Emma Vilarasau i Dafnis Balduz protagonitzen L’oreneta a Barcelona, la premiada obra de Guillem Clua en què Amelia, una mare ferida en el més profund de la seva ànima, es qüestiona què és el que ens fa humans, el que defineix la nostra humanitat i arriba a la conclusió que la capacitat de sentir el dolor dels altres és el que ens distingeix de les bèsties.
Aquest és el sentiment que vertebra aquesta obra, inspirada directament en l’atac terrorista LGTBIfob al bar Pulse d’Orlando (EUA) al juny de 2016.

Sinopsi

La senyora Amèlia, una professora de cant, rep a casa seva un home jove que vol millorar la seva tècnica vocal per cantar al memorial de la seva mare, morta recentment. Ben aviat descobrim que la cançó triada, L’oreneta, té un significat especial per als dos personatges, que aniran desgranant detalls del seu passat, marcat per un atemptat terrorista de signe islamista que va patir la ciutat l’any anterior.

Durada:
90 minuts

Idioma:
Català

Edat:
A partir de 14 anys

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 21

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Treball d’artesania de la direcció i dels intèrprets

L’obra va ser estrenada al 2017 a Londres, s’ha representat a Madrid i hi ha una propera estrena a París.

Guillem Clua la va escriure després de l’atac terrorista contra la comunitat LGTBI el 12 de juny de 2016 al Bar Pulse d’Orlando als Estats Units, en què va morir una cinquantena de persones a tret de fusell. A Guillem Clua se’l va reconèixer al 2013 com una de les persones amb més influencia a Espanya dins del col·lectiu LGTBI i li hem vist altres obres sobre el tema com “Justícia” o “Smiley, després de l'amor” (2020).

L’Oreneta està de gira per Catalunya després de fer temporada a Barcelona. Vam anar a l’Atrium de Viladecans. És un teatre molt gran i estava ple. Només començar se sentia tossir, sorolls de cremalleres i de papers de caramels. No prometia ser una bona sessió. Vaig decidir concentrar-me i al cap de poc temps, ja només se sentia el silenci. Feia basarda i tot. Impressionava. L’obra atrapa tan i de bon començament que tot el públic estava clavat a la cadira.

L’obra tracta de la pèrdua, del dol de dues persones amb dues mirades i relacions diferents, de l’arrabassament d’un ser estimat per la violència, del rebuig, de l’homosexualitat mal viscuda i mal acceptada, de les mirades diferents que allunyen una de l’altre.

Emma Vilarassau i Dafnis Balduf donen vida a una mare que ha perdut un fill i a la parella desconeguda del fill desaparegut. La direcció de Josep Maria Mestres és impecable, mil·limetrats els temps dels diàlegs, la informació donada de mica a mica perquè es pugui anar paint, les sorpreses calculades per donar l’impacte just, les emocions contingudes però sense concessions. D'un text magnífic, la direcció i els intèrprets en fan un treball d’artesania. L'actriu i l'actor estan sols a l’escenari però gràcies a l’escenografia d’Alessio Meloni troben el lloc just on posar-se amb uns canvis de posició pensats perquè el diàleg i el text siguin més importants que els moviments. Una meravella. No es por dir altrament

01/12/2022 - Atrium Viladecans
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Una història d’amor que transcendeix a la mort

L'Oreneta de Guillem Clua, un dels dramaturgs més internacionals, innovadors i versàtils de casa nostra i del teatre nacional actual, està inspirada en l'atemptat que va ocorre en un bar d'ambient, el Pulse d'Orlando (EUA), durant el juny de 2016, en el qual van morir unes 49 persones.

Abans que aquesta meravella es pogués veure al teatre La Villarroel de Barcelona, han hagut de passar cinc anys. En primer lloc, es va estrenar al Cervantes Theatre de Londres (2017), ha estat de gira en més d'una quinzena de països (Atenes, Montevideo, Itàlia, París...) i fa un parell d'anys es va estrenar al Real Coliseo Carlos III de Madrid, interpretada per l'actriu Carmen Maura i l'actor Félix Gómez, sota la direcció de Josep Maria Mestres.

La cançó popular de l'Oreneta de Josep Maria de Segarra que dona títol a l'obra, que assegura que l'ocell sempre torna quan l'hivern se n'ha anat (bonica metàfora que resumeix molt bé aquesta història) és la cançó que uneix a tots dos personatges: l'Amèlia (Emma Vilarasau) i en Ramón (Dafnis Balduz). De fet, els protagonistes d'aquesta història en són tres, perquè tot i que el protagonista principal no surt presencialment a escena, hi és present durant tota la representació.

L'Oreneta combina comèdia, intriga i drama. Passa de la cordialitat a l'enfrontament per arribar a l'entesa. Hi ha moments de tensió i girs inesperats. La tensió entre els dos personatges va in crescendo a mesura que avança la funció. L'emoció traspassa la quarta paret i ens remou. Escoltes a un i a l'altre, intentes posar-te en el seu lloc i entendre les dues formes de veure les coses.

Es tracta d'una obra que ens fa reflexionar sobre la por, la intolerància, l'acceptació, la culpa i el dolor. És una història de retrobament davant la pèrdua. És trobar el punt en comú entre les diferències generacionals davant un mateix fet. Però per davant de tot, és una història d'amor que transcendeix a la mort.

A L'Oreneta es toquen molts temes, com la incomprensió, la por a saber i la por a dir, l'homofòbia, l'orientació sexual, les diferències generacionals, els tabús i les pors. L'enfrontament i el punt d'unió entre dues maneres de veure la vida, dues maneres d'entendre l'amor i dues maneres d'assumir la pèrdua.

L'Oreneta és una obra que t'arriba fins al moll de l'os, que commou i remou per la sensibilitat i realisme que desprèn el text i la magnífica interpretació de tots dos actors.

Imprescindible!

10/04/2022
Trinitat Gilbert Martínez
Teatre Barcelona

“L’Oreneta” o la incomunicació entre mares i fills

“L’Oreneta” és la cançó popular que assegura que l’ocell sempre torna quan l’hivern se n’ha anat. I és l’obra que els actors Dafnis Balduz i Emma Vilarasau representen al Teatre Villarroel fins al maig. “Si hi vas, porta un paquet de mocadors”, em van recomanar. No en portava, i el vaig necessitar certament, perquè la representació et sacseja, perquè el patiment dels actors és tan versemblant, que t’entra dins, i és així perquè toca l’essència de la vida: la incomunicació, i en concret la incomunicació que hi pot haver amb les persones que més t’estimes.

L’obra de teatre tracta la incomunicació, sí, però també va més enllà. L’homesexualitat que s’amaga, perquè pensa que no serà ben acceptada. Elucubracions personals que van creixent, fins al punt que la realitat és tan tergiversada, que l’entorn immediat no l’accepta perquè no t’hi saps afrontar. Amaguem el que sentim perquè els altres no l’acceptaran o perquè som nosaltres el que no ho acceptem? Som nosaltres que no reconeixem tal com són? Si ens estimem, ens acceptem i no fa por el que els altres pensen de nosaltres, hi dic jo.

Aquestes són les reflexions que provoca “L’Oreneta” mentre la veus, i et va connectant amb situacions personals viscudes. Mentrestant, l’actor Dafnis Balduz qüestiona a l’Emma Vilarasau la seva rigidesa com a mare, que no preguntava mai res al seu fill. “Per què no li vas preguntar mai què li passava si el senties plorar?; per què mai no li vas preguntar per què va deixar de cantar?” La mare no ho feia, perquè preferia la bona convivència a casa que fer preguntes incòmodes, perquè viure amb el seu fill “era com trepitjar un camp de mines”, i ella no volia saltar pels aires, sinó que preferia l’harmonia.

Però, al final, hi va haver la bomba. I tot va saltar pels aires. I, tot i així, ella, com a mare, va preferir mirar per una altra banda. I ho fa fins que el personatge que representa l’actor Dafnis Balduz la interpel·la, i l’obliga a mirar la realitat. Calia que algú l’obligués a fer-ho? Quan la realitat fa mal, cadascú s’escuda amb els arguments que pot perquè no li faci mal. I malgrat això, l’oreneta tornarà, puntual, quan l’hivern se n’hagi anat, i et farà recordar que no hi ha res que es pugui amagar. Les llàgrimes que llisquen galta avall pel patiment que viuen els actors, tampoc. I benvingudes, siguin!

31/03/2022
Francesc Esteve i Tomàs
Teatre Barcelona

un mar de llàgrimes

He de dir que vaig poder assistir al teatre sense conèixer la història completament. Amb el temps que es va estrenar no he volgut llegir cap “spoiler” i menys mal. Emma Vilarasau i Dafnis Balduz són els protagonistes de L’oreneta de Guillem Clua.

L’obra de Guillem Clua ens presenta a l’Amelia, una mare ferida en el més profund de la seva ànima, es qüestiona què és el que ens fa humans, el que defineix la nostra humanitat i arriba a la conclusió que la capacitat de sentir el dolor dels altres és el que ens distingeix de les bèsties.

Ja estem acostumats d’escoltar la gravació de tancar els mòbils, de no tenir-ho nomès en silenci que també molesta. Aquest cop, La Villarroel ho diu personal per insistir en aquest tema. I la veritat que molts dels silencis que hi ha, diuen moltes més coses que les paraules.

Guillem ha aconseguit una obra rodona, on cada canvi et fa estar al costat d’un o la’ltre i sempre pensant en tenir la raó al seu costat.

La direcció de Josep Maria Mestres és rodona, ens va oferent els diferents misteris i destapant de misca en mica. Tant com la direcció dels actors. L’Emma Vilarasau i Dafnis Balduz estan magnífics. No m’estranyaria que l’obra aconseguís tots els premis que encara no ha guanyat.

Prepareu-vos els mocadors i no tingueu cap dubte en anar a veure l’oreneta.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç.

21/03/2022
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Un delicat artefacte

Se'ns adverteix al començament de la funció que siguem molt estrictes amb el tema del mòbil i qualsevol cosa que pugui distreure als actors o a altres espectadors, i és que ja ens diuen que els silencis, en aquest cas, són tant o més importants que els diàlegs. Un cop comença l'obra ens adonem que la majoria de pauses estan carregades d'emocions i secrets que anirem descobrint al llarg de la peça. Estem davant d'un text que va desgranant la història poc a poc, buscant tocar la fibra... a vegades de forma subtil i a estones amb molta més desimboltura. Guillem Clua utilitza tota la seva experiència com autor per pilotar aquest delicat artefacte cap a on ell vol, amb diàlegs brillants i recursos de tot tipus. Potser s'abusa al començament de l'estira i arronsa entre la professora de cant i el suposat alumne, i també m'ha semblat que alguns detalls xocaven amb la coherència interna dels personatges, però està clar que el tema i l'efecte sentimental que causa en l'espectador poden amb tot. I és que Clua sap com tractar les reivindicacions del col·lectiu LGTBI, tal com ja li hem vist fer a Justícia o a les dues parts d'Smiley.

Però res seria el mateix sense dos grans actors damunt de l'escenari. A Dafnis Balduz, que repeteix el rol després d'haver-lo interpretat a Madrid al costat de Carmen Maura, ja li coneixíem molts treballs que avalen una carrera cada cop més consistent i brillant. Però potser no ens equivoquem si diem que aquest deu ser un dels personatges més complicats als que s'ha hagut d'enfrontar mai, amb una gran quantitat de matisos i amb una exposició sentimental molt generosa. I pel que fa a Emma Vilarasau, difícil serà posar-li adjectius a la seva interpretació. Poques vegades l'hem vista tan continguda i tan encertada com a aquí. Tot i la dificultat d'un personatge no exempt de paranys, ella brilla en cadascuna de les seves intervencions, aportant la seguretat i la contundència escènica que està demostrant els darrers anys. Una carrera teatral que no té aturador, ni límits, i que esperem que segueixi brindant-li personatges tan rics com aquest.

12/03/2022
Cinta Paloma Vila
Teatre Barcelona

Cal dir l’amor

En un moment de L’oreneta, cap al desenllaç, hi ha un tema de discussió que sobrevola l’ambient: entre les persones, què ens fa diferents les unes de les altres? Compartim tantes coses però alhora ens sentim tan diversos que ens cal aturar-nos i pensar si realment hi ha alguna diferència entre nosaltres. Malgrat potser no tenir del tot clara la resposta, hi ha un tema per excel·lència que embolcalla la vida humana i que, per tant, crea un fil d’unió: l’amor.

L’èxit de crítica i públic que té el text de Guillem Clua (i que ja ha tingut abans en d’altres països) recau, justament, en la universalitat de l’amor, entès en el sentit més ampli del terme; tots el coneixem, i els vincles vitals s’originen a partir d’aquí. Que l’amor no s’ha de donar per suposat, sinó que cal expressar-lo, és la conclusió a la qual arriben l’Amèlia i el Ramon, una professora de cant interpretada per Emma Vilarasau i un jove que vol ser-ne alumne, personatge que encarna Dafnis Balduz.

Dues bones interpretacions dirigides per Josep Maria Mestres, que sap treure profit d’un text que, a més de sincer, és punyent perquè està escrit des de la realitat més crua i horrorosa però —no ho oblidem— existent. L’emoció està assegurada quan, gairebé formant un anagrama, s’enllacen l’amor i la mort. El terrorisme, la discriminació i la solitud són realitats malauradament també compartides que fan que el muntatge arribi al cor de l’espectador.

02/03/2022
Markos Goikolea
Teatre Barcelona

Precís mecanisme de rellotgeria sentimental

Aquest melodrama de Guillem Clua relata una història d'amor i de dolor, de pèrdua i de trobada. Sota el pretext d'un home que es troba amb una professora de cant per a perfeccionar la cançó que planeja cantar en el funeral de la seva mare, l'obra retrata una trobada on res és el que sembla i on tots dos personatges comparteixen molt més del que creuen.

No és la primera vegada que el dramaturg català aprofita el seu talent per a donar visibilitat i lluitar per la normalització del col·lectiu LGTBI. Si ja ho va fer amb el seu èxit Smiley en to de comèdia, aquesta vegada es posa molt més seriós. Partint de l'atemptat en un bar d'ambient d'Orlando en 2016, el text reflexiona sobre l'horror, la por, l'acceptació i la importància de dir les coses pel seu nom.

Més enllà de les exemplars interpretacions d'Emma Vilarasau i Dafnis Balduz sota la direcció de Josep Maria Mestres, el gran assoliment d'aquesta obra és la seva estructura. Cada tros d'informació es serveix en el moment precís, configurant un mecanisme de rellotgeria sentimental tan perfecte que resulta difícil no emocionar-se en cada nou gir. Entre l'empatia de compartir el mateix dolor per la pèrdua d'un ser estimat i el distanciament del salt generacional, la relació entre tots dos personatges es tiba i relaxa com una goma que no sols travessa l'escenari, sinó que arriba al pati de butaques.

02/03/2022
Jordi Bosch Argelich
Teatre Barcelona

Identitat i empatia

El coneixement, la comprensió i l’acceptació de la identitat exigeix una generosa dosi d’empatia. Aquesta és la lliçó que realment s’emporten els dos protagonistes d’una classe de cant que d’entrada ja no havia de ser. La maternitat, l’assumpció que pel fet d’haver parit algú posseeixes la seva ment, el salt generacional, l’amistat, l’amor, l’amor de fill i l’amor de parella, la parella, l’estereotipada i l’autèntica, la cançó (L’oreneta) que, adaptada, atorga una posició de privilegi en la cursa pels sentiments, l’engany, l’orientació sexual, les expectatives frustrades, el callar per no molestar, la incomprensió mostrada per haver callat, el radicalisme, el feixisme, l’homofòbia... el cataclisme. I molt més. Aquests són només alguns dels temes que L’oreneta planteja.

Guillem Clua, l’autor del text, ha donat mostres ja d’una traça impressionant i enlluernadora per tractar les vicissituds d’un col·lectiu que reclama normalització. Smiley en va ser un gran exemple. En aquesta ocasió, l’atemptat integrista en un bar d’ambient d’Orlando el 2016 serveix per estirar el fil d’una història que uneix dos personatges divergents des d’un inici. Malgrat viure l’un a les antípodes de l’altre en els personatges que interpreten, l’Emma Vilarasau i en Dafnis Balduz mostren una connexió màgica a l’escenari. Ella, capaç de fer d’una frase un espectacle, capaç de ser allò que desitgi i de fer-t’ho veure sense esforç. Ell, magnífic, amb un to i una mesura constants per afavorir que les batzegades que li clava a professora de cant siguin les protagonistes, i no pas ell. La direcció de Josep Maria Mestres afavoreix que l’espectacle penetri a l’ànima, emocioni, trasbalsi.

Arriba un moment, però, en el que la tragèdia es palpa i la realitat empeny amb força. En aquell instant, com a espectador, he d’admetre que em va decebre el mareig de l’inici. Aquell joc de mentides i mitges veritats m’havia desorientat, i em plantejava si calia. Em plantejava si en una trobada com aquella, havent d’anar a parar a una pugna sentimental, un trencament de l’essència amb la que cada personatge arribava a l’escena i una sacsejada emocional tan imponent, les coses realment havien d’haver començat així. Tants enganys... no fan per la profunditat que exhibeixen finalment els personatges. Aquesta profunditat, però, se t’emporta sense remei. I aplaudeixes la classe mostrada amb ganes.

01/03/2022
Sílvia Moreno Palomar
Teatre Barcelona

Ser capaç de parlar, escoltar i sentir

L’Amèlia és una professora de cant que ha accedit a fer-li una prova a en Ramón abans de decidir si li donarà classes o no. Malauradament, sembla que ell no té les qualitats per ser el seu alumne, però aconseguirà igualment que l’ajudi a preparar-se una cançó per cantar-la en un acte. Ser capaç de parlar i escoltar sembla senzill, però no ho és, sobretot quan entren en joc els sentiments. Tenir per segura una realitat, la qual certament està sota sospita. Enfrontar-se al dolor, compartir-lo... I no es pot desvetllar res més de la trama, perquè la màgia d’aquesta obra procedeix en la seva majoria del text increïble que ha sortit de la mà de Guillem Clua.

Text directe sense floritures que es dirigeix directament al públic i obre comportes tancades sense que ni tan sols ens adonem. Els dos personatges amb el seu diàleg constant, amb una evolució molt natural i a un ritme precís, van fent forat en cada espectadora a poc a poc, deixant aflorar pensaments i sentiments amagats. L’habilitat de Clua en la seva narrativa arriba fins al punt que, tot i no haver-hi intèrpret dalt de l’escenari que li doni vida, el tercer personatge de l’obra hi és totalment present des del moment que surt en la conversa entre els altres dos. El públic s’entrega a aquesta història dolorosa i tendra, que té molts moments divertits de picabaralles entre professora i alumne, mentre l’atrapa i l’abraça amb la seva emoció.

Emma Vilarasau i Dafnis Balduz, professora i alumne, són un tàndem potent dalt de l’escenari. La química entre els dos intèrprets i els seus personatges es nota des del primer intercanvi de pensaments. Tot i que el relat podria portar a una certa exaltació i dramatisme explosiu en molts moments de l’obra, és en la contenció de Vilarasau i Balduz on es troba el gran encert de la direcció de Josep Maria Mestres. Un exemple clar: tot i tenir a Vilarasau donant-me l’esquena es podia sentir, gràcies a l’atmosfera creada, que li queia una llàgrima mentre l’Amèlia donava veu als seus sentiments. D’una manera subtil, però molt potent, la connexió entre la història i el públic va creixent en intensitat a mesura que va avançant el relat.

S’acaba l’obra i l’espectadora segueix eixugant-se les llàgrimes que no pot evitar que caiguin cara avall. És un alliberament. I tot el que s’ha viscut en aquests gairebé 90 minuts es queda amb ella força estona. Sortir del teatre amb el cor encongit, però al mateix temps agraït per tot el què ha vist i sentit. Quina meravella.

26/02/2022
Josep Bermudez

Immensa l’Emma! Molt recomenable

12/05/2023
Gabriel MM

Una obra que te deja boquiabierto!! Diría que es la mejor obra dramática que he ido a ver y la cual no te dejará indiferente. Bravo a los actores, de 10!

09/05/2023
Enric

La interpretació és excel•lent. Una meravella. Un guió impactant. Molt recomanable.
El pitjor ha estat l’incivisme de 2 o 3 espectadors que, tot i els avisos, els ha sonat el mòbil.

04/05/2023
Josep OS

Ahir per fi vaig poder veure aquesta obra al teatre Margarida Xirgu de Montornes, escrita per Guillem Clua inspirant-se en l’atac terrorista homòfob ocorregut el 2016 al bar Pulse d’Orlando i magníficament dirigida per Josep Maria Mestres. Tot comença quan un noi va a casa d’una professora de cant per tal d’aprendre i perfeccionar els seus coneixements, però a mesura que van avançant les converses i dels sorprenents girs que fa la trama, anirem descobrint i ens anirà atrapant veure que entre tots dos els uneix i hi ha molt més, que no té res a veure amb el cant. Com que no vull fer spoiler no em vull estendre més, només dir que el text és una reflexió de com encaixem la gent propera una tragèdia, si amb el perdó i l’oblit o amb un odi profund i irracional i alhora és un cant a l’amor lliure, la diversitat i la tolerància. Pel que fa a la interpretació dir que vaig sentir una enorme alegria recuperar aquella Emma Vilarasau que tant m’havia captivat i que darrerament havia estat molt crític amb ella per un abús d’histrionisme i més en aquesta ocasió que era molt fàcil caure-hi però està continguda, pausada , creïble, un 10 vaja i no ha estat menys Dafnis Balduz que fa un treball brillant i que tots dos transmeten una química increïble i formen un tàndem que va directe al cor de l’espectador que et remou i et commou però fa que surtis al carrer pletòric. Un imprescindible que tornarà a Barcelona del 12 d´abril al 21 de maig a La Villarroel.

17/12/2022
Jordi Casas Duocastella

Un jove visita una professora perquè li doni classes de cant, a partir d’aquí es desenvolupa una conversa que desvelarà els motius reals d’aquesta visita.
“L’oreneta” és segurament la millor obra de l’any. El text de Guillem Clua és senzillament magistral, comença amb un cert to de comèdia, però va sorgint un dramatisme que va in crescendo fins al final, amb una dosificació perfecta de la informació que enganxa i colpeix l’espectador.
Emma Vilarasau i Dafnis Balduz estan brillantíssims i sostenen tot el pes de l’obra amb una implicació màxima, només cal veure’ls quan s’acaba l’obra: necessiten uns segons per recompondre’s i poder rebre els aplaudiments del públic amb llàgrimes als ulls (tant els seus com els del públic).
No us la perdeu si teniu l’oportunitat de veure-la.

24/10/2022
miguel

Magnífica obra de teatro y un texto de calidad.
Los actores están que se salen.Muy buenos los dos.
Lo mejor de la obra es el personaje de madre,nada plano,que conmueve y te da la oportunidad de entenderla,aunque no estés de acuerdo con su postura.
Un canto a la igualdad y una reflexión sobre el creer que tú dolor es más que el del otro.

17/04/2022
maría j gonzález mondaza

Recomendada al máximo, con un texto que se va abriendo en un abanico de sorpresas. Los dos actores a tope y sin un momento de descanso!

12/04/2022
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Me habían hablado maravillas de la obra. Viene de una gira nacional donde ha arrasado allá por donde ha pasado.
Iba con un poco de miedo a la desilusión. A qué no me pareciera para tanto y saliera desilusionado.
Pero no… la historia de la Amèlia y el Ramón me ha llegado al corazón. La he disfrutado y la he sufrido muchísimo. Hsta el punto de plantearme el repetir…
Porque L’Oreneta es una historia de amor, de aceptación, de resignación, de pasar pagina y seguir viviendo.
Quizás la obra peca de buscar la lágrima fácil pero que queréis que os diga… BENDITA LÁGRIMA FÁCIL! Salgo del teatro como nuevo después de soltarlo todo!
No lo dudéis. Si solo podéis ver una obra este mes, que sea esta.

05/04/2022
Eloi

Una obra molt intensa, on els dos actors fan un paperàs. Es nota que tenen molt feeling i respecte entre ells.
És d’aquelles obres que t’atrapen des del principi i no et deixen anar fins al final. A més a més, l’espai de la Villarroel fa que encara hi entris més a l’obra, sembla que estiguis amb ells al menjador en tot moment.
El text està molt ben escrit, es diuen frases inspiradores i es produeixen situacions realment autèntiques. I tot i que el final és previsible, el seu missatge és molt potent.

26/03/2022
Joan

Divertida.

26/03/2022
Cristina Ramos

Espectacular obra, fantàsticament interpretada i amb un guió ple de sentiment, capaç de fer-te saltar les llàgrimes, així com pensar i debatre durant hores.
Un obra escrita amb passió i amor, i interpretada amb sentiment.
El públic no podia parar d’aplaudir en peu als 2 meravellosos actors!

22/03/2022
Leticia

Tuve la suerte de ir al preestreno. Desconocía a estos dos actores a pesar de ser de televisión . Y he quedado encanta. Son muy buenos y cuando hay q llorar lloran. El argumento es muy llamativo pq en ningún momento te imaginas cómo va a seguir el argumento. Obra de temática LGTB muy interesante. No lo
Doy mejor puntuación pq no la hay. Hacía tiempo que no veía una obra tan buena. Aparte el escenario del villarroel es muy diferente al de los demás teatros. Y las vistas son maravillosas es como si fueras uno más de la obra

19/02/2022

Veure totes

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Èxits imprescindibles que tornen a la cartellera

Aquesta segona meitat de temporada comença carregada d’èxits teatrals que tornen a la cartellera per petició popular. No badis i aprofita l’última oportunitat per veure aquestes obres tan aplaudides pel […]

24 gener 2023

L’any de la remuntada del Grup Focus: grans noms i espectacles imprescindibles

El Grup Focus ha presentat la programació de la 35a temporada dels seus teatres (Romea, Goya, Villarroel i Condal) formada per prop de 70 espectacles, dels quals 20 són produccions […]

5 setembre 2021

Emma Vilarasau protagonitza ‘L’Oreneta’, de Guillem Clua

Fa uns anys el dramaturg Guillem Clua va oferir a un teatre públic de la Barcelona estrenar un potent text inspirat en l’atemptat islamista i homòfob que va posar fi a la vida […]

6 juliol 2021

Emma Vilarasau: “L’abús de poder és cruel, però l’abús sexual em provoca… fàstic”

El salt de l’escena a la petita pantalla, als menjadors de casa, i al cinema la va convertir en poc temps una de les actrius més populars i estimades del […]

12 març 2021