Comprar entrades per a Lo nuestro

Va ser el text seleccionat en la convocatòria de textos 2019-2020 de la Sala Flyhard.

Nit de Cap d’Any. Una nit per estar en família i celebrar en harmonia l’arribada d’un nou any. Una nit per fer balanç de l’any que acaba i demanar nous desitjos per al que comença. Però tots podem somiar en gran? O hi ha qui només pot tenir somnis que càpiguen dins una nou?

Aquesta obra ens descriu el sopar de cap d’any d’una familia, i ho descriu d’una forma tan real que fins i tot et sents identificat. Una familia pobre, “no, pobre no, és una familia humil”) que aquella nit rebran una noticia que li modificará la vida d’una forma radical.

Una obra que podem riure amb ganes, que retrata molt bé la situació real.

El treball dels actors és fantàstica. He gaudit molt de tots tres i a més he descobert un gran Pau Poch que m’ha fet gaudir de cada moment que el veia o replicava alguna frase.

Sembla que és hora de riure una mica i amb ganes. No badeu, que encara que han estrenat aquesta setmana passen els dies de bòlit

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç.

Ahir dilluns 20 de gener, a la Sala Flyhard vam poder gaudir d’una joia, l’òpera prima d’Eu Manzanares, "LO NUESTRO", un text seleccionat per la mateixa sala entre un centenar de propostes presentades en la convocatòria 2019-2020.

Eugenia Manzanares havia escrit, fins ara, guions per a la televisió i el cinema i l'hem vist participar en muntatges com a actriu a "Estat decepció" en aquesta mateixa sala en 2018 o "Digue'm la veritat" al Museu Arqueològic dins del Grec 2015.

LO NUESTRO no és el seu primer text dramatúrgic, però si el primer que s'estrena en el circuit professional.

La petita Sala Flyhard, amb escenografia de José Novoa, s'ha convertit en el menjador de la família Guerrero Fernández, i els seus membres es preparen per celebrar la nit de cap d'any. Són una família del barri obrer, ja tenen la taula parada, el raïm a punt i es preparen per sentir les campanades. Tot llest per donar la benvinguda a un nou any, on esperen que canviï la seva sort. Cal valorar molt positivament que el sopar sigui "de veritat", tan de veritat que ens hem quedat amb les ganes de menjar una croqueta o prendre una copa de cava .....

Els Guerrero Fernández són una família de baix estrat socioeconòmic que han de lluitar amb esforç, constància i entusiasme per tirar endavant.

La proposta està dirigida per Mercè Vila Godoy i els intèrprets són Paul Berrondo (el pare), Eli Iranzo (la mare), Pau Poch (el fill) i la mateixa Eu Manzanares que interpreta el paper de la filla.

Segons comenta la mateixa autora, una cosa tenia clar a l’hora d’escriure Lo nuestro i és que no volia victimismes. Volia fer una comèdia digna, on la denúncia social hi bategués subtilment. I penso que la millor manera de connectar amb la gent és a través de l’humor.

Una proposta que ens ha fet riure, amb unes magnífiques interpretacions dels quatre actors que donen frescor i credibilitat als papers que interpreten. Molt encertat l’espai sonor de Xavi Gardés i Mercè Vila Godoy.

Esplèndida la direcció i la posada en escena plena de veritat. Impagable el moment de la cançó d’Ana Belen “Abre la muralla”  o el karaoke amb la cançó “Lágrimas de amor”.

Però LO NUESTRO és també i sobretot, una obra que ens fa reflexionar.

Un sopar de família, on surten a la llum problemes i retrets que sembla que han esperat aquest moment per fer-se visibles, problemes laborals que afecten la convivència familiar, problemes del jovent que ha de treballar per poder estudiar o que no pot estudiar el que voldria per un tema econòmic. Potser l'acumulació de diferents temes de caràcter familiar, en tan petit espai de temps, podria semblar  exagerat, però creiem que els temes tractats en clau de comèdia, són molt més reals del que podria semblar.

Dues generacions amb visions diferents de la vida i dues llengües, català i castellà, que conviuen sense problemes en l'entorn familiar. Ens hem vist reflectits en molts moments.

La proposta estarà en cartell fins al 10 de febrer, però totes les entrades estan exhaurides.  Estem segurs que ben aviat es programarà de nou, ja que està destinada a ser un dels grans èxits d'aquesta temporada teatral.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

“Lo nuestro” d’Eu Manzanares és el text que va sortir seleccionat de la convocatòria de textos de 2019-2020 , que havia de formar part dins la nova temporada de la sala FlyHard.

Tot i que l’actriu Eu Manzanares ja havia escrit algunes peces curtes, guions per a televisió i cinema i dramatúrgies per a tallers de teatre i alguns textos contemporanis, “Lo nuestro” és el primer text que estrena com a producció en el circuit professional.

Ja sigui pel text o les magnífiques interpretacions de tots quatre actors, “Lo nuestro” t’atrapa des de un bon començament. Es tracta d’una obra divertida, àgil i fresca en la que tots ens hi sentim en part una mica identificats, tant pel que fa a algunes situacions que s’hi viuen, com pel paper que interpreten alguns dels personatges.

Un treball minuciós i una feina molt acurada en tots nivells (interpretació (Paul Berrondo, Eli Iranzo, Eu Manzanares i Pau Poch), direcció (Mercè Vila Godoy ), escenografia (Jose Novoa),ambientació, vestuari,...

Tota l’acció transcorre durant la nit de Cap d’Any en el menjador del pis dels Guerrero Fernández, una família d’un barri obrer, que com la gran majoria de persones s’ajunten per celebrar l’arribada d’un nou any. Una nit de “pau i tranquil·litat” en la que tots fem balanç de l’any que s’acaba, i demanem nous desitjos i propòsits per al que vindrà.

Desitjos, propòsits i somnis petits o grans, impossibles o posibles, improbables o probables.

La sort la busquem escrivint un desig, menjant dotze grans de raïm mentre sonen cada una de les campanades de fi d'any, jugant a la loteria, o posant-se una peça de color vermell per tenir més sort. Tots tenim somnis, i la família Guerrero Fernández no és una excepció.

Mala sort? Bona sort? Qui sap...

No us explico més. Feu-me cas. Aneu-hi!!!

En els darrers anys ens hem acostumat a veure en sales de petit format comèdies costumistes que normalment no trobàvem per aquests circuits. Unes comèdies, però, que no s'estalvien la crítica social, que estan realment compromeses i que deixen moltes vegades un regust amarg. Títols com Ovelles, Instruccions per enterrar a un pare o la que ens ocupa ara mateix són un bon exemple del que acabem de dir. Totes elles tenen en comú l'objectiu de fer riure, però també el de retratar uns personatges propers, fàcilment identificables i teatralment molt agraïts.

Lo nuestro retrata una família de l'extraradi de Barcelona que està a punt de celebrar el sopar de cap d'any. De mica en mica descobrirem uns personatges que fan coses normals, que paren taula, que es preparen el raïm i que parlen de com els hi van les coses a la feina, a la universitat o al teatre (la filla gran és actriu, a part de cambrera). Però no és difícil trobar al darrera de les seves paraules temes que ja no ens fan riure tant: el racisme, el classisme, les injustícies laborals, etc. Eu Manzanares utilitza molt bé les eines de la comèdia i així que pot va llençant petites bombes que capgiren la trama i fan avançar l'acció. Potser el final es precipita una mica i opta per un camí que escapa a la versemblança... o a les regles del teatre costumista. Però ja està bé que sigui així, perquè Lo nuestro vol anar sempre un pas més enllà, com en el divertit karaoke de Camela o en les interpel·lacions directes al públic.

Els quatre actors protagonistes -la mateixa Eu Manzanares interpreta el paper de la filla- ens regalen moments gloriosos i ens fan arribar la bona química teatral que existeix entre ells. Paul Berrondo ens demostra la seva veterania i no desaprofita un gag, a l'igual que Eli Iranzo, una actriu que m'ha semblat graciosíssima i que aporta humanitat a un personatge que en altres mans podria haver estat caricaturesc. Finalment, Manzanares i l'efectiu Pau Poch -vist a Merlí i a altres sèries televisives- no es queden enrere en cap moment i tenen moments estel·lars, com el ja mencionat de la cançó.

 

"Lo nuestro" és la primera obra professional d'Eu Manzanares, dramaturga i actriu, que es va estrenar a la Sala Flyhard el 2019 i va guanyar el premi a millor text original en els Premis Teatre Barcelona l'any següent. "Lo nuestro" una comèdia que, sens dubte, et farà riure, però, també et farà reflexionar sobre com poden arribar a estar de limitats els nostres somnis i les nostres expectatives segons el context en què vivim. L'obra retrata d'una manera prou fidel les dinàmiques familiars d'una família que es reuneix pel sopar de Cap d'Any. El to i la naturalitat dels diàlegs aconsegueixen que tots ens puguem sentir identificats amb alguns aspectes que apareixen sobre la taula. Es tracta d'una obra molt actual que parla amb un to còmic, però realista, sobre les problemàtiques econòmiques i aspiracionals d'una família de barri obrer. Les incoherències que van apareixent en els personatges els doten d'una veritat i credibilitat entendridora, al cap i a la fi tots tenim les nostres contradiccions! Un pare que dóna lliçons sobre lluita social i a la vegada, es queda antiquat amb alguns conceptes o, un fill que farda de no tenir prejudicis i n'és el primer. Pel que fa als actors, cadascun li ha donat una essència i una personalitat molt ben definida a cada personatge, amb els seus matisos i les seves expressions particulars quan fan un ús barrejat del català i el castellà. Malgrat que el conflicte aparegui al final, els gags que sorgeixen contínuament fan que l'obra sigui molt entretinguda. En definitiva, una comèdia que ens assegura una bona estona i uns quants riures.

“Lo nuestro” una obra divertida, cálida y familiar apta para todas las edades. Te reirás y disfrutaras con la historia que engancha de inicio a fin. Tiene un tiempo perfecto ya que no se hace ni corta ni larga y además tiene una trama muy entretenida, donde todos los espectadores pueden sentirse identificados en algún momento, ya que es muy cercana. La escenografía del lugar es ideal para sentir la obra cerca y el teatro Aquitania es un perfecto espacio para vivirla. Las actuaciones de los actores son bastante creíbles sobre todo gracias a Paul Berrondo y aunque es cierto que el nudo de la historia tarda un poco en salir, no hace que sea menos entretenida.

Les obres sobre famílies al voltant d’una taula en una data senyalada podrien formar part d’un gènere teatral: “Obres de sobretaula”. A mi personalment, m’agraden.  En algunes d’aquestes obres es trenquen les relacions familiars perquè sorgeixen rancors ocults i no oblidats o històries desconegudes que exploten de cop per la tensió del moment com “Le prénom” o “El casament dels petits burgesos”o “Festen” (“La celebració”). En d’altres, apareixen conflictes però no arriba la sang al riu. Són discussions estridents i molt aparatoses però que, a manera de teràpia col·lectiva, arriba a reforçar els lligams familiars com és el cas que ens ocupa. Penso també en “El llarg dinar de Nadal”, nostàlgica i tendre però amb les tensions que els canvis generacionals comporten.

El text d’Edu Manzanares és una recreació d’una nit de Cap d’Any d’una família representant d’una àmplia classe treballadora de Catalunya que lluita per sobreviure i mantenir la cohesió familiar. “Em sentia com a casa” vaig sentir a la sortida de l’obra. És una peça molt propera, costumista, diria jo. En clau d’humor, Manzanares ha sabut fer un retrat fidel d’un ampli sector de casa nostra. Dues generacions, molts canvis, dues llengües contaminades per intrusismes lingüístics i una comunicació fluida tot i les contradiccions i les diferents interpretacions de les situacions.

L’autora del text,  Eu Manzanares és també la mare a l’obra, pal de paller de la família com fan moltes de les nostres dones. Està esplèndida en el seu paper. Sota la direcció de Mercè Vila Godoy, els quatre personatges es mouen amb agilitat i donen credibilitat a una peça que té molta dificultat. Han trobat el millor pare per representar el paper de l’obrer desenganyat , nostàlgic  i amb problemes laborals que estima la família: Paul Berrondo. Eli Iranzo i Pau Poch són els dos fills imprescindibles  per arrodonir i entrelligar les dues generacions.

Especialment remarcable és el treball d’escenografia de Jose Novoa i el de regidoria de Laura Manchon i Martí Sebastiani. Tot el que hi havia a sobre de la taula era de veritat.  El “fem veure” s’hauria d’evitar  si és possible però en un espai petit seria intolerable. En canvi, ens arribava l’olor de les croquetes, del farcit de patates i teníem ganes de compartir el brindis amb el bon cava que no deixaven de prendre els quatre .

No m’agrada dir que vaig riure molt i que vaig passar una bona estona perquè és reduir l’obra a un divertimento. I és molt més que això. Aneu-hi i ho veureu.

 

Lo Nuestro és la primera obra escènica de llarg format escrit per l'actriu, i dramaturga, Eu Manzanares. Text seleccionat en la convocatòria de la Sala Flyhard per a la temporada 2019-2020 i que ara abandona l'escena més off per a fer un merescut salt a sales comercials.

La premissa és senzilla; una família de classe obrera barcelonina es reuneix per a celebrar la nit de cap d'any. A partir d'aquí, el text utilitza un to quotidià i fresc per a retratar les dinàmiques familiars amb tota la seva perspectiva còmica. A més, l’obra va deliberant sobre altres temes com els conflictes generacionals o la lluita de classes. El text aposta per barrejar el castellà i el català de forma molt orgànica en la seva voluntat de fer un retrat fidedigne de les classes obreres de la ciutat comtal, cosa poc habitual en els escenaris.

El ritme de l'obra va in crescendo, des d'una presentació potser excessivament llarga, ja que el desencadenant o primer gir triga una mica en arribar. Una vegada comencen a esclatar els conflictes, es succeeixen un darrere l'altre accelerant el ritme de l'obra, encara que en algun moment podem trobar a faltar una mica de temps per a respirar i desenvolupar cadascun dels girs. Finalment, acaba amb a un còmic final que tanca perfectament aquesta història d'eterns perdedors.

En definitiva, Lo Nuestro és una comèdia tan fresca, honesta i quotidiana que, com a públic, ràpidament la sentim molt nuestra.

La família és una de les estructures més delicades i íntimes d’aquesta societat, amb coses bones i dolentes, de mil maneres diferents. Però, siguin com siguin, quan arriba el Nadal les famílies es reuneixen: han de ser dies feliços. L’espectacle Lo nuestro ens porta a la vesprada de la nit de Cap d’Any, d’una família obrera.

Dia de deixar vicis, de marcar nous objectius… de fer balanç. Lo nuestro qüestiona com les classes socials afecten els desitjos que demanem, diferència els somnis entre grans i petits. Però aquesta separació en base què neix? Què significa somnis grans? Com es mesuren els somnis? Quins són més importants?

No negarem que el diner facilita accedir alguns llocs, o al contrari dels protagonistes, el diner permet estudiar sense haver de compaginar-ho amb una feina. Una gran preocupació per gran part de la població… El diner és el motor d’aquesta societat. Quina seria la reacció d’aquesta família si de cop i volta pogués gastar grans quantitats? La loteria amb quina finalitat creix?

Un espectacle que ens obra moltes preguntes, que ens fa reflexionar, però sempre en clau d’humor. Una obra que més enllà d’emmarcar la història en una família obrera, és capaç d’arribar a totes les classes, un sopar amb problemes que tots ens haurem trobat, possiblement en aquella mateixa nit. Temes universals, com els judicis, les aparences, els drets,..., moltes vegades difícils de trobar la seva ètica correcte, ja que travessar les línies del que prediques al que després realment executes són molt difuses. Des de la classe més baixa a les més alta, estem fets de contradiccions.

Eu Manzanares estrena a la Sala Flyhard un teatre de text, amb un molt bon repartiment. Un text que parla de la vida de la directora, potser en moments amb punts estereotipats, però que en cap moment s'allunyen de la més pura realitat.

Una posada en escena, senzilla, però carregada de vida. Prescindible, ja que tot ho trobem al text, rectifico gairebé tot. Podríem dir del mateix de tota la part tècnica...Tanmateix hi són perquè aconsegueixen fer-nos sentir com ha casa, dissimulats però amb un molt bon resultat.

Desitjo, i a la vegada no, aquesta nit de Cap d’any per a tots nosaltres… Inoblidable segur.