sobre Maria Magdalena. Deixa enrere la filla petita i arriba amb una decisió vital que pesa. I, ben aviat, el realisme trontolla: l’encontre amb un taxista que afirma ser Jesús obre una esquerda. Aquest petit desplaçament és la guspira d’un recorregut que va més enllà de l’anècdota: el muntatge converteix el viatge en un passadís entre la vida privada i la memòria col·lectiva, entre el que ens han explicat i el que intuïm que falta.

Al centre hi ha Ariadna Gil, que sosté la funció amb una interpretació de línia fina: vulnerable sense caure en el melodrama, ferma però no rígida. Al seu voltant, el repartiment —Míriam Moukhles, Gabriela Flores, Ana Naqe, Alessandro Arcangeli, Clara Do, Romeu Runa, Laia Vallès i Anna Ycobalzeta— funciona com un conjunt de veus que apareixen com miralls, contrapunts i memòries. No són personatges pensats per decorar el trajecte; són presències que van reordenant les peces del relat i empenyent la protagonista (i l’espectador) a mirar amb més complexitat.

Tècnicament, és un muntatge amb ambició i ofici. L’escenografia de Marie Szersnovicz suggereix un paisatge mental més que un espai literal. Vestuari, llum i imatge aporten context estètic i canvi de temperatura emocional, barreja de cerimònia, memòria, documentació i ambient. L’espai sonor i la música contribueixen a sostenir el ritme, a transmetre no només amb el text, i a cosir els salts de registre perquè la funció no es visqui com una conferència dramatitzada, sinó com una experiència escènica completa.

La història de Maria Magdalena és molt clara i, aparentment, l’objectiu de l’espectacle també. D’alguna manera, però, potser per voler abarcar massa, per tocar tots els registres i per voler incloure en calçador recursos i ingredients dramàtics, intervencions del públic incloses, el ritme acaba essent exageradament irregular, i aporta dispersió. No trenca com sembla que hauria de pretendre, ni posa focus. S’allarga en excés i el missatge es debilita. Es perd el magnetisme que la magnitud de l’escenografia posava en safata. El monòleg de la Míriam Moukhles, enorme en el paper de Sara, dona el que podria haver estat una línia de base sublim. Passar d’aquesta força a trencar la quarta paret per escoltar la veu de l’audiència és una galleda d’aigua freda innecessària. El paper del taxista, anomenat Jesús, també contraria. Subtilment, la veu femenina és conduïda per la seva presència. I la roda torna al seu lloc. No fos cas.

Malgrat tot, Maria Magdalena replanteja mites, posa en crisi versions i treballa amb múltiples capes -paraula, cos, imatge, llum i so- per activar preguntes. No és només una història, sinó una manera diferent de revisar-la.

La història sempre l’han escrita i explicada els vencedors i aquelles persones que ostentaven el poder. D’aquesta manera, qui escrivia el relat controlava les veritats que es propagaven arreu. Segles després, algunes d’aquestes històries estan sent reescrites i redescobertes per posar a cada persona al seu lloc.

Michael De Cock recupera una d’aquestes figures estigmatitzades i enviades a l’ostracisme, en aquest cas per l’església, per tenir un relat controlat sota els preceptes que la religió catòlica volia establir. De Maria Magdalena se n’han dit moltes coses, però quantes s’han provat? En aquesta obra, una catedràtica viatja a Barcelona a fer una conferència per revelar les seves darreres descobertes sobre el personatge i demostrar el paper tan important que va tenir en la història sobre Jesús, la crucifixió i els apòstols. En paral·lel a aquesta narració, també hi haurà altres figures a les quals es voldrà donar una mica de llum, a més d’un fet personal de la professora que també la trastocarà.

Un text exhaustiu i complex estructura aquesta producció en diferents segments, alguns brillants i d’altres massa allunyats del tema que es vol exposar. Hi ha moments en què els subtemes s’entrellacen i congenien, però en d’altres, com els viatges onírics de la protagonista, desvien la mirada i perden el camí al seu destí. La posada en escena és preciosa i l’escenografia és magnífica, això sí, depenent del lloc on l’espectadora es trobi de la sala es perdrà alguns matisos bells d’aquest treball plàstic tan minuciós.

Un repartiment format majoritàriament per dones que pretenen donar veu a qui li han pres, va formant el relat a través de diferents punts de vista (filosòfic, teològic, històric, feminista, musical...) que, com el text, en algunes ocasiones encaixa perfectament i en d’altres només dilata la trama. Les i els intèrprets estan entregats a la història i la voluntat del text, però si s’hagués de destacar algun serien Míriam Moukhles i Romeu Runa. El moment en què Moukhles exposa el seu monòleg sobre la visió que es vol i es penalitza de les dones, el seu pes a l’escenari es multiplica. La seva presència és magnètica, juganera i còmplice amb el públic. Porta a cada persona del pati de butaques cap a on vol sense esforç, amb una habilitat innata. Runa, per la seva banda, aporta un element fresc i vital a l’obra, un moviment interessant i atractiu que va captant a poc a poc i cada vegada més els ulls de l’espectadora que vol descobrir cap a on va el seu personatge.

Una història interessant que es perd pel camí amb altres subtemes que no aporten una originalitat prou impactant per a que l’interès i l’atracció es mantingui durant tota la representació. Potser la manera era enfocar-ho des d’un altre punt de vista o buscar un esquer més concret que apel·lés més al públic.

És curiós, però el destí ha contribuït a que coincidissin a la cartellera dos personatges bíblics, i femenins, sobre els que s’ha escrit molt... però sempre de forma interessada, esbiaixada i poc honesta: Salomé i Maria Magdalena. Ens centrarem ara sobretot en la segona, titllada en el passat de prostituta penedida i d’acompanyant de Jesús en el calvari. Segons estudis posteriors, sembla ser que també se la contempla com una deixeble més (“apòstol d’apòstols”, en paraules de Joan Pau II) i fins i tot de companya i dona del Messies.

El principal problema d’aquest muntatge ideat per Carme Portaceli i Michael De Cock és que no se sap massa bé cap a on vol anar. No sabem si és una ficció a l’ús, un assaig teatralitzat, una mena de performance temàtica o una excusa per a la reivindicació de les dones invisibilitzades. Suposo que és una mica de tot plegat, però precisament aquesta barreja fa que es prenguin decisions discutibles i no sempre coherents amb el conjunt. Per tant, podem passar d’una trama més realista (el divorci de la protagonista) a moments onírics, passatges quasi documentals sobre la història de Maria Magdalena i també escenes musicals o directament performàtiques. Això sí, sempre dins d’un embolcall perfecte i un desplegament tècnic que poques vegades ha lluït tan modern a la Sala Gran del TNC.

L’espectacle té el protagonisme de l’actriu Ariadna Gil, però compta amb un repartiment coral i absolutament pluridisciplinari. Hi tenim des de ballarins, diversos cantants, una pianista en directe i fins i tot un artista plàstic que, des del seu raconet, va posant en directe el seu granet de sorra a la part estètica. Dins de la globalitat, potser destacaria a l’actriu Miriam Moukhles, capaç de crear un moment màgic amb el seu petit monòleg, o l’actor-ballarí portuguès Romeu Runa, que amb la seva presència escènica eclipsa i convenç al públic.

Un conjunt, per tant, que igual no funciona com un tot però que us deixarà imatges bellíssimes i difícils d’oblidar. Maria Magdalena potser haurà d’esperar una mica més a trobar la seva història definitiva.